Tothom que hi passi, sabrà de nosaltres

Erigit a finals del segle I aC per homenatjar August i per conservar el record de Luci Licini Sura, que va ordenar construir-lo, el pas per l’antiga Via Augusta ens regala un dels símbols de la Tàrraco romana fora de la mateixa ciutat de Tarragona, l’Arc de Berà. Un arc que, dos mil anys després, continua sent un dels millors símbols d’allò que els romans volien comunicar als seus contemporanis, i que avui encara perdura, tot i que la imatge que en veiem actualment no és exactament la mateixa que van veure els romans.

Al llarg dels segles, el monument ha patit diverses modificacions, algunes de les quals no gaire afortunades. En tot cas, el monument que podem veure quan passem per la carretera N-340 és el resultat de l’últim treball de restauració que es va fer el 1998, aquesta vegada sí, després d’un acurat procés d’investigació que va dirigir l’arqueòleg Xavier Dupré. Cal tenir present, però, que l’arc està incomplet, ja que hi falta un cos superior on probablement hi havia un grup d’escultures que representaven August i altres membres de la seva família. Com explica Josep Anton Remolà, arqueòleg i conservador de col·leccions i recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "Dupré en va fer una actuació arqueològica de manera que es va recuperar una mica el seu aspecte antic, però no del tot, ja que ens faltaria tota la part del frontó, que no seria plana com la veiem ara".

Pel que fa al sentit del monument, Josep Anton Remolà apunta: "S’ha debatut molt sobre quina era la seva funció i què hi feia al mig del camp. A nivell hipotètic, es podria pensar que la Torre dels Escipions i l’Arc de Berà fossin els extrems d’una gran propietat el centre de la qual podria ser la Vil·la dels Munts. El seu límit pel sud seria l’àrea funerària i pel nord aquesta porta damunt de la Via Augusta en el punt que entrava en aquesta propietat". En tot cas, parlem d’un arc dedicat a August per les vinculacions que la família de qui el va ordenar construir, Luci Licini Sura, devia tenir amb la família imperial. Remolà especifica: "No és un arc de triomf ni honorífic, sinó que seria una manera de manifestar públicament la importància d’aquella família. Hem de pensar que construir un arc en una via pública no ho permetien a tothom, ja que la legislació era molt restrictiva. Per tant, qui ho fa té una autorització directa per poder-ho fer". 

Com dèiem, si ens aturem davant de l’arc, encara podem veure, a la part superior, les restes d’una inscripció que diu que Luci Licini Sura va deixar al seu testament l’ordre de construir l’arc. Un personatge del qual no se sap gaire cosa, més enllà que no va néixer a Tàrraco, sinó que era originari de la colònia Victrix Iulia Lepida (Velilla de Ebro, Saragossa), on va començar a fer carrera política. Quan Tàrraco es va convertir en capital de província, es va traslladar a la ciutat, ja que va veure l’oportunitat per prosperar socialment i econòmicament, cosa que va aconseguir i que va voler que es recordés amb aquest arc. Com apunta el conservador del MNAT, "sabem que un descendent seu, un segle després, en l’època de Trajà, va estar a punt de ser emperador, per tant, parlem d’una família molt rellevant". 

La Torre dels Escipions

Per la seva banda, l'anomenada (mal anomenada, de fet) Torre dels Escipions és el monument funerari més ben conservat de la Tarragona romana. Situada a uns sis quilòmetres de la ciutat, es tracta d’una construcció interpretada erròniament com el lloc d’enterrament dels germans Escipió, d’aquí un nom que ha arrelat tot i no tenir cap base històrica que ho sustenti. De fet, aquesta identificació errònia va ser habitual des del segle XV fins a la segona meitat del segle XIX, però els treballs d’investigació arqueològica, arquitectònica, escultòrica i epigràfica duts a terme al llarg del segle XX van acabar per desmentir aquestes referències. La conclusió d’aquestes investigacions és que el monument es va construir a principis del segle I dC i que, en cap cas, no podria haver allotjat els cossos dels dos generals romans.

La Torre dels Escipions és, molt probablement, un mausoleu familiar aixecat en record d’un matrimoni o dos germans i el trobem situat a tocar de la Via Augusta perquè passava pels terrenys propietat de la família. Josep Anton Remolà precisa: "Parlem d’una petita àrea funerària, que possiblement estaria en el límit de dues grans propietats i que estava en el punt de pas de la Via Augusta. Al segle XIX es van documentar altres enterraments en aquesta zona i, per tant, no s’ha de veure com un element aïllat, sinó que forma part d’altres equipaments que es construïen al voltant de la via. En el cas dels monuments funeraris, les grans famílies els instal·laven en aquest punt perquè els viatgers poguessin llegir el nom dels difunts i recuperar la seva memòria". Això sense oblidar que els servia també per demostrar el seu estatus. 

Com explica Ester Ramon, arqueòloga i conservadora de difusió, educació i exposicions del MNAT: "Tot i que està incomplet, estem parlant d’un monument funerari típic amb forma de torre, a l’interior del qual hi hauria hagut la cambra funerària destinada a guardar les cendres dels difunts. A la part superior hi havia l’ornamentació i les inscripcions amb el nom de la família i altres dades". Josep Anton Remolà afegeix que falta "tot el revestiment, ja que segurament anava estucat i pintat", i també falta "el coronament, que, per comparació, és probable que fos una piràmide". Pel que fa a les dues figures en relleu, Ester Ramon explica que representen "el déu Atis". I apunta que els van confondre amb els germans Escipions per la manera com van vestits, que podien haver confós amb roba de soldat. Els dos personatges van vestits a l’estil oriental: túnica curta amb mànigues, calces estretes i ajustades als turmells, un mantell i un barret frigi al cap.