La veritable tècnica de construcció ecològica i sostenible

Els paisatges rurals de Catalunya (i fins i tot alguns entorns més urbans) estan esquitxats de construccions fetes amb pedra seca, un patrimoni que és herència d’una tècnica ancestral que ha tingut en la sostenibilitat i la funcionalitat els seus grans trets característics. Les construccions de pedra en sec es poden englobar en el que es coneix com a arquitectura vernacular, que recull aquelles construccions pròpies d’un indret determinat que aprofiten els materials propers –com la pedra, la fusta, el fang, la palla i/o la combinació d’aquests– per resoldre, normalment amb pocs recursos, diferents necessitats. La tècnica utilitzada és l’heretada de generacions passades, transmesa oralment, sense estar condicionada per unes regles d’estil, proporcions o formes determinades. Parlem, doncs, d’una tècnica que ha permès, al llarg dels segles, elevar construccions a partir únicament de l’apilament de pedres, generalment sense fer servir cap altre material de construcció, més enllà de terra seca en algunes ocasions o d’elements vegetals. Construccions variades, vinculades a les zones rurals, i que, malgrat la seva aparent senzillesa, aconsegueixen una estabilitat estructural única gràcies a una feina artesana que passa per una acurada selecció i col·locació de les pedres. 

Com explica Cèlia Mallafrè Balsells, investigadora al grup de recerca PATRIARQ-CAIT i professora de l’Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Reus de la Universitat Rovira i Virgili, que va fer la seva tesi sobre la construcció amb pedra seca: "Parlem d’una tècnica que només utilitza la pedra, que ocasionalment es pot complementar amb fusta o altres elements, però on no trobem elements de morter i argamassa que uneixin les pedres. Només la col·locació que es fa de les diferents peces fa que s’aconsegueixin estructures estables". Tan senzill i tan complicat alhora. Una tècnica que s’ha anat transmetent de generació en generació en els entorns rurals però que, curiosament, és força desconeguda des del punt de vista arquitectònic, ja que s’ha estudiat poc. Mallafrè ho atribueix al fet que "és una tècnica rural i vinculada a la producció agrícola, i això fa que no se li hagi donat importància a nivell tècnic. També per la manera com se n’adquirien els coneixements, ja que era una transmissió oral i generacional".

La pedra que es tenia a disposició, explica Cèlia Mallafrè, determinava "la forma de col·locar-la, per això la geometria de col·locació és diferent a cada zona i els resultats constructius també seran diferents. No hi ha dues construccions iguals; la base és la mateixa però la pedra és diferent i, per tant, el resultat serà únic". Amb aquesta tècnica s'han creat diferents tipus d'espais i estructures per a l'agricultura i la ramaderia, que han configurat paisatges molt nombrosos i variats. Aquestes construccions són testimoni dels mètodes i pràctiques que s’han emprat des de la prehistòria fins a l'època moderna per organitzar els espais de vida i treball, sempre traient el màxim partit dels recursos naturals de cada territori. L’arquitecta explica que es fa difícil datar des de quan es fa servir aquesta tècnica, "perquè s’ha fet servir sempre allà on hi havia pedra. Però sí que sabem que ha anat evolucionant en funció de les necessitats de cada moment i de cada lloc. Ara bé, és cert que aquí a Catalunya comencen a proliferar aquestes construccions especialment a partir de la desamortització de Mendizábal, per l’augment de l’explotació agrícola, quan es necessiten terrenys més plans i amb llocs on guardar les eines". 

Tot un patrimoni que Mallafrè aposta per preservar perquè "forma part de la nostra història i és el reflex de la nostra identitat com a territori. I també pels beneficis que comporta a tots nivells. A les zones cultivades on es mantenen aquestes construccions els terrenys són molt més fèrtils i també són uns espais que funcionen com a tallafoc, ja que la pedra és un material molt resistent al foc. És important que seguim estudiant aquesta tècnica, ja que avui encara és aplicable, especialment en tot allò que té a veure amb l’aprofitament de l’aigua, per exemple", precisa. 

Una tècnica al servei de la funcionalitat

De construccions amb pedra seca n’hi ha una gran diversitat tipològica, la majoria relacionades amb l’economia tradicional agroramadera, l’explotació del bosc i l’abastament d’aigua: cabanes o barraques, masos, marges, aljubs, basses, escales, ponts, estructures de caça, forns de calç o d’oli de ginebre, entre d’altres. Tot el país està esquitxat d’aquestes construccions, segons Mallafrè, "pel nostre passat agrícola, per les condicions topogràfiques del terreny o pel fet que històricament hem estat un país amb poca aigua i calia aprofitar al màxim la que teníem. I perquè tenim molta pedra, evidentment". De fet, els murs de pedra seca han jugat un paper fonamental en la prevenció de corriments de terres, inundacions i allaus, i s'han convertit en eines clau per evitar l'erosió i la desertificació de terrenys i han contribuït a la millora de la biodiversitat i la creació de condicions climàtiques propícies per a l'agricultura. 

Parlem, doncs, d’una arquitectura integrada en l’entorn i que en algunes zones ha contribuït a configurar el paisatge local. Es basa en l’aprofitament de recursos i, com reconeix Cèlia Mallafrè, "és sostenible al 100%, alhora que afavoreix la biodiversitat, ja que aquestes construccions s’han convertit en refugi per a diferents espècies". A més, el fet que parlem de materials de quilòmetre zero fa que, quan s’ensorren per manca d’ús, es reintegrin dins del paisatge amb tota naturalitat. Una tècnica antiga de la qual avui encara podem treure molts aprenentatges, especialment en un moment en què s'aposta per aconseguir una arquitectura més sostenible i respectuosa amb l’entorn. En aquest sentit, l’arquitecta recorda: "Treballa amb matèria primera que obtens del mateix lloc; per tant, hi ha una petjada ecològica zero. No hi afegim additius artificials, fet que afavoreix la biodiversitat, i les eines que es necessiten per treballar la pedra són mínimes". 

Hereus de tot aquest coneixement, des de l’Associació Gremi dels Margers de Catalunya treballen per fomentar el coneixement de l’ofici per a tot el públic en general i per la seva correcta transmissió a futures generacions de margeners mitjançant cursos. El seu president, Roger Solé, explica que el seu objectiu principal és "que d’aquí uns anys hi hagi més margeners treballant formats. Hem de garantir que hi hagi relleu, a banda de contribuir a la divulgació de la tècnica. Som conscients que és un ofici dur si es fa de forma habitual i avui som molt pocs els que el fem de manera professional". Solé reconeix que conèixer bé la tècnica és complicat, i per això són tan importants els cursos que impulsen des de l’associació, "unes formacions inicials amb cursos de diferents durades que busquen una correcta transmissió de l’ofici a futures generacions": "Ensenyem els fonaments bàsics per després anar depurant la tècnica, ja que fer pedra seca ben feta demana moltes hores d’experiència". 

Solé, que s’ha format de manera autodidàctica i avui és un referent com a professional de la tècnica, explica que avui "la tècnica ha de ser més depurada, i per poder picar i encaixar bé les pedres calen moltes hores d’entrenament. És un ofici que és molt artesanal i t’ha d’agradar, perquè demana una manera concreta de treballar i és gairebé una manera de viure: aquí no hi ha res mecanitzat i de vegades és un ofici molt artístic. El que costa més d’aconseguir és la tranquil·litat de saber quina pedra encaixarà bé en cada lloc, quina cara has de picar o com has de picar la pedra. I això ho aprens amb l’experiència". 

Un ofici que avui es manté viu bàsicament per la construcció de terrasses agrícoles i per les restauracions d’elements ja existents, a banda de la creació de jardins o la construcció de parets de contenció. També hi ha aplicacions noves en arquitectura contemporània, i Roger Solé, com feia Cèlia Mallafrè, enumera els aprenentatges que podem treure avui d’aquesta tècnica antiga: "Sempre parlem de matèria primera de quilòmetre zero i el que diferencia totalment la tècnica és el fet que genera residu zero. I si en algun moment vols enderrocar la construcció, ho desmuntes i obtens pedra neta que es reintegrarà fàcilment en el paisatge. No fas servir aigua, no fas servir ciments i, normalment, no es fan servir eines mecàniques. És tot molt ecològic", conclou.