Una obra d’enginyeria única per abastir d’aigua la ciutat de Tàrraco

Un dels emblemes constructius de l’època romana són els aqüeductes, uns conductes artificials que permetien transportar l'aigua des de la seva font fins a les ciutats, a través de recs de superfície, galeries subterrànies i ponts d'arcs aeris (d’aquí prenen el nom) quan era necessari superar accidents geogràfics que eren insalvables de forma natural. Són notables obres d'enginyeria que aprofitaven la inclinació del terreny per fer que l’aigua fluís en el sentit desitjat des d’un primer dic que emmagatzemava l'aigua i on se’n regulava el cabal. Aquesta necessitat d’adaptació a les característiques del terreny fa que sovint tinguin un recorregut sinuós, adaptant-se al relleu del terreny. 

Des d'aquell primer dic sortia el recorregut fins a les ciutats, on l’aigua anava a parar a uns dipòsits (castella aquae) des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Les primeres a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i un cop cobertes aquestes necessitats, la resta del cabal (aqua caduca) es distribuïa entre particulars. Com explica Cristòfor Salom, director del Museu d’Història de Tarragona, és important precisar que "els aqüeductes no van a buscar l’aigua al riu sinó a les fonts, perquè l’aigua sigui pura. I molts quilòmetres d’aquests aqüeductes no eren arcades, com sovint ens els imaginem, sinó que molts eren simplement galeries estretes –de mig metre d’ample per dos metres d’altura, aproximadament–, coberta en volta de canó i feta amb formigó. A la part interior tenien un revestiment que les feia impermeables i aquesta mena de tub podia tenir quilòmetres. En el cas de Tarragona se n’ha conservat algun de més de 40 quilòmetres". 

Tàrraco va disposar en època romana de diversos aqüeductes que abastien d'aigua la ciutat. Dels més importants, el primer la recollia del riu Francolí i el segon, procedent del riu Gaià, prenia el seu cabal a l'altura del Pont d'Armentera amb un aqüeducte que es bifurcava abans d’arribar a la ciutat. Fins avui ha perdurat el conegut com a aqüeducte de les Ferreres, que s’alça a 4 quilòmetres de Tarragona i la construcció del qual se situa al voltant del segle I dC. Recollia l'aigua a l'actual localitat de Perafort i Puigdelfí i la conduïa fins a Tàrraco, i el pont de les Ferreres es va construir per tal de salvar una vall natural, el barranc dels Arcs. Ara bé, Salom apunta que "més enllà d’aquesta funcionalitat, el pont de les Ferreres en realitat es va construir com un element de propaganda, ja que estava situat a l’entrada de la ciutat".

En tot cas, és el tram més espectacular de la construcció, amb dues fileres d'arcades sobreposades construïdes amb carreus col·locats en sec (opus quadratum), on la fila inferior compta amb 11 arcs de 6,30 metres de llum i 5,70 d'alçada i la superior amb 25 de dimensions similars. L'alçada màxima de la construcció és de 27 metres i la longitud, de 217 metres. Molts d’aquests blocs presenten una senzilla decoració anomenada encoixinat en què la part central del bloc queda a mig tallar, sobresortint lleugerament del pla. Una construcció en arcades que està coronada per una conducció per on circulava l'aigua, construïda amb pedres irregulars lligades amb morter de calç i que conserva encara alguns trams originals, combinats amb d’altres que han estat restaurats. L’interior estava recobert d’un revestiment impermeable que impedia les filtracions i tot apunta que, originàriament, la conducció devia anar coberta. 

L’aqüeducte de les Ferreres, que rep el seu nom per la forma de les arcades, que recorden les ferradures de les cavalleries, és un dels més ben conservats d’Hispània i el primer de la Península que va utilitzar l’arcada superposada. 

Treballs d’investigació

Des de l’Institut Català d'Arqueologia Clàssica (ICAC) han desenvolupat els darrers anys el projecte d’investigació Els aqüeductes romans de Tàrraco, amb un estudi integral de les infraestructures que els romans van haver de construir per proveir d’aigua la capital de l’antiga Hispània Citerior. Els investigadors de l’ICAC Jordi López Vilar i Josep M. Puche Fontanilles van estar estudiant les restes d’aquest patrimoni cultural relacionat amb l’aigua col·lectiva (principalment aqüeductes i embassaments, però també cisternes, pous, canals, canonades, etc.), que estan disperses pel Camp de Tarragona i que han contribuït a la configuració actual del paisatge, en un projecte que té com a objectiu primordial localitzar i documentar les conduccions romanes que abastien l’antiga ciutat de Tàrraco, amb recorreguts superiors, en algun cas, a 50 quilòmetres.

Segons els investigadors, fins ara l'estat actual del coneixement d’aquestes obres hidràuliques era força precari, ja que els seus recorreguts eren imprecisos en molts llocs. Arran del seu estudi, han pogut constatar que, en general, aquest patrimoni està bastant malmès. López i Puche han explicat que els resultats, després de quatre anys de feina, són espectaculars i aporten grans novetats al coneixement dels aqüeductes de Tàrraco. El més important, probablement, saber que hi va haver fins a sis aqüeductes, quan sempre se n’havien referenciat només dos. De cadascun d'ells se n’ha determinat el traçat, el punt de captació, les característiques arquitectòniques i la cronologia. Ara se sap també que, a més dels que duien aigua a la ciutat, n’hi havia d’altres que la portaven a algunes de les vil·les romanes que s’escampaven pel territori per proveir les termes privades i per regar les diferents hortes. Entre aquests últims, fa uns anys es va descobrir a Constantí el pont de Caixes, relacionat amb la vil·la de Centcelles. En definitiva, unes tasques d’investigació i excavació de l’ICAC que han permès prendre consciència de la complexitat del proveïment d’aigües a la ciutat de Tàrraco en un treball que continua actiu.