Fer pinya... i amunt!

El 16 de novembre de 2010, la Unesco va aprovar la inclusió dels castells a la Llista representativa del Patrimoni Immaterial de la Humanitat. En la seva resolució, el Comitè va destacar que “els castells són reconeguts pels catalans com una part integral de la seva identitat cultural, transmesa de generació en generació proporcionant als membres de la comunitat un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat”.

És un reconeixement a unes construccions humanes que s’han convertit en símbol del país i que van néixer a finals del segle XVIII, a la zona del Camp de Tarragona, i que posteriorment han arrelat arreu del país. Com explica Joan Ibarra, president de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC), aquesta inclusió dels castells com a Patrimoni Unesco ha implicat, bàsicament, dues coses. "A escala mundial, la identificació d’una activitat reconeguda i protegida, i, internament, s’ha aconseguit que hi hagi molt més ressò a l’hora de poder difondre l’activitat, ja que aquest segell et dona un plus de qualitat".

Cada castell és el resultat de valors tan universals com el treball en equip, la solidaritat, l’autosuperació, el sentiment de pertinença o la integració de persones de totes les edats, orígens, races i condicions socials, aspectes que Joan Ibarra enumera com a arguments per assolir aquest reconeixement universal, "juntament amb el fet que estem davant d’una tradició bicentenària que ha anat evolucionant, certament, però amb pocs canvis substancials des de la seva creació". Com afegeix el president de la CCCC, "estem davant d’una pràctica on és molt important l’esforç compartit, però que alhora té un component de competitivitat interessant que demana força, equilibri, valor i seny".

Tradició i evolució

Fa més de dos segles que s'aixequen castells, i en aquest temps han evolucionat notablement i han viscut etapes contrastades, des d’estar a punt de desaparèixer a principis del segle XX fins a viure el seu millor moment actualment. Com explica el president de la Coordinadora de Colles Castelleres, "no hi ha hagut canvis en el ritual, que conserva molt el mateix que es feia en els inicis, però, en canvi, les colles han evolucionat molt, s’han modernitzat". "Des de la part tècnica, per exemple, els responsables van avui amb una aplicació per gestionar les pinyes i els castells, i pel que fa a la composició de les colles, avui són entitats molt modernes on tot és molt més proper i familiar. Tenim encara grans reptes al davant, com en allò que fa referència a una presència igualitària real de les dones, però hi estem treballant molt seriosament".

Durant el primer segle d’existència, el fet casteller va evolucionar en positiu, amb les colles assolint noves fites que els van portar a aixecar castells de fins a nou pisos. És el 1851 quan es documenta el primer castell de 9 amb folre de la història, durant les Festes de Santa Tecla de Tarragona, un període exitós que es tanca al Vendrell el 1893 amb el darrer castell de 9 pisos que es veurà en gairebé un segle. A començaments del segle XX es produeixen diferents fenòmens que fan que l’activitat castellera s’estanqui, com la forta migració del camp a la ciutat o la implantació d’esports com el futbol, que comencen a guanyar adeptes, circumstàncies que gairebé provoquen la desaparició dels castells.

Per sort, a partir del 1926 viuen una revifalla amb la fundació de les primeres colles estables no vallenques, a Tarragona i el Vendrell. La Guerra Civil i el franquisme seran una altra època complicada, però amb l’arribada de la Transició el fet casteller reviurà, arrossegat pel moviment social de recuperació del carrer i de reivindicació de la cultura catalana que es registra al país. Un moment en què es comencen a concebre com un símbol de país i en què sorgeixen noves colles que plantegen un nou model en el qual els castells es converteixen en una activitat altruista i integradora. Així, als anys 80 es viu una segona època d’or, amb la recuperació dels castells de 9.

L’explosió del fet casteller

Com en tants altres àmbits, els Jocs Olímpics de Barcelona 92 van tenir un impacte directe en el món casteller. La presència dels castells a la cerimònia d’inauguració va permetre una difusió a escala internacional que va servir per donar un impuls molt important a la creació de noves colles. Uns anys marcats per l’assoliment per part dels Minyons de Terrassa, el 1993, del primer castell de l’anomenada gamma extra (de dificultat superior als castells de 9) i dels primers castells de 10 (1998).

El darrer gran impuls al fet casteller va ser el reconeixement per part de la Unesco. Joan Ibarra destaca: "Des d’aleshores s’ha doblat el nombre de colles que tenim al país, que s’han estès per les quatre províncies. Ara és a Barcelona on hi ha més colles i s’ha produït un arrelament de l’activitat a tot el país". Avui hi ha uns 15.000 castellers, i, com apunta el president de la CCCC, els reptes de futur passen per seguir treballant "el tema de la inclusió –hem d’aconseguir que tothom qui ho vulgui pugui fer castells– i per aprofundir en la seva difusió". "A això ens hi ha d’ajudar el Museu Casteller de Catalunya", que té la voluntat de convertir-se en un centre d’experiències únic i singular que traslladi el visitant al món d’emocions i valors que envolten el fet casteller.