La vil·la amb vistes al mar on podria haver viscut l’emperador Adrià

Situada en un marc incomparable, propera a la platja d’Altafulla, trobem les restes de la vil·la romana dels Munts, una casa que es va destinar a l’oci i al lleure de les elits de Tàrraco. De fet, en aquest indret s’hi han identificat restes d’una vil·la del segle I dC que es va abandonar i desmuntar a principis del segle II, quan s’hi va construir una gran vil·la aristocràtica. Seria en aquest moment quan va viure el seu màxim esplendor, ja que a finals del segle III hi va haver un incendi que va destruir parcialment l’edifici, iniciant un temps de decadència que es va allargar durant més d’un segle. Ja a principis del segle V, es van fer noves reformes que van acabar conformant una vil·la tardoromana i visigoda que va estar en ús fins al segle VII.

Com explica Josep Anton Remolà, arqueòleg i conservador de col·leccions i recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "en l'època antiga, el paisatge era més senzill que avui. El model territorial romà estava organitzat a partir de ciutats i un territori que es gestionava a través de vil·les, que vivien de l'explotació del territori. Són llocs de residència i també una part productiva, ja que eren explotacions agrícoles i ramaderes". Això vol dir que hem d’entendre que els Munts és part de Tàrraco, encara que estigui a la perifèria. "En el cas dels Munts, però –diu Remolà–, hi ha la particularitat que a principis del segle II es construeix una enorme vil·la que està únicament orientada a ser una àrea de residència sumptuosa, i la part agrícola queda en un segon terme". Parlem, doncs, d’una vil·la residencial d’unes dimensions i d'un luxe excepcionals que poc tenia a veure amb altres vil·les que s’han localitzat al voltant de Tàrraco. "Per fer-nos-en una idea, en una vil·la normal del segle II potser hi trobem algun fragment de revestiment de marbre, mentre que als Munts s'hi han trobat centenars de milers de fragments de revestiments de marbres provinents de la Mediterrània oriental i del nord d’Àfrica. És extremadament luxosa i extensa". 

L’arqueòleg explica que "més que una edificació compacta, la vil·la és el resultat de la urbanització de tot el pendent del turó fins arribar a la mateixa platja, on hi havia els malanomenats banys de platja. Hi havia jardins i espais construïts connectats per vials". La casa tenia com a mínim dues plantes, amb un pis superior que es distribuïa al voltant d’un gran pati interior que tenia al centre un estany amb peixos. En aquest pis hi havia les habitacions més nobles i una galeria amb vistes al jardí i al mar. A la planta de baix hi havia més habitacions i un gran menjador, el triclini, i seguia després amb un passadís obert al jardí, que estava ordenat en terrasses que portaven fins als banys, on hi havia piscines d’aigua freda (frigidarium) i d’aigua calenta (caldarium) amb un sofisticat sistema de calefacció per terra, una piscina descoberta i latrines. En relació amb l’espai de la platja, que tradicionalment s’havien identificat com uns banys, Josep Anton Remolà explica que els darrers estudis desmuntarien aquesta teoria i apunta que seria un santuari dedicat a les aigües. 

Una vida de luxe

De l’esplendor de la casa ens en podem fer una idea gràcies a les restes que avui hi trobem, amb pintures a les parets i els paviments amb mosaic, en un conjunt luxós que completaven escultures, fonts, estanys artificials, columnes i placats de marbres d’importació que embellien els espais. D’entre la decoració recuperada, cal destacar uns mosaics de paret força excepcionals que representen les muses i un sostre pintat amb la representació de les estacions de l’any. 

Tenint en compte les característiques de la vil·la, ens hem d’imaginar que amfitrions i hostes gaudien d’una vida còmoda. Com apunta l’arqueòleg, "aquesta arquitectura estava pensada per ser l’escenari ideal perquè un aristòcrata fes el que habitualment feia quan estava en una vil·la, descansar, que l’esclau li llegís la correspondència o poesia, fer passejades pel jardí o anar de cacera, un dia a dia que als matins es completaria amb les funcions públiques que eventualment pogués tenir a Tàrraco, ja que formava part de l’elit que ocupava els càrrecs de poder i econòmics". A la tarda, gaudiria dels banys per relaxar-se i després aniria cap al triclini a gaudir d’un banquet amenitzat per lectors, músics i ballarins. Un cop acabat el sopar, es devia retirar a les seves luxoses habitacions per descansar.

La visita de l'emperador Adrià

Sobre qui hi vivia, la hipòtesi que han permès formular els darrers estudis, com explica Josep Anton Remolà, apunta que "aquest moment d’esplendor de la vil·la està relacionat amb la visita a Tàrraco de l’emperador Adrià, l’hivern dels anys 122-123 dC", durant la qual se sap que va presidir el Concili Provincial (la reunió de representants de tots els pobles de la província) i que va fer restaurar el temple d’August. Aquesta teoria es basa, com apunta el conservador del MNAT, en diferents indicis, com la ubicació de la vil·la respecte a Tàrraco, les seves grans dimensions, la sumptuositat i el luxe decoratiu, la troballa d’un bust representant Antínous (l’amant predilecte d’Adrià) o la disposició d’un gran mitreu. "Es calcula que el seguici que acompanyava l’emperador en els seus desplaçaments estava al voltant de 5.000 persones i per a una ciutat com Tàrraco era un impacte en tots els nivells, també urbanístic, ja que durant aquells mesos la ciutat havia d’exercir el rol de centre del poder imperial". Alguns indicis també fan pensar als experts que, després de la marxa d’Adrià, la propietat va passar (si ja no ho era quan es va construir) a mans públiques i això explicaria, apunta Remolà, perquè s’ha trobat la inscripció que fa referència a la figura de Caius Valerius Avitus, "que va ser un personatge procedent de Sòria que l’emperador Antoní trasllada a Tàrraco per resoldre una situació de conflicte. No tindria sentit que el propietari d’una casa fes una inscripció identificant que ell havia fet una millora a la casa, però sí que en tindria si fos una residència oficial i ell estigués de pas".

Tota una història que encara amaga molts enigmes, però que s’ha pogut anar reconstruint des dels anys 60 del segle XX, quan s’hi van desenvolupar diverses campanyes d’excavació que van fer sortir a la llum una part important de les restes.