Això (no) sempre s'ha fet així

Quan Carles III ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va arribar al tron espanyol procedent de la bella ciutat de Nàpols, el panorama de la capital castellana era d'una deixadesa i d'un abandó desoladors. La «capital de las Españas i de las Indias» era una ciutat bruta, fastigosa i pestilent. L'aigua hi era escassa; a l'estiu la pols i a l'hivern el llot ho empastifaven tot; no hi havia clavegueres i es funcionava pel sistema del «¡agua va!»; els carrers, estrets, tortuosos i penjats eren un cau d'immundícies on els excrements i els residus dels veïns i de les cavalleries formaven uns rierols pudents i llefiscosos que embrutaven el calçat i la roba de la gent que hi transitava. Quan l'esposa de Carles III, la reina Maria Amàlia de Saxònia va veure allò, es va encarar al monarca i li va dir: «On m'has portat, mio caro?».

Ell la va voler tranquil·litzar dient-li que de seguida iniciarien un programa de reformes. Però no hi va ser a temps: aquella desventurada va morir deu mesos després d'arribar a la «capital de las Españas i de las Indias», als trenta-cinc anys i després de dur tretze fills al món. El seu desconsolat marit ―bon alcalde per a Madrid, mal rei per a la llengua catalana― va començar a emetre Reials Ordres i Pragmàtiques contra la brutícia, contra la foscor, contra els robatoris, contra la delinqüència, contra l'arrelat costum de deixar circular els porcs lliurement pels carrers... Tantes Reials Ordres i Pragmàtiques van acabar posant nerviosos els habitants de la «Villa y corte». No entenien aquells canvis de coses que «sempre s'havien fet així». La gota que va fer vessar el got va ser quan el ministre Esquilache va ordenar escurçar les capes. La mesura no podia ser més raonable: amb les capes més curtes era més difícil que les cascarres de detrits humans i d'origen animal quedessin encastades a les parts baixes de la vestimenta, amb tots els inconvenients sanitaris, estètics i olfactius que allò comportava. Però la gent no ho acceptà i es va revoltar, perpetrant així el famós «Motín de Esquilache». La raó que donaven era que «allò sempre s'havia fet així».

Aquesta frase ―sovint enganyosa―, usada com a argument, em pensava que ja estava desterrada del nostre vocabulari. De fet no és cap argument que es pugui tenir en compte per a res. Dialècticament, no té cap validesa i desqualifica el qui pretengui fer-la servir. Fer una cosa com «sempre s'havia fet» pot ser bona o dolenta segons del que es tracti, però és poc ètic voler-la argüir per defensar qualsevol situació de privilegi que s'oposi a una millora. Dissortadament, al Pirineu encara hi ha qui s'hi aferra per oposar-se a qualsevol canvi que pugui posar en perill una situació determinada, generalment de privilegi. Sortosament, la dinàmica històrica acaba posant sempre les coses al seu lloc. I avui veiem que ja no hi ha vaqueries a les ciutats; els fums tòxics particulars o industrials hi estan prohibits, el gasoil dels cotxes hi és estrictament regulat, etc., per més que alguns vulguin defensar que «això s'havia fet sempre així». I al Pirineu hauria de passar igual.