Anècdotes versus arguments

Se m'han ben regirat les entranyes llegint un article que, sense cap mena de dubte, està escrit justament des de l'estómac, però amb aquella elegància que no sabria com definir: Internacionalista? Salvavides? Superioritat moral? En sé molt i vinc de lluny per dir-vos que ho feu molt malament..? D'entrada, es titula, en castellà, "Com es diu xenofòbia en català?". Bruno Bimbi, que a Twitter es defineix com a "periodista, doctor en estudis del llenguatge" i és activista LGBT, utilitza una revista digital que es presenta com de qualitat, d'anàlisi i independent, per denunciar una suposada imposició del català a la universitat. Però espereu, que va més enllà. Ho circumscriu en una operació maliciosa i orquestrada amb "el fanatisme, la xenofòbia i fins a la falta de gentilesa que governen Catalunya".

L'article relata una història d'un dels grups d'una assignatura sense especificar, d'una facultat sense especificar, de la Universitat de Barcelona. Malgrat que al web s'anunciava que la docència seria en castellà, la professora opta per fer la classe en català. El relat és tan imprecís i faltat de detall, que ni tan sols sabem del cert si es tracta d'una experiència autobiogràfica o si es basa en l'anècdota d'un conegut. Davant les queixes d'alguns alumnes que no saben català, la professora accedeix a fer la classe d'aquell dia en castellà, a espera que els alumnes es recol·loquin a grups en castellà. Però, segons el text, s'inicia tal batalla campal, que finalment, la professora opta per tancar-se en banda i fer la classe en català, tal com tenia previst inicialment. Segons l'autor, d'aquesta assignatura hi ha onze grups i, com a cosa completament inversemblant, nou o deu serien en català i tan sols un o dos, en castellà. I dic inversemblantment des de la meva experiència universitària, que relataré més avall. Crec que no és gens sobrer indicar que, a part de la falta de detall, l'article ja denota un to gens imparcial, anticatalà i lluny de l'objectivitat en fer servir recursos com anomenar "immersió lingüística" a la professora o "comença una assemblea del procés" referint-se a l'inici d'una discussió sobre la qüestió de la llengua. També fa al·lusions completament innecessàries al concepte "bandera", entre moltes altres coses.

Fixant-nos en el contingut, Bimbi qüestiona la immersió lingüística sense cap mena de fonament científic i advoca, de nou sense fonament, per fórmules com les que proposen formacions polítiques com Ciutadans o el Partit Popular: ensenyament bilingüe. Em pregunto si ha llegit tots els informes independents i de fora de Catalunya que lloen la immersió lingüística o si és conscient que no és gens estrafolari que la majoria de classes de la universitat catalana siguin en la llengua pròpia de Catalunya. També s'omple la boca parlant d'una suposada imposició del català a la universitat, amb alumnes madurs que ja han superat "el període crític d'adquisició del llenguatge", però obvia completament el dret a rebre ensenyament universitari públic en català. Vaja, s'evidencia que el català li molesta... Ah, i suggereix que, en comptes d'imposar el català, ell "començaria oferint classes gratuïtes". Veig que no coneix Parla.cat i li semblen insuficients les mil i una opcions que hi ha per aprendre'l. No m'estranyaria que encara fos hora que posés "aprendre català" al Google... A part que em sembla surrealista que un doctor en estudis del llenguatge que sap portuguès i castellà tingui tants problemes amb el català i, a part, no tingui elements suficients de judici per veure que no hi ha motius fefaents per sostenir aquesta hipotètica persecució lingüística.

Per si no n'hi hagués prou, en aquest al·legat sobre la falsa persecució dels castellanoparlants, assenyala l'experiència d'una persona que s'ha trobat, suposadament, que a la Generalitat no el volien atendre en castellà. Dic "suposadament" perquè, altre cop, no dona cap detall del cas. Personalment, no em crec que a la Generalitat hagi negat a algú l'atenció en castellà. En canvi, jo puc assegurar que m'he trobat en més d'una ocasió amb Mossos d'Esquadra dirigint-se'm en castellà en controls de carretera i amb un metge del 061 i un metge del CAP atenent-me tota l'estona en castellà.

