Carregar les piles
Es reemplaça el plaer del durant per l'obediència al resultat: el cim més alt
A causa de les cues que hi ha hagut el darrer cap de setmana a la pica d'Estats, reprenc aquest article on vaig acabar el de fa quinze dies: el Pirineu no està massificat, només se'n massifiquen uns indrets determinats. I la Pica ho és, com el Puigmal, el Carlit, el Pedraforca, l'Aneto, el Mont Perdut... Fa quaranta anys hi havia excursionistes en aquestes muntanyes, però també més diversitat; hom era capaç d'escollir diferents indrets pirinencs i deixava en un segon terme l'altitud. Llibres com el de la catalogació dels tresmils del Pirineu, de Jean Buyse, molt comercialitzat als anys noranta, o projectes com els dels 100 cims, si bé han informat, no han ajudat a obrir la serralada. En conseqüència l'excursionisme va derivant cap al col·leccionisme, el registre de pulsacions, la substitució del mapa pel GPS, la submissió a la quantitat i al rellotge, córrer en comptes de caminar...
Es reemplaça el plaer del durant per l'obediència al resultat: el cim més alt. I és més resultadista pujar-hi que no al del costat, possiblement tant o més bonic però poc conegut. Es tendeix cap a una turistització de masses a la muntanya en què l'anècdota de l'altitud passa per davant del coneixement de la història o de la geografia. S'hi busca distracció, no aprenentatge; diversió, no enriquiment cultural. Per això tremolo quan algú em pregunta: «Com ha anat l'excursió? Ara sí que deus haver carregat les piles.» Carregar les piles per a què? Per a rendir més a la feina? No, gràcies.