Una festa al voltant del foc que traspassa fronteres

Cada any, coincidint amb la celebració del solstici d’estiu, en diverses localitats del Pirineu se celebren les festes de foc de les falles, haros i brandons. Aquestes festes consisteixen en baixar des de les muntanyes fins a la plaça del poble unes torxes –o falles– enceses amb un foc que significa vida i renovació, unes baixades que culminen en una foguera al voltant d'un arbre de foc. Parlem d’unes festes de caràcter transfronterer, que s’expressen en diverses llengües –català, castellà, francès, aranès, occità i patuès– i que canvien de nom en funció del lloc on se celebren.

Tot i que els mots més comuns són falla (torxa, material combustible per ser encès) i faro (senyal de llum visible de lluny), també es fan servir termes com brandon, utilitzat al vessant francès i que significa teia o torxa. Així, quan parlem de les festes del foc parlem de la Cremada de falles a Andorra; de les Falles d’Isil, de Saünc o de Bonansa; de la Baixada de falles a Vilaller, Montanui, Senet o Alins; de córrer les falles a Erill la Vall, Boí, Barruera, Durro, Taüll, el Pont de Suert o Llesp; de la Crema deth Taro a Arties; de la Fia-faia a Bagà i Sant Julià de Cerdanyola o de les Falles de la Verge de la Ribera a la Pobla de Segur, entre d’altres. 

Aquesta tradició se celebra sota diverses formes en més de 80 localitats escampades arreu de les valls i les muntanyes del Pirineu d’Andorra, Aragó, Catalunya i França, i va ser reconeguda pel seu gran valor patrimonial i inscrita en la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat de la Unesco el desembre del 2015. En cadascun dels indrets les festes del foc se celebren amb particularitats tant pel que fa a la confecció i la tipologia de les falles com en la forma de manipular-les. L’element aglutinador és el foc, que crema en un ritu festiu de sacrifici de la natura com a reafirmació de la comunitat, i el fet que els materials que s’utilitzen són extrets del bosc.

En alguns pobles la baixada de falles comença uns dies abans del solstici d’estiu i en d’altres s’allarga fins a mitjans de juliol. L’expert en cultura popular Jan Grau, que va comissariar una exposició sobre les festes del foc al Museu d’Història de Catalunya, explica que és impossible datar l’origen d’aquestes festes. Sabem que és una tradició molt antiga "però que no es va començar a documentar fins fa relativament poc temps". "Per exemple –apunta–, es va trobar un estat de comptes de Senet del segle XVII on es parla de les despeses de les falles, però no sabem del cert si estan vinculades a la festa. Sabem segur que al segle XIX se celebraven i molt probablement ja es baixaven abans, però no ho podem certificar". De fet, una de les primeres referències documentals que hi ha d’una celebració de les falles és a Vilaller i data de l’any 1759.

Jan Grau fixa les Falles d’Isil com una de les festes de referència, "ja que allà, tot i patir una davallada, mai no es van arribar a perdre. En canvi, hi ha llocs on se celebren de forma més recent, com a la Pobla de Segur, on la baixada de falles es remunta als anys 50 del segle passat". Jordi Alsina, antropòleg i escriptor, autor juntament amb Lluís Ràfols del molt recomanable àlbum il·lustrat Atles de les festes del foc dels Pirineus (El Dimoni Pelut Edicions), explica que la festa "segurament remet a un de tants cultes al Sol que se celebraven (i encara se celebren) arreu del món durant els solsticis, on el foc apareix com a símbol d’aquesta estrella generadora de vida a la Terra. Diverses civilitzacions i cultures han aixecat temples i palaus, celebrat festes i creat històries fantàstiques en honor seu". 

En el cas de les falles, la preparació de la festa comença normalment durant el mes de maig, quan es preparen les torxes que es faran servir durant la festa i es tria, si és el cas, l’arbre que cremarà a la plaça central del poble o dalt del faro. Quedaran a l’aire lliure perquè s’assequin bé i puguin cremar com cal.

Fallaires i pubilles

A grans trets, els fallaires, tradicionalment joves solters, es desplacen a un turó o un indret elevat de la població des d’on encenen les falles, que poden ser de diferents tipus segons el poble. Un cop enceses, les carreguen a les espatlles i, formant una serp de foc, baixen fins a la plaça del poble. Un cop allà, seguint el ritual, formen una sola foguera amb totes les falles, al voltant de la qual la gent del poble balla fins a la sortida del sol. 

Sobre què representa aquest ritu, Jan Grau precisa: "D’entrada, no ho sabem, però si fem volar coloms hi ha una qüestió clara: estem a l’entorn del solstici d’estiu i no és tan diferent de les fogueres de Sant Joan, amb aquest element simbòlic d’anar a buscar els últims raigs de sol del dia, que es converteixen en foc i es tornen encesos a la comunitat, volent dir que els porten llum i caliu".

Per la seva banda, Alsina, que també és doctor en ciències humanes, del patrimoni i la cultura, afegeix: "L'anada al bosc, a la muntanya, per tornar-ne amb les falles i el foc, o el fet de plantar un arbre al mig de la plaça no deixen d'expressar una apropiació de la natura per part del món urbà, que s'acompanya amb una celebració. Una altra possible lectura de la festa és que no deixa de ser un ritual que simbolitza la domesticació de la natura per part de la gent dels pobles". 

Sobre els protagonistes de la festa, els fallaires, Grau precisa que "abans només baixaven nois amb falles i conceptualment representava el noi jove que porta el foc al poble, on els rebien les pubilles amb un tros de coca, un gotet de vi i un pomell de clavellina, símbol de força, fecunditat i puresa". Alsina afegeix: "Allò que fa que la festa es mantingui és que la gent pugui gaudir del seu poble, (re)trobar-se amb els amics i la família. El saber adaptar-se als temps actuals i que la festa també sigui el reflex d’una societat del segle XXI fa que aquesta continuï viva i no sigui una peça de museu. Per exemple, a Andorra han introduït les falles amb paper reciclat o a la Pobla de Segur tant homes com dones poden representar el paper de fallaire o pubilla".