Park Güell: la gran urbanització de luxe que mai va arribar a ser

L’abril del 1926, el Park Güell obria les portes a tots els barcelonins com a parc públic, tot i que, en el seu origen, no va ser concebut amb aquest objectiu, sinó com una urbanització residencial per a la burgesia catalana. Aquesta era la idea que perseguia Eusebi Güell i, per portar-la a la pràctica, va contractar Antoni Gaudí, amb qui mantenia una relació professional molt fructífera.

Per conèixer els orígens d’aquest espai tan emblemàtic de Barcelona, ens endinsem en les pàgines del llibre El Park Güell i els seus orígens, que van escriure Mireia Freixa i Mar Leniz per encàrrec del Museu d’Història de Barcelona. Hi fan un seguiment detallat de la construcció del projecte, en un interessant treball de documentació que permet abordar la finca des de la seva gènesi. Com apunta Mireia Freixa, catedràtica d’història de l’art, el Park Güell "és la culminació de l’univers Gaudí, el moment en què integra l’arquitectura i la natura com un tot. Un projecte que respon molt a un concepte propi de l’època, quan consideren que l’arquitectura ha de ser l’art que aculli totes les altres arts. Gaudí encara va més enllà i considera que l’obra d’art total és aplicar aquest concepte però treballant-lo sobre la natura".

Avui dia és un dels espais més visitats de la ciutat, que la Unesco va reconèixer com a Patrimoni Mundial el 1984, remarcant que és testimoni de l'excepcional contribució de les creacions de Gaudí a l'evolució de l'arquitectura i les tècniques de construcció a finals del segle XIX i principis del XX. El Park Güell ocupa dos vessants del turó de les Tres Creus –o de les Menes– i del turó de la Muntanya Pelada o el Carmel. Té una superfície de 19 hectàrees, l’equivalent a 19 illes de l’Eixample, i una cota màxima de 210 metres, des d’on es tenen unes magnífiques vistes de la ciutat i el mar. Durant molt de temps va ser una zona agrícola on es conreaven sobretot vinya, oliveres i arbres fruiters. Tot era agricultura de secà i, de fet, la zona del parc més pròxima al turó del Carmel conserva encara algunes feixes i terrasses de conreu que recorden aquest passat agrícola. Avui, el Park Güell disposa de diversos espais d'estada on es poden fer activitats a l'aire lliure i passar el dia tot gaudint dels valors naturals i culturals.

Els orígens

Però fem un salt en el temps per entendre com es va gestar aquesta urbanització residencial que mai va arribar a ser. Com explica Mar Leniz, arquitecta, en la recerca per fer el llibre van estar analitzant "la memòria del projecte i la sol·licitud de llicència d’obres, signada per Eusebi Güell, on explicava què volia fer. I el que buscava era fer una urbanització a la zona del barri de la Salut, seguint les tendències higienistes del moment i, per tant, creant una espècie de parc residencial de la burgesia en un entorn més saludable que el que podia oferir el centre de la ciutat. En aquest sentit, va encarregar aquesta urbanització a Gaudí, concebuda com un parc, on hi hauria les cases, però també passejos i boscos o seguretat privada, per exemple". 

Freixa apunta que es tracta d’un projecte que hem d’entendre en el seu context, ja que parlem d’un engranatge més dins de la gran metròpoli que era ja la Barcelona dels primers anys del segle XX. "Era el moment en què la gent tendia a viure als afores de la ciutat i es va produir el que s’anomena la conquesta dels turons, quan es va començar a construir urbanitzacions a Sarrià, el Tibidabo, Gràcia, etc. En aquesta societat estamental que hi havia en els anys del Modernisme, Güell tenia una visió de la societat en què els burgesos i els treballadors havien de tenir una manera digna de viure, però amb una mirada molt paternalista i classista: tothom bé, però nosaltres aquí i ells allà. En aquest context s’entén l’impuls del Park per a les classes benestants i de la Colònia Güell, on volia crear una societat ideal per als treballadors, allunyats de la ciutat, amb tots els serveis al costat de la feina i amb accés a la cultura i l’oci".

Així, Güell va encarregar a Gaudí la urbanització dels terrenys i que fes els serveis comuns. Durant els 14 anys de construcció del Park, del 1900 al 1914, va fer els dos edificis de l’entrada i la plaça central –cinc anys de construcció es van dedicar només al banc perimetral de la plaça– i va urbanitzar els camins i terrenys. "Queda pendent que la gent adquireixi parcel·les i es facin ells la casa", precisava Leniz. Però al Park Güell només es van construir dues cases de les seixanta previstes inicialment. Segons apunta l’arquitecta, hi ha diversos motius pels quals el projecte no tira endavant, "com ara el fet que no hi havia una bona comunicació amb la zona o que les famílies no podrien lluir públicament el seu patrimoni, cosa que trencava aquesta voluntat de representació tan típica de la burgesia de l’època". "A més, les estrictes normes d’edificació i adquisició de parcel·les i les condicions d’edificació tampoc no hi haurien ajudat", afegeix.

Hem de tenir present que es van establir unes mides molt similars per a totes les parcel·les i que, a més, s’establien condicions de construcció que condicionaven molt, com el fet que havien de comptar amb molta zona enjardinada o que les cases que es podien construir eren relativament petites. "Tot això mentre Güell vivia a la gran casa que avui és l’Escola Baldiri Reixac. Pensem també que l’entorn tampoc no acabava d’acompanyar la idea de fer una urbanització de luxe, ja que el Park no tenia un accés monumental i l’entrada quedava molt amagada. A més, al barri de la Salut hi havia cases molt senzilles, amb carrers amb pendents impossibles. En aquest sentit, Eusebi Güell va arribar a demanar a Gaudí un projecte per arranjar la zona de baix, però no es va fer. I també va intentar readquirir algunes parcel·les per construir un accés més senyorial, i tampoc se’n va sortir".

Un parc a l’anglesa

Mireia Freixa i Mar Leniz destaquen el fet que el Park Güell va ser concebut com un parc a l’anglesa, i no seguint el concepte de ciutat-jardí, com de vegades s'ha apuntat. Com explica l’arquitecta, "defensem que no ho és perquè la primera ciutat-jardí es va construir el 1904 a Anglaterra i el projecte del Park Güell és anterior". "El concepte de ciutat-jardí estava pensat com un espai fora de la ciutat per allunyar-hi els obrers. El Park Güell, en canvi, està dissenyat per a un ús residencial de la classe burgesa, per això pensem que la font d’inspiració van ser més els parks anglesos, com el Regent’s Park de Londres o el Victoria Park de Manchester, pensats per a les classes altes". 

Pel fet que el Park Güell no acabés tenint l’ús per al qual havia estat concebut, en moltes ocasions se n'ha parlat com si fos un projecte fallit, tesi que, en cap cas, comparteixen Leniz i Freixa. Com diu Leniz, és important perquè va ser un dels primers projectes urbanístics que es van dur a terme i, "al final, es van poder fer totes les parts i serveis comuns projectats". "Amb el pas del temps, a més, s’ha acabat convertint en un parc imprescindible per a la ciutat. Sense oblidar que els hereus van treure un rendiment notable quan el van vendre", diu.