Pirineus29/11/2020

Calibre Donald Trump

És innegable que és impossible desenvolupar el dia a dia sense saber castellà

Agustí Mas
i Agustí Mas

La cua que ha portat la intervenció, disfressada de falsa espontaneïtat, d'un membre de les Noves generacions del Partit Popular, Rubén Gil, a un programa de Televisió Espanyola, dient que "a Catalunya, vas a un establiment i parles en castellà i no t'atenen". Permeteu-me preguntar-me què diantres sap dels usos lingüístics de Catalunya un adolescent nascut a Castelló de la Plana que viu a Madrid i no estudia precisament filologia? Però, sobretot, la pregunta que em faig és com pot ser que una televisió pública d'un país democràtic de la Unió Europea del segle XXI patrocini aquest grau de manipulació? Potser és que no és tan pública... O no és un país tan democràtic... O no és tan de la Unió Europea... O no és tan del segle XXI!

A reflexions similars porten les preguntes que, fa quinze dies, llançava com un dard un altre valencià, aquest amb més coneixement de causa, al congrés de diputats espanyol. Joan Baldoví, de Compromís, etzibava: "És superior la llengua que li va ensenyar la seva mare a la que em va ensenyar la meva? És més espanyola la seva llengua que la meva? Mereix més respecte la seva llengua que la meva? Llavors perquè volen que desaparegui tot el que no és castellà? Per què no ens respecten?". No cal que repesquem cap hemeroteca per saber en què es basa Baldoví per denunciar aquesta manca de respecte per la nostra llengua ni la supremacia del castellà. Però si a algú li queda marge de dubte, que faci una ullada ràpida al web de la Plataforma per la llengua, o que revisi el seu particular recull de lleis que marginen el català en detriment de la llengua de Castella i que va actualitzant periòdicament.

Cargando
No hay anuncios

Però al marge de qüestions legals i com segurament defensaria en Rubén Gil, la situació de la llengua es palpa en els usos que se'n fan. I a diferència de trobar-te que si parles castellà a Catalunya et giren l'esquena, la realitat és que és del tot impossible viure a Catalunya sabent només català. I qui diu Catalunya, diu qualsevol dels altres països catalans. Prova d'anar a un cinema qualsevol: si no saps castellà, ja estàs venut... Compliquem-ho menys: vés a comprar. Si no saps castellà, pots entendre els noms dels productes i la lletra petita dels embolcalls? La resposta només serà sí, generalment, amb les marques blanques d'alguns supermercats catalans. I si t'has de prendre un medicament? Quants tenen el prospecte amb informació tan transcendental com la forma de tractament o les contraindicacions en català? O amb la roba, només trobaràs les etiquetes en català a peces del grup Inditex. Els electrodomèstics, si fins fa poc Taurus feia servir el català ara, ni això. Al contrari, moltes marques sovint empren idiomes estrangers amb menys parlants que el català! I ja no entrem en el percentatge de canals de televisió en català hi ha a la TDT (sí, amb concessions del Consell de l'audiovisual de Catalunya)? I podem seguir amb els contractes de molts serveis, especialment bancaris o d'assegurances. La docència universitària... L'etcètera no s'acaba. És innegable que és impossible desenvolupar el dia a dia sense saber castellà, la qual cosa és una vulneració del dret de viure en català al territori on és llengua pròpia.

I per si això encara no fos prou, només cal llegir un article que publicava aquesta setmana Ramon Sargatal a El Punt Avui, amb el resum d'una llista d'expressions capturades per una mestra del Maresme en ple claustre de professors: "pilotes, que no portin"; "mica en mica"; "si no hi ha per tothom; no va ningú" [d'excursió]; "que siguin llamatius"; "si no, es cauen a terra"; "la bústia on està?". Una mostra, sens dubte, del català que els alumnes reben d'aquells que els avaluen. I que suposadament també els avaluen de llengua com a matèria instrumental! Sargatal també recull la llista d'expressions genuïnes i de tota la vida que fa uns dies llegíem a Vilaweb i que el professor de la Facultat de ciències de l'educació Enric Serra va preguntar si coneixien alumnes seus, futurs mestres. Expressions tan senzilles com can seixanta, fer salat, tu rai, de pa sucat amb oli, tenir coll avall, i que la gran majoria no coneixien.

Cargando
No hay anuncios

Ras i curt: el català està desterrat legalment i de facto en molts àmbits de la vida diària. I els ensenyants i els parlants del futur cada cop el parlen pitjor i el desconeixen més. Em pregunto si, malgrat l'afany manipulador, Rubén Gil n'és conscient, d'això. Em pregunto quan ho explicarà Televisió Espanyola, com a televisió pública. Mentrestant, en aquella intervenció estel·lar, Gil sentenciava: "Si deixem, en mans, el castellà, de la gent que l'odia [...], el castellà està perdut". Però la realitat no és aquesta, la realitat és que la protecció i el futur del català sí que està en mans de gent que l'odia, com s'evidencia amb la intervenció de Baldoví al parlament espanyol. I la realitat del català és ignorada al prime time de la televisió pública espanyola, la televisió que teòricament hauria d'aspirar a ser televisió pública dels deu milions de catalanoparlants que encara té Espanya i que hauria de tenir com a deure censurar i contrastar afirmacions com les de Gil, amb una falsedat de calibre Donald Trump.