Afortunadament, al mateix mitjà electrònic no ha tardat a aparèixer un article amb més detalls, més concreció i, en definitiva, amb més base empírica, que posa en quarantena el discurs de Bimbi. José Luis Martí, vicerector de la Universitat Pompeu Fabra, qualifica aquest text de desafortunat i rebaixa el dramatisme del problema tot assegurant que en vint anys de docència no s'ha trobat "mai amb problemes seriosos de convivència lingüística". Sí que admet que de canvis d'idioma respecte al previst n'hi ha semestre rere semestre tot i que molt majoritàriament és en sentit invers al que descriu Bimbi: assignatures anunciades en català acaben sent en castellà perquè algun alumne ho demana. També explica que part dels canvis responen al fet que els idiomes de vegades es decideixen amb més d'un any d'antelació i, en aquest interval de temps, poden haver-hi hagut canvis de professorat. Amb tot, especifica que sempre s'intenta "assegurar que hi hagi grups de docència en català i en castellà" en els graus. Els màsters, en canvi, són majoritàriament en anglès.

En definitiva, Martí detalla que l'última paraula sobre l'elecció de l'idioma de la docència és del professor, basant-se en el fet que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, amb l'aval del tribunal constitucional d'Espanya, recull el dret dels docents a fer la docència en la llengua oficial de Catalunya que prefereixin. Per tant, entenc si volguessin escollir l'occità, legalment podrien. A tot això, el vicerector hi afegeix que de les cinc universitats on ha impartit docència, tant les públiques com les privades, cap li ha demanat ni obligat a fer les classes en català.

Amb tot plegat, el que sí que és autobiogràfic i real com la vida és la meva experiència del primer any d'universitat. Principi de la dècada dels 2000, Facultat de ciències de la comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona, Llicenciatura de Periodisme: impossibilitat de saber l'idioma de docència abans de començar el curs; més de la meitat de les assignatures, en castellà; professors que comencen la classe en català es passen al castellà a petició d'alumnes concrets; professors amb accent català fent les classes en castellà; professors que, davant la demanda, es passen al català però de seguida tornen (i es queden) al castellà; almenys una persona (aquesta no sóc jo) que suspèn per haver fet l'examen en català amb una professora castellanoparlant que diu que entén el català; professors fent apologia dels mitjans de comunicació en castellà i menyspreant els mitjans de comunicació en català o ignorant-ne l'existència... I a continuació, l'experiència personal més colpidora. Un dia, abans de l'inici d'una classe, sondejo entre els companys la possibilitat de demanar-li al professor si podria fer-la en català davant l'evidència que n'és capaç. El resultat: companys que posen distància amb mi, companys que fins i tot deixen de saludar-me i companys que em diuen "nazi" a la cara. Em pregunto si això li ha passat a Bruno Bimbi o a algun dels seus amics. En tot cas, no li desitjo. I menys, poques setmanes després d'aterrar a la universitat. I perquè això meu no quedi en una simple anècdota, li recomano que faci una ullada a aquestes dades, en la línia del que explico, segons les quals creix la vulneració de drets lingüístics en l'àmbit universitari.

Com a conclusió d'aquest afer, voldria subratllar dues aportacions de José Luís Martí. La primera parafraseja el professor José Juan Moreso i diu: "Si no es pot emprar el català amb tota normalitat a les universitats catalanes –o valencianes o mallorquines-, com a part de la vida quotidiana universitària, encara més, si aquestes universitats no assumeixen certa responsabilitat en la defensa i la promoció del català, quines altres universitats del món ho faran?". I l'altra: "Si vostè vol sostenir el contrari [és a dir, que hi ha un "problema general amb/per al castellà a Catalunya"], serà necessari sortir de l'anècdota personal i començar a discutir sobre dades i, sobretot, sobre la base d'arguments". I rebla: "No generem conflicte on no n'hi ha".