Bòsnia, 25 anys

Fa tot just nou dies, la premsa d'arreu omplia minuts i pàgines sobre el 25è aniversari de la matança d'Srebrenica. Un genocidi on van morir més de 8000 homes durant 3 dies fugint per les muntanyes de la zona de la zona d'Srebrenica. Els militars holandesos, sabedors de l'arribada imminent de les tropes sèrbies dirigides per Ratko Mladic, havien deixat a la seva sort tota una població que es creia en zona segura, tal com havia decretat les Nacions Unides.

He tingut la sort de conèixer aquesta i altres històries de la guerra dels Balcans de primera mà, convivint amb supervivents en un dels camps de refugiats encara existents. Un camp de refugiats on s'hi malviu en unes cases sense aigua potable, havent-la d'anar a buscar a una font ubicada aproximadament a un quilòmetre, que fa baixada quan s'hi va i fa pujada quan se'n torna carregat. Unes cases on una potència elèctrica irrisòria il·lumina tètricament les roïnes estances de l'habitatge, amb el gran sarcasme de tenir a tocar les enormes xemeneies de la central tèrmica de Tuzla i respirar-ne els fums contaminants. Unes cases on hi viuen combatents de la guerra, gent que per salvar-se ells i als seus van prémer el gallet del fusell, a voltes mirant als ulls d'algun dels seus veïns. Unes cases plenes de dones violades i torturades que han perdut pares, germans i fills. Un camp on, quan jo vaig estar-hi, hi havia ja nascut una segona generació de supervivents, i estic segura que ara, deu anys més tard, n'ha nascut una tercera. Una segona i tercera generació amb escasses o nul·les possibilitats de reconciliació, marcats genèticament pels acords de pau de Dayton d'allò més hipòcrites.

Fa deu anys, vaig anar també al memorial de commemoració de la massacre a Potocari, era el 15è aniversari i s'hi enterraven 775 cossos identificats al llarg de l'any. Ja hi havia anat dos anys abans, i crec que és bo assistir-hi per conèixer molt millor el què hi va passar i hi segueix passant. Aquell dia, però, vaig decidir que no hi tornaria mai més un 11 de juliol. Aquell dia el cementiri pertany a les famílies, als descendents, a les amistats de tots els que allà s'hi enterren i tots els qui encara resten desapareguts en fosses comunes o pendents d'identificació.

Aquell dia, Srebrenica i Potocari són notícia. Un cop l'any, riuades de mitjans de comunicació, mandataris internacionals i assistents com jo, amb voluntat de reconfortar als familiars, passegen any rere any per aquell camp de tombes a Potocari, però ja està, aquí s'acaba tot, fins a l'any vinent aquí tot queda igual i allà... també!