Tàrraco, el campament militar que es va reconvertir en ciutat monumental

L'any 2000 la Unesco va designar el conjunt arqueològic de Tàrraco com a Patrimoni Mundial, reconeixent que aquestes restes romanes proporcionen un testimoni eloqüent i sense precedents d'una etapa important en la història dels pobles de la Mediterrània en l'antiguitat, així com la seva excepcional importància en el desenvolupament de la planificació i el disseny urbà romans, que va servir com a model per a les capitals de província en el món romà en altres llocs. Aquest reconeixement inclou diferents espais i elements que daten del segle III aC fins al VI dC: les muralles, el recinte de culte i el Fòrum Provincial, el circ, el teatre i l’amfiteatre, el Fòrum de la Colònia, la necròpolis paleocristiana, l’aqüeducte de les Ferreres, la torre dels Escipions, l’Arc de Berà, la pedrera romana del Mèdol, la vil·la dels Munts i el conjunt monumental de Centcelles. 

Fundada com a campament militar per Gneu Corneli Escipió l’any 218 aC en el marc de les guerres púniques que van enfrontar Roma i Cartago, Tàrraco va prosperar ràpidament gràcies a la seva ubicació, a tocar de la costa i en bona posició respecte a les vies terrestres cap a l’interior peninsular. Així doncs, la ciutat es va convertir en colònia romana, cap d’un conventus –demarcació judicial– i capital de la província de la Hispània Citerior. Tàrraco va ser l'assentament romà més antic establert en territori hispà i es va convertir en una de els ciutats més importants de la península Ibèrica. Va ser l'any 45 aC quan Juli Cèsar, després de derrotar Pompeu, atorga a la població la categoria de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. Més tard, August, que havia residit a Tàrraco durant dos anys, li atorga la capitalitat –el 27 aC–, una capitalitat que no perdrà en tot el transcurs de l'Imperi Romà. Com explica Cristòfor Salom, historiador i director del Museu d’Història de Tarragona, que s’encarrega de la gestió de diversos dels espais reconeguts com a Patrimoni Mundial, "les grans ciutats hispanes on es trasllada el poder de Roma expressat a través de la seva arquitectura monumental són Tàrraco, Corduba i Emerita (Tarragona, Còrdova i Mèrida), i, a Catalunya, l’única capital romana d’importància és Tàrraco; d’aquí la rellevància de tot aquest patrimoni". 

Una ciutat perimetrada

Salom explica que la ciutat de Tàrraco es va urbanitzar a partir del segle II aC: "La part baixa, que inicialment havia estat zona residencial, es monumentalitza i es converteix en el Fòrum de la Colònia, mentre que a la part més alta s’hi estableix el Fòrum Provincial, que té relació amb aquest fet de ser capital de la Hispània Citerior". A banda, ja des del segle II aC es va dotar Tàrraco d'una gran muralla que delimitava el perímetre urbà i que complia una funció defensiva. La seva longitud era d'uns 4.500 m, dels quals se'n conserven actualment 1.100, que envolten la part alta de la ciutat. Les muralles són la construcció arquitectònica romana més antiga de totes les conservades a la península Ibèrica, i hi trobem elements singulars com les torres, el relleu de la deessa Minerva o el sòcol característic de la muralla, realitzat amb megàlits (això va fer pensar inicialment que es tractava d'una muralla ibera sobre la qual es va bastir la romana).

La muralla va ser la primera gran obra pública que els romans van dur a terme a Tàrraco, poc després d'establir a l'indret un assentament militar. Tot i que no hi ha cap testimoni que ho certifiqui, tot fa pensar que en primera instància devia consistir en una estacada de fusta, però el fet que ràpidament el nucli es convertís en punt d’arribada de reforços des de Roma es va traduir en la necessitat d'enfortir les defenses que hi havia fins llavors. "Sí que sabem que ben aviat comença l’arquitectura amb pedra, monumental, i tot i que potser no podem precisar la data exacta en què es comença a aixecar la primera muralla de pedra, podem afirmar amb certesa que tenim les muralles romanes més antigues fora d’Itàlia", explica Cristòfor Salom. Des d'un punt de vista arquitectònic, aquesta primera fase de muralla consisteix en panys ciclopis reforçats amb torres elevades amb carreus, de les quals, explica el director del Museu d’Història de Tarragona, "se’n conserven tres (Arquebisbe, Cabiscol i Minerva), una de les quals presenta elements de molt interès". "És la que anomenem la torre de Minerva, perquè a dalt de tot s'hi va trobar mig relleu dedicat a aquesta divinitat i a l’interior de la torre, quan es va estudiar als anys 70, s'hi va trobar un grafit que era una dedicatòria a Minerva. Per tant, parlem d'un relleu que és antiquíssim". D’aquest recinte primigeni també se’n conserva una porta (porta de Socors), "amb l’arc de mig punt més antic de la península Ibèrica".

L'altura dels murs perimetrals era de 6 metres i el gruix de 4,5 metres, amb torres més altes. Hi ha certa coincidència a l’hora d’apuntar que a l’entorn als anys 150 i 125 aC la muralla es va transformar força i va créixer en extensió, alçada i amplada, i va passar a englobar tota la ciutat fins al port. Actualment, al voltant d'una part de la muralla es pot fer un passeig, com explica Cristòfor Salom: "Hi pots veure la muralla romana i les seves transformacions en època medieval, alhora que estàs circulant per damunt del cordó de fortificacions que envolten la ciutat", que entre els segles XVI i XVIII es van reforçar amb baluards, la falsa braga i els fortins exteriors, per adaptar les defenses de la ciutat a l’ús d’artilleria.