Sagrada Família: el gran somni inacabat de Gaudí

La Sagrada Família és, sens dubte, l’obra magna de l’arquitecte Antoni Gaudí, on va abocar tots els esforços en els darrers anys de la seva prolífica carrera. Tot i que el projecte inicial, del 1882, estava signat per l’arquitecte diocesà Francisco de Paula del Villar, poc té a veure l’edifici que coneixem avui amb el que aquest havia dissenyat, en el qual aplicava fórmules pròpies del neogòtic. El perquè del canvi té una data fixada en el calendari, el 1883, quan Gaudí assumeix el projecte de construcció d’aquest temple expiatori que s’hauria d’anar aixecant amb les aportacions dels fidels. Des del 1914 fins a la seva mort, el 1926, Gaudí es dedicarà exclusivament a la Sagrada Família, i va deixar indicacions clares de com havia de ser, atès que era ben conscient que no podria veure el projecte finalitzat. 

Així, el 1885 s’inaugura la capella de Sant Josep, a la cripta, i s’hi celebren les primeres misses. Sis anys més tard, el 1891, comencen les obres de la façana del Naixement. I són justament aquests dos elements, la façana del Naixement i la cripta, els que van rebre el reconeixement per part de la Unesco com a Patrimoni Mundial, un fet que David Puig, adjunt a l’actual arquitecte director de la Sagrada Família, atribueix al fet que són les úniques dues parts, juntament amb la façana de l’absis, que Gaudí va construir personalment. Puig explica que la Sagrada Família "és potser l’obra més significativa de Gaudí, també des del punt de vista cronològic. Les altres obres que havia fet tenen una durada concreta i es poden assignar a un determinat període de la seva obra, però la Sagrada Família abraça tota la seva vida professional, ja que hi treballa des del 1883 fins al 1926, quan mor. Per això al temple hi veus obres amb un toc del Gaudí jove, com a la cripta, amb tocs històrics, fins a arribar als terminals de la façana, que són una obra d’una plasticitat extrema que estan fora de tot estil arquitectònic i que són una obra molt genuïna. Una transversalitat des de l’arquitecte jove a l’arquitectura més singular, resultat de l’experiència".

La cripta

La cripta va ser la part del temple que es va construir primer, el 1882, i es va fer a 10 metres sota el nivell del terra. Quan Gaudí assumeix la direcció de l’obra, respecta part del projecte inicial amb què l’havia concebut Del Villar, tot i que hi fa algunes modificacions. Com explica David Puig, "varia significativament, ja que Del Villar havia fixat que hi hagués nou capelles, dues més grans als extrems i set de més reduïdes a la resta, i va plantejar que l’accés seria frontal des de l’interior de la nau, com passa a moltes catedrals. També planteja que serà un espai eminentment fosc, com passa amb moltes criptes. Gaudí, en canvi, suprimeix l’escala frontal que hi havia des de la nau i sacrifica les dues capelles més grans per fer-hi unes escales de caragol que hi donin accés des dels laterals de la nau". Serveixen per baixar a la cripta però també van a la part superior de les cobertes. "A més –explica Puig–, crea tot un fossar perimetral a l’absis per rebaixar el nivell del terreny i fer la cripta més alta. Aquesta operació de rebaixar perímetre i apujar el sostre li permet fer els finestrals que donen al fossar de l’absis i garantir ventilació i il·luminació". Buscava que fos un espai de més qualitat sabent que seria, durant molt temps, l’espai de culte del temple. 

La resta d’intervencions de Gaudí es van centrar en els elements ornamentals i simbòlics. Va decorar els capitells de les columnes amb motius naturalistes, i les diferents claus de volta de les capelles de la cripta amb relleus al·lusius als sants que s’hi representen. Puig destaca que un dels elements més característics de la cripta és "la clau que tanca la volta central del recinte, on va situar un relleu policromat que representa l’Anunciació". De la cripta també crida l’atenció el mosaic romà que pavimenta el terra amb pàmpols i raïms com a símbol de l’eucaristia i ocells que mengen els grans de raïm. Un altre aspecte important de l’aportació de Gaudí al temple és el de les connexions verticals simbòliques que va establir a l’edifici. I és precisament a la cripta on s’inicia una línia imaginària que la uneix amb la torre dedicada a Maria. 

La façana del Naixement

La façana del Naixement és la primera de les tres projectades per Gaudí que es va construir, i es va fer sota les directrius de Gaudí mateix, que en va controlar tots els detalls, tant els arquitectònics com els ornamentals i simbòlics. L’arquitecte David Puig en destaca "l'arquitectura més singular i personal". "Ell volia deixar una mostra clara de com havia de ser el nou estil que definiria el temple –afegeix–, una mostra que també servís per incentivar els donatius, tenint present que és un temple expiatori".

La façana del Naixement, situada al carrer de la Marina, correspon al transsepte del temple. Explica el naixement de Jesús, és a dir, l’encarnació del fill de Déu, i expressa "la il·lusió i el goig de la vida". Gaudí volia que fos una exaltació de la creació divina, amb referència a tots els éssers vivents a la natura, motiu pel qual hi trobem múltiples representacions d’animals i d’elements vegetals que celebren i lloen el naixement de Jesús. Per donar el màxim realisme a les figures, les escultures es van emmotllar a partir de models reals, humans i animals. "Busca models entre els mateixos treballadors i gent que coneix, i fan un emmotllat amb guix. A partir d’aquí, fa un procés d’escalat per fer més grans i estilitzar les figures que van situades més amunt, per aconseguir l’efecte desitjat un cop col·locades", explica Puig. Així, un cop fet el model de guix, Gaudí el presentava a la façana per veure’n l’aspecte, i si el resultat el convencia, en feien la reproducció en pedra. 

La façana del Naixement es va començar a construir en vida de Gaudí, i encara que ell només en va poder veure finalitzat el 1925 el campanar de sant Bernabé, va deixar indicacions precises de com s’havia d’acabar. "Des del punt de vista formal és una façana molt interessant, perquè bàsicament planteja que sigui una façana amb quatre torres campanar i busca que tingui la màxima expressivitat", explica David Puig. Així, organitza les torres campanar en grups de dos amb una separació més gran entre un grup i l'altre, i això li serveix per organitzar el conjunt dels tres portals.

Pel que fa a l’estructura, com és habitual en ell, Gaudí donava un significat a cada element arquitectònic. Just per això la façana compta amb tres portals, com els tres membres de la Sagrada Família. Portals emmarcats per estalactites que expressen el fred del temps de Nadal i acabats cadascun amb un pinacle simbòlic: el del portal central, un xiprer; el de la banda mar, una roca de la muntanya de Montserrat, i el de la banda nord, unes espigues eucarístiques amb els símbols de l’ull (Déu tot ho veu) i de la mà (Déu tot ho pot). Així, els tres grans portals estan dedicats, d’esquerra a dreta, a les virtuts teologals de l’Esperança (dedicat a Josep), la Caritat (dedicat a Jesús) i la Fe (dedicat a Maria). Destaca especialment l’acolorit xiprer, arbre d’acolliment i benvinguda, que corona el portal central, que representa l’arbre de la vida i que està acabat amb una creu (Crist).