L’activitat sanitària de l’Hospital de la Santa Creu va propiciar la creació del Reial Col·legi de Cirurgia, llavor de la futura Facultat de Medicina.
Sant Pau: superilla modernista al servei de la innovació sanitària
L'Hospital de Sant Pau és el conjunt modernista més gran del món i l’obra més important de Lluís Domènech i Montaner
El Recinte Modernista de Sant Pau, dissenyat per l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, va ser reconegut Patrimoni Mundial per la Unesco l’any 1997. En van destacar especialment la funcionalitat, la bellesa, l’escala i el seu disseny arquitectònic únic. L’antic hospital està configurat com un conjunt de pavellons envoltats d’espais verds i connectats per un quilòmetre de galeries subterrànies. Com explica l’arquitecte i besnet de Lluís Domènech i Montaner, Lluís Domènech Girbau, és l’obra més important pel que fa a volum i a desplegament de tècniques del Modernisme català. "Parlem d’una superilla que agafa nou illes de l’Eixample, en un projecte complet que va des de la concepció urbanística fins a l’últim detall de mobles i ornamentació". Una obra de referència que, com apunta Gemma Martí, coordinadora del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, és un bon exemple de la manera de treballar de l’arquitecte, "basada en l’estudi i en tot el seu bagatge com a historiador". "Se centra en l’arquitectura del passat per crear-ne una de nova, recuperant les arts decoratives i d’artesania fins a aconseguir una obra d’art total, on no només veiem reflectida la seva capacitat com a edificador d’estructures sinó també aplicant arts decoratives que feien la seva obra única".
Un espai revolucionari
La construcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau coincideix en el temps amb la gran transformació urbanística de Barcelona, amb el desenvolupament del pla Cerdà i la construcció de l’Eixample. És en aquest context quan l’any 1896 mor Pau Gil i Serra, un banquer català resident a París que estableix en el seu testament que el seu llegat s’ha de destinar a la construcció d’un nou hospital a Barcelona. Entre les seves indicacions, Gil imposava que el nou centre reunís les més avançades innovacions des d’un punt de vista tecnològic, arquitectònic i mèdic, i que s'erigís sota l’advocació de Sant Pau. L’acord de la Junta de l’Hospital de la Santa Creu i els marmessors de Pau Gil va fer possible la construcció d’un nou hospital en uns terrenys de la Santa Creu situats a mig camí entre Gràcia, Horta, el Guinardó i Sant Martí de Provençals, un projecte encarregat a Lluís Domènech i Montaner.
Aquesta obra magna de l’arquitectura destaca per integrar una estructura resistent i decorativa en un únic procés de disseny, un projecte que, a més, es va fer en temps rècord, però que alhora va suposar l’obra de més durada de la vida de Domènech i Montaner, ja que la seva construcció es va anar allargant en el temps per temes pressupostaris. Després de la seva mort, va ser el seu fill, Pere Domènech i Roura, qui va encarregar-se de l’execució dels treballs en la seva etapa final, fins a la inauguració, per part del rei Alfons XIII, el 16 de gener de 1930. Va ser el 1902 quan es van començar a construir els primers edificis del conjunt i, tot i que Domènech va dibuixar un projecte format per 48 edificis, finalment només una dotzena van seguir el projecte original modernista. Per al disseny, Domènech i Montaner va fer una intensa investigació, estudiant diferents models hospitalaris europeus i nord-americans, fins a arribar a aquest disseny únic que va resultar una gran contribució a la història de la medicina.
A l’arxiu de l’hospital es guarda la memòria que va fer l’arquitecte, on va estudiar 200 models hospitalaris que va tenir de referència per al seu projecte. Com explica el seu besnet: "Va projectar el conjunt de manera que els pavellons estiguessin orientats al sol, amb un pati davanter per rebre el sol a l’hivern i a darrere un pati d’estiu a l’ombra. Pensem que en aquella època la tuberculosi era una malaltia molt comuna, i ell va dissenyar els espais amb la intenció que es poguessin aïllar els malalts i sanejar l’ambient". Per això és tan rellevant el gran treball que va fer per garantir una bona ventilació i "el mateix fet que els pavellons estiguin units per passadissos subterranis, però que disposin de ventilació i il·luminació naturals; l’experiència ha demostrat que aquest ambient que va idear va millorar força l’evolució dels malalts".
En la mateixa línia, Gemma Martí afegeix que aquesta meticulositat de l’arquitecte "li va permetre trobar la millor solució per fer gran aquest hospital": "Amb pavellons, comunicacions subterrànies, dividint els espais segons malalties i també per gènere, un projecte per al qual li va ser de molta utilitat l’experiència que va obtenir durant el disseny de l’Institut Pere Mata de Reus, on ja va aplicar teories higienistes".
Després d’acollir durant un segle les instal·lacions de l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, avui, arran del trasllat de l’activitat sanitària al nou hospital, un ambiciós procés de rehabilitació ha permès recuperar el valor patrimonial i artístic del Recinte Modernista, que és visitable. Un espai únic i irrepetible on conviuen la història i la innovació.
A principis del segle XV, la ciutat de Barcelona comptava amb sis petits hospitals. Les dificultats econòmiques de bona part d’aquests centres van portar el Consell de Cent i el Capítol Catedralici a acordar la construcció d’un nou i únic hospital, amb l’objectiu de millorar-ne l’administració i la gestió de les rendes. La mesura va ser ratificada el 5 de setembre de 1401 amb una butlla del papa Benet XIII, que va autoritzar la constitució de l’Hospital de la Santa Creu. Les obres van acabar el 1450. Posteriorment, al segle XVII, l’edifici va ampliar-se amb la construcció de la Casa de Convalescència, i durant el segle XIX i començaments del XX s'hi van fer intervencions menors. Serà durant la primera dècada del segle XX que es comença a construir l'hospital modernista obra de Domènech i Montaner.