Un conjunt monumental que és el màxim exponent del Romànic català

Els atractius de la vall de Boí són diversos, començant pel seu espectacular entorn natural, però si hi ha un element que l’ha fet coneguda internacionalment és el seu conjunt romànic, format per vuit esglésies i una ermita, reconegudes com a Patrimoni Mundial per la Unesco l'any 2000. Parlem de construccions que es van bastir entre els segles XI i XII seguint el model provinent del nord d’Itàlia, conegut com a Romànic Llombard, que es caracteritza per la funcionalitat de les construccions i l’acurat treball de la pedra. Com explica l'arqueòleg Eduard Riu-Barrera, el conjunt és