Quan la mort serveix per explicar com eren els romans

L’any 1923, durant els treballs de construcció de la fàbrica de tabacs de Tarragona, es van descobrir unes restes arqueològiques d’una importància cabdal per entendre com eren i com van viure els habitants de la Tàrraco romana. S’hi van trobar les restes d’una extensa necròpolis (amb més de 2.000 enterraments documentats) que s’havia format al llarg dels segles III i V dC a la vora del riu Francolí. Com explica Ester Ramon, arqueòloga i conservadora de difusió, educació i exposicions del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), "era només una part de tot un suburbi de la ciutat de Tàrraco, fora muralles, que connectava la ciutat amb el territori que l’envoltava" i que va tenir diferents usos al llarg del temps, com ara zona agrícola o residencial. Gran part de les excavacions arqueològiques van ser dirigides per mossèn Joan Serra i Vilaró, un arqueòleg a qui devem la preservació de tot aquest patrimoni i que va lluitar fins a aconseguir que avui, 100 anys després, encara puguem contemplar una part de la necròpolis i algunes de les seves peces més destacades, com la lauda sepulcral d’Òptim o el sarcòfag dels Lleons. 

Cal tenir present que, en època romana, els enterraments es feien fora de la muralla i a la vora de vies i camins. "Com més categoria tenien, més a prop s’enterraven d'una via principal, com la Via Augusta, i la resta en vies secundàries, tot amb la voluntat que la memòria del difunt pervisqués, responent a aquesta idea que si els veien els seguirien recordant", explica Ramon. De vegades, un petit túmul assenyalava el lloc on eren les restes del difunt, però en altres ocasions es tractava de grans mausoleus i monuments funeraris. En aquests espais es van acabar formant "recintes cementirials amb els seus carrers i amb senyalitzacions de les tombes més o menys riques en funció del poder adquisitiu de cada família", diu la conservadora de difusió, educació i exposicions del MNAT. 

A Tàrraco s’han localitzat principalment tres zones on s’enterraven els romans: una a la zona nord, en el camí cap a Bàrcino i on es troba la Torre dels Escipions, i dues més al sector occidental, a la vora dels camins que portaven cap a Ilerda i cap a Valentia. Aquestes zones existien gairebé des de la creació de Tàrraco i van seguint l’evolució de la ciutat. Cap al final del segle III dC són abandonades, mentre la Necròpolis del Francolí comença la seva etapa més important, gràcies a l’expansió del culte del cristianisme. Com apunta Ester Ramon, s’explica pel fet que es creu que l’any 259 dC podrien haver-se dipositat en aquesta zona les despulles mortals del bisbe Fructuós i dels seus diaques Auguri i Eulogi, martiritzats a l’amfiteatre, cosa que hauria fomentat que el lloc es convertís en un gran cementiri (teoria que se sustenta en el fet que es va localitzar un fragment de marbre amb el nom de Fructuós escrit). En tot cas, la presència de símbols cristians com el peix, el colom, la creu, la palma, el crismó o l’anyell en diversos enterraments de la Necròpolis testimonien la presència d’una important comunitat cristiana a Tàrraco.

De fet, a inicis del segle V, amb el cristianisme ja com a religió oficial de l’Imperi Romà, es va erigir una basílica dedicada a la memòria dels sants al voltant del lloc de l’enterrament. Més al nord, en aquesta mateixa època, es va construir una altra basílica i es va configurar un complex eclesiàstic destacat que va perdurar fins al segle VII. Avui, les restes que es poden visitar ens permeten veure una domus suburbana i una àrea productiva, a banda d’una extensa àrea d’enterraments. 

"Que la terra et sigui lleugera"

Aquesta expressió apareix en molts epitafis romans i venia a mostrar el desig que el pes de la terra que cobreix el cos no impedís que l’ànima del difunt emprengués el viatge cap al més enllà. Fins a finals del segle II dC, els romans optaven majoritàriament per incinerar els seus difunts, però a partir d’aquest moment canvien les preferències i s’aposta majoritàriament per la inhumació. El lloc i la forma de l’enterrament variava en funció, principalment, de la posició social i econòmica del difunt: des d’una simple fossa excavada a terra fins a un sumptuós mausoleu amb cripta funerària. Com explica Ester Ramon, la mort també era una manera de mostrar l’estatus i el poder dels vius, de manera que a la Necròpolis "hi trobem des d’enterraments amb àmfores, amb caixes de fusta o amb teules, i sepulcres de pedra o plom, fins a sarcòfags decorats o sota laudes sepulcrals fetes amb marbres de qualitat o amb mosaic. També hi ha un parell de criptes que ens mostren que hi havia enterrada una família important".

Generalment, només s’acompanyava el difunt amb la roba que li feia de mortalla i excepcionalment s’hi han trobat objectes relacionats amb la vida del mort. A banda, els epitafis que acompanyaven els morts han permès als estudiosos conèixer moltes coses dels ciutadans de Tàrraco, "com el nom, el gènere, quins càrrecs tenien, si li dedicava algun familiar o si tenia un ofici. És a dir, aportacions físiques però també de la vida social i de l’organització de la ciutat". També han permès saber que hi havia gent nascuda a Tàrraco però que d’altres procedien de l’interior d’Hispània o de llocs tan allunyats com Grècia o Egipte. Ester Ramon precisa que durant les excavacions es van trobar "dos tipus d’inscripcions; unes que són les originals de la Necròpolis per senyalitzar la tomba, i unes altres que són residuals, que podien ser pedestals d’escultures que hi havia al Fòrum de la Colònia, que ja estaven en desús i que es reutilitzen aquí per fer diverses construccions".

Les restes de les persones enterrades a la Necròpolis també han donat informació de les seves vides, ja que a partir dels ossos, explica Ramon, "hem pogut saber quines malalties tenien, què menjaven, quina era la seva esperança de vida o la seva alçada". Per això sabem, per exemple, que l’alçada mitjana dels habitants de Tàrraco era d’1,65 m per als homes i d’1,54 m per a les dones.