Quan el transport de la fusta es converteix en un espectacle de força i precisió

Un ofici dur i exigent, però molt atractiu. Un ofici que va tenir uns anys de glòria, però que camions i carreteres, juntament amb la construcció de preses i pantans, van matar. Un ofici que va desaparèixer com a tal, però que avui es preserva en forma de festa per recordar i homenatjar aquells que van fer del transport fluvial de fusta una manera de viure. Parlem de l’ofici dels raiers, del qual es poden trobar referències arreu del món des de l’antiguitat, i que consistia a transportar la fusta pels cursos fluvials, tot aprofitant el corrent d’aigua. És una tasca que es feia principalment mitjançant els rais, unes embarcacions fetes amb els mateixos troncs de fusta que calia transportar units en paral·lel i guiats per dues persones. L’aventura, però, començava al mateix bosc i implicava diferents oficis: els picadors talaven els boscos seleccionats; els talladors, ajudats de les mules i els matxos, duien els troncs fins a l’aigua, i els raiers s’encarregaven d’empènyer la fusta riu avall i de muntar el rai per portar-lo al seu destí.

Des de la Pobla de Segur, el president de l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, Miquel Gordó, explica que "aquest transport de fusta existia a tot arreu on hi havia bosc i rius, ja que eren les carreteres que permetien portar la fusta fins a les planes o a la vora del mar. Es tallava la fusta als boscos, d’allà es transportava amb animals fins als rius i s’anava fent baixar a través de barrancs i després ja a través de rius amb els rais". Gordó, que és descendent de raiers, remarca que "va ser un ofici important en moltes zones de muntanya, com ha passat amb tants d’altres, dels quals, però, no se’n preserva el record". "En aquest cas, amb els raiers hi ha un component romàntic que fa que se’l recordi especialment. Era un ofici que feien els nois joves, que guanyaven molts diners perquè tenia cert risc, i és cert que durant un temps va ser molt important en el terreny econòmic i social. Hi ha documentació que apunta que abans del 1400 ja es baixava fusta pels rius", afegeix. 

Els raiers catalans descendien pels rius pirinencs fins a arribar a Tremp, Balaguer, Lleida, Tortosa o Amposta, principalment, depenent del curs fluvial que seguissin. Els rius més utilitzats per a aquest transport eren el Segre, la Noguera Pallaresa, la Noguera Ribagorçana i el Cinca, des d’on arribaven a l’Ebre. Com explica des de Coll de Nargó Emili Molins, vocal de la junta de l’Associació de Raiers de la Ribera del Segre, "és un ofici que trobem a escala mundial": "Hi havia raiers al Canadà, a l’Argentina, al Japó, a molts països europeus. Parlem d’un concepte internacional, amb poques variacions, i a tot arreu s’ha fet servir com a manera de fer arribar la fusta a llocs on es treballava o s’utilitzava. En el cas de Coll de Nargó, és un ofici molt antic i va tenir especial importància a finals del segle XIX i principis del XX, quan comença a créixer la ciutat de Barcelona i les drassanes per fer vaixells. Pensem que va haver-hi un moment en què entre el 80% i el 85% dels homes de Coll de Nargó treballaven de raiers, o quan no es podia navegar també feien de picadors, al bosc tallant fusta". A partir de les primeres dècades del segle XX, però, amb la construcció de preses hidroelèctriques i la generalització d’altres alternatives de transport –fonamentalment per carretera–, aquesta activitat va esdevenir poc rendible i els comerciants de fusta van anar abandonant progressivament el transport fluvial. El darrer rai actiu al Pirineu català va baixar pel riu Segre a principis dels anys 30.

El riu manava

Miquel Gordó explica que "el riu condicionava els rais, però també ho feien els boscos, pel tipus de fusta". I afegeix: "Sabem que en molts llocs la manera de lligar el rai és la mateixa i que arreu s’utilitzaven redortes, que podien estar fetes de bedoll, avellaner o pi, depenent els materials que trobessin al bosc, i que servien per lligar els troncs entre ells. En molts casos aquestes redortes les feien les dones, a les cases de pagès, i les venien als raiers". Pel que fa a les construccions del rai, el riu en condicionava les característiques i, com exemplifica Miquel Gordó, "a Suècia i Polònia, per exemple, on els cursos fluvials són molt amples, fins i tot tenien com una mena de casetes per dormir i per fer-hi foc per preparar-se els àpats". "En canvi, aquí, a la Noguera Pallaresa, les construccions havien de ser molt més àgils. Era un cop passaven el congost de Collegats que podien anar unint trams", explica. És una feina que té cert caràcter èpic i bohemi que ha contribuït a crear llegenda, tot imaginant-nos aquells joves de poble, forts i valents, que s’embarcaven en aquests rais per emprendre baixades que els podien portar fins a Tortosa. Gordó apunta que fins allà "podien trigar entre una setmana i deu dies, però sabem que podien arribar a Balaguer en un sol dia". "Els rais acostumaven a estar format per tres trams, que conduïen dos raiers, i intentaven baixar en grup per si calia ajudar-se", detalla. Emili Molins afegeix que "al Segre, el procés de construcció de rais passava per tallar els pins, baixar-los a la vora del riu, deixar que s’assequés la fusta (perquè verda pesa massa), lligar les bigues (troncs) entre si i crear una balsa flotant que habitualment estava formada per unes 10 bigues d’amplada, amb aproximadament uns 5 metres i mig, i tres trams, perquè el Segre és poc cabalós, té molts girs i els rais havien de ser més maniobrables". "L’habitual era que cada rai tingués tres trams que permetien certa articulació", explica. 

El president de l’Associació Cultural dels Raiers de la Noguera Pallaresa, que compta amb més de 400 socis, recorda que era un ofici "que necessitava certes condicions físiques que, de fet, qualsevol noi jove tenia, ja que eren valents i forts". "I, curiosament, va ser un ofici molt arrelat a la nostra localitat, la Pobla de Segur, i a la del Pont de Claverol i Sossís, on hi havia empreses dedicades a la fusta, però en canvi no n’hi havia en altres indrets propers com Tremp o Sort. Va haver-hi un temps en què gairebé tots els joves feien de raiers, perquè la vida al riu era molt atractiva, tot i que també és cert que durava poc", explica. Eren joves que, com dèiem, arriscaven la seva integritat física a canvi d’un bon sou que, en moltes ocasions, s’esfumava en els dies que trigaven a tornar a peu a casa des del lloc de destí de la mercaderia. Emili Molins recorda que "la duresa de l’ofici també té a veure amb les baixes temperatures de l’aigua del riu i amb el fet que passaven llargues temporades fora de casa": "Però els padrins ens explicaven que es guanyaven bé la vida i per això s’hi va abocar tanta gent. Hem de dir que, tot i que podia comportar cert risc i hi podia haver algun os trencat, aquí a Coll de Nargó no tenim constància d’accidents greus ni de defuncions, però això no treu que era una feina dura".

Rais, rems i dones

Pel que fa a la posició damunt el rai, "bàsicament hi ha dues funcions, per això hi acostumaven a anar dues persones: el cuer i el davanter", explica Gordó. "Tots dos s’encarregaven de gestionar els seus rems, que compleixen una funció com de timó. El de darrere feia un treball més físic, per això en alguna ocasió hi anaven fins i tot dues persones, mentre que el de davant era més direccional i la persona que havia de conèixer millor el riu", afegeix. Molins precisa: "El rem vindria a ser una equivalència a una ploma estilogràfica; eren personals i cadascú tenia el seu rem, amb una llargada i un gruix ajustat a les mides de la seva mà. Sovint es diu que els rems actuen com un timó, tot i que jo diria que juguen un paper més proper al del rem d’una góndola, per ajudar a maniobrar". 

Parlem, evidentment, d’un ofici tradicionalment masculí, per aquesta dosi de força que necessita, però en què les dones s’han anat incorporant els darrers anys, participant activament de les festes que recorden la feina dels raiers. En aquest sentit, Emili Molins destaca que a Coll de Nargó, tenen un monument a la dona del raier, perquè les dones eren les que s’havien de fer càrrec de tot quan ells estaven fora: "Mantenien la casa, els nens, el bestiar, l’hort, etc. Gràcies a elles el poble seguia existint, i per això vàrem voler fer aquesta escultura com a homenatge. A banda, s’ha de dir que avui, a les baixades, les noies també hi participen activament". És una circumstància que comparteixen amb els companys de la Pobla de Segur, on les dones també són protagonistes.