Andorra i l'Alt Pirineu i l'Aran: una aliança per al progrés

La promoció turística d'Andorra va popularitzar una bona marca: "Andorra, el país del Pirineu". El missatge era, és, rodó: tota la serralada pirinenca, les seves belleses, la puresa del seu medi ambient, es delimita en un sol punt emblemàtic, el coprincipat d'Andorra. El país ha anat creixent les darreres dècades, fins gairebé arribar als 80.000 habitants, dotats d'una altíssima renda per càpita. I això ho ha fet sense xuclar energies de les comarques veïnes; més aviat, com als casos més directes de l'Alt Urgell i la Cerdanya ha significat una font potencial de desenvolupament gràcies als milions de ciutadans que es dirigeixen a Andorra. També s'ha de dir que, des del 1993, Andorra gaudeix d'una Constitució que li permet ser reconeguda al llarg i a l'ample del nostre món.

L'actual visita dels reis d'Espanya i la de fa poc del president francès Emmanuel Macron, exposa la importància creixent del cartipàs de la política exterior andorrana. Aviat seran història, si no ho comencen a ser ja, aquelles campanyes electorals andorranes on els temes que ultrapassaven el Pas de la Casa i la Farga de Moles eren inexistents. A part de la borbònica persona —heretera dels poc carismàtics Alfonsos, de la promíscua Isabel i del desnortat pretendent Carlos Maria Isidro, estimadíssim al seu moment per les grans famílies andorranes—, i del molt republicà president Macron, avui ocupa el protagonisme integral andorrà el personatge víric: el maleït Covid pandèmic. Aviat serà solament un record de petjades profundes, molt dolentes pel que significaran de dolor de persones, de famílies, de perjudicis per a un gran nombre d'empreses; també, si més no, pot aportar un canvi en les actituds i la injecció de més valentia a l'hora d'adoptar determinades actituds polítiques.

És evident que Andorra s'ha trobat parcialment aïllada amb tot el tema pandèmic malgrat ser un país reconegut i amb unes negociacions força avançades per definir la seva posició dins de la Unió Europea; i això li ha passat tant a la frontera nord, la de França, com a la del sud, amb Espanya. Una de les obsessions dels polítics andorrans més destacats fou que en l'etapa preconstitucional —anterior a la constitució del 1993— la personalitat institucional d'Andorra no era prou reconeguda. Qualsevol jutge espanyol o francès podia posar en dubte si Andorra tenia poder de negociació com a subjecte jurídic sense la tutela d'Espanya o de França o de la mateixa Mitra. Aquesta obsessió històrica fa que a l'estat andorrà li sigui avui difícil de negociar amb altres punts geogràfics francesos o espanyols que no siguin Madrid o París, els únics que són a l'altura del seu rang de protocol estatal.

Avui, la pandèmia ens torna a posar damunt de la taula polèmiques que ja es donaven per definitivament superades. S'ha recorregut a fórmules ben intencionades, com la de la integració en l'espai sanitari de l'Alt Urgell, s'ha parlat de l'àrea sanitària de l'Alt Pirineu i Aran, de l'espai de la mateixa Catalunya. Amb qui s'havia de parlar per resoldre aquest problema o tan sols per plantejar-lo? Un fet concret és que Andorra, avui i ara, no disposa d'ens, governamentals o parlamentaris, capaços de dialogar de manera sistemàtica i còmoda amb els territoris veïns, amb l'Alt Urgell, amb l'Alt Pirineu, amb la Generalitat, per tal d'arribar a acords, per confegir estratègies, per estudiar problemes comuns... Per què els andorrans no poden negociar formalment amb autoritats territorials veïnes, locals, supracomarcals o autonòmiques? En què, tot això, pot minvar la sòlida i perfecta sobirania andorrana, avui tan sòlida que ja no pot témer la contaminació del diàleg amb espais d'inferior nivell institucional?

Un altre fet concret és que des de l'Alt Pirineu i Aran no tinguem idees precises del que li podem demanar a Andorra que faci... O del que hem de fer també nosaltres per actuar com un subjecte actiu territorial? El que és clar és que ens falta molt camp per córrer, que hem de superar molts obstacles per arribar a la nostra institucionalització com a regió catalana per aconseguir una planificació d'objectius comuns i sobretot, que hem de començar per l'autoexigència de ser un territori supracomarcal prejudices free.