De quan bullíem la llet

Ara ja no ho fem. Ara ens la serveixen en condicions adequades per poder-la prendre amb tan sols obrir les ampolles. Bullir la llet era un dels requisits necessaris i imprescindibles. Ara no cal ni és necessari. Aleshores, però, amb la lletera anàvem a comprar la llet. A Barcelona, a la lleteria on encara hi havia les vaques, i a Vidrà i a Bolvir calia anar als masos a buscar la llet que els pagesos acabaven de munyir.

-Hola, bona nit!

- Espera't un moment que et posaré la llet.

El vaquer o vaquera ens omplia la lletera i amunt cap a casa, de nit, amb els carrers mig foscos i plens de fang i bruts de les cagarades del bestiar. Aleshores, bullíem la llet amb precaució perquè en arrencar el bull no ho fes sobtadament i vessés... era una de les activitats diàries. Un cop bullida, es deixava refredar i esperàvem que es fes un tel de nata que recollíem meticulosament per menjar-nos-la amb una llesca de pa torrat amb una nevada de sucre. Aquest és un menjar deliciós.

Al matí, tot just de dia, havíem anat a recollir el pa al mateix forn on el pastaven, el deixaven descansar i el coïen; el forn era de llenya i a més es feien coques i pastissets.

Per fer excursions al Puigsacalm ens pujaven amb el camió que transportava els arbres tallats, normalment dels faigs, malgrat que jo acompanyava al Ramon dels Matxos a recollir troncs a la falta de Bellmunt; a l'anar anava a cavall i en tornar a peu. Bé és veritat que per anar al Pedraforca, agafàvem el camió del carbó fins a prop de Saldes, amb la penyora de quedar-te ple de pols negre. Havíem sortit de matinada amb el tren petit fins a arribar a Guardiola del Berguedà.

De Vidrà, la meva distracció era anar a veure els segadors del Cavaller, el gran mas dels Vila Abadal, i moltes vegades em feien portar el seu esmorzar. De passada em convidaven. El blat segat s'apilava en garbes esperant el dia que hi anava la màquina de batre per recollir el gra amb saques i fer els pallés. Veure com treballaven més de 10 o 12 homes per fer funcionar la màquina de batre era tot un espectacle digne d'una pel·lícula de Fellini.

Els grans masos allunyats del poble de Vidrà hi tenien els matxos com a bèsties de càrrega; les carretes de bous que calia menar amb paciència, i els carros amb matxo que es feien servir pel transport. Dormir en una pallissa era pels excursionistes una gran experiència: Jo he dormit al l paller del Cavaller de Vidrà, amb un bon gruix de palla com a màrfega, i amb un ramat d'ovelles que em feien companyia.

Els dissabtes els pagesos portaven al poble els matxos que calia ferrar; en un racó apropiat amb argolles a la paret per lligar la cavalleria el ferrer es disposava a fer aquest necessari i vistós encàrrec de canviar ferradures. L'amo agafava una pota del cavall mentre el ferrer ja treia els claus i es disposava a provar i clavar la nova ferradura. L'animal que se sabia el dispositiu, tenia paciència. A voltes s'escapava una coça.

Una vegada anant cap a Port del Compte per veure la Bòfia, encara amb gel al seu interior, vàrem trobar un cavall que s'havia enredat amb la corda i estava amorrat en un fangar. Vam parar i amb feines i treballs vam poder deslligar la bèstia, que va quedar lliure; de no haver-lo trobat l'animal hauria mort de set i ofegat per la corda. Amb deu anys, aquestes experiències em semblava que eren la història de la vida. Pagesos, ramaders, terratinents i pastors, eren, potser són encara, l'ànima d'aquelles vivències que coneixem, però que ara han desaparegut.