1926: la junta del Col·legi d'Advocats, desterrada

Recordar exilis i desterraments no deixa de ser, per desgràcia, una pràctica força estesa en la història d'aquest país, i que caldrà anar recordant com a exemple de les repressions que periòdicament es van succeint en els segles passats i en l'actualitat. Voldríem, però, recordar en aquests moments un desterrament poc conegut però que va afectar a tota una Junta del Col·legi Oficial d'Advocats de Barcelona, el març de 1926.

Fa 95 anys que els membres de la Junta de Govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona foren destituïts i desterrats a pobles d'Aragó i el País Valencià distants d'entre 180 a 220 km de Barcelona; en aquella època, 200 kilòmetres era prou una llarga distància, tenint en compte que molt pocs tenien un cotxe i fer-ho en tren i tartana significava un dia sencer de viatge.

El perquè de la mesura autoritària, és a dir el desterrament, venia de lluny i tenia com a finalitat el càstig per no acceptar publicar la Guia Judicial en castellà, tal com ho ordenava el Govern Civil, fruit de la Dictadura militar implantada per Primo de Rivera el setembre de 1923. El Col·legi d'Advocats de Barcelona, que tenia una llarga història democràtica i que havia defensat que la llengua vehicular era el català, es va negar en rodó a acceptar l'ordre i a donar un canvi radical al seu tarannà democràtic.

Aquella Junta de Govern estava decidida a no deixar-se imposar per les ordres de la dictadura i els seus membres van oposar-hi aferrissadament a obeir una ordre d’índole política imposada. Quedava clar que el problema de la llengua era un plet polític dins del Col·legi d'Advocats, que s'arrossegava des de 1923 i la Dictadura va voler resoldre el cas per la força, quan ja dotzenes de periodistes havien marxat a l'exili o estaven a la presó, mentre que s'havien tancat moltes revistes i diaris perquè eren en català. Cal seguir la tesi del JM Roig Rosich sobre la dictadura de Primo de Rivera, un assaig de repressió cultural a Catalunya o, si voleu, el que jo mateix he publicat sobre la repressió contra el Col·legi d'Advocats que va desterrar la seva Junta.

El govern militar preveient que seria pitjor deixar-los empresonats a Barcelona que en llibertat, va decidir un desterrament per separat. I encara dos dies abans foren detinguts i portats a dormir a la presó model. Després deportats. Els seus membres van ser Ramon d'Abadal i Calderó enviat a Alcalà de Xivert, Francesc Ripoll Fortuño, a Montsó, Albert Bastardas i Sampere, a Sarinyena, Manuel Carrasco i Formiguera, a Tamarit de Llitera, Josep Barbey i Prats, a Barbastro, Isidre Durand i Balada, a Benabarre, Casimir Casagran i Duran, a Alcanyís, Víctor Blajot i Romero, a Vinarós, Ferran Valls i Taberner, a Morella, i Josep M. Ribalta i Âlvares, a Casp.

La commoció en els mitjans intel·lectuals i jurídics fou immensa. La repressió no parava i aquesta deportació en massa era un atemptat contra totes les llibertats fonamentals. Anteriorment alguns d'ells (Albert Bastardas i Carrasco i Formiguera) ja havien estat arrestats durant pocs dies per xiular la bandera o editar revistes en català; per altra part el govern va imposar una nova junta del Col·legi i el col·legiat Albert Bernis va dimitir-ne per no voler seguir les instruccions governamentals. La situació de repressió provocava adhesions múltiples vers els membres desterrats (cartes, telegrames, visites, manifestos, etc.).

El 13 de maig de 1926 els advocats desterrats es reuneixen clandestinament al monestir de Sixena, prop de Sarinyena per celebrar una entrevista i un dinar. D'aquest acte hi han fotografies on es veuen els reunits sota les voltes de la gran portalada del monestir. S'especulava que com estava previst una visita reial a Barcelona hi havia la possibilitat que s'alliberés els advocats exiliats. Sembla que alguna autoritat eclesiàstica va interposar clemència davant el Directori militar, i creiem que va ser el cardenal Vidal i Barraquer qui va demanar-ho. Cinc dies més tard, i a punt que la visita reial arribés a Barcelona, es cursaren les ordres d'alliberament i els advocats arribaren tots a Barcelona, envoltats amb una aurèola d'honors. L'exili havia durat tan sols dos mesos, ja que el prestigi dels advocats era un signe de la desfeta del règim. Però caldrà esperar encara tres anys perquè aquells advocats fossin aclamats com a nova Junta després d'unes eleccions democràtiques del Col·legi.

La Dictadura ja quedava tocada i els republicans i catalanistes s'anaven imposant per derrocar la monarquia i proclamar la II República, que es va produir el 14 d'abril de 1931, ara fa noranta anys, mentre quedava instituïda la Generalitat de Catalunya presidida per Francesc Macià, un altre exiliat polític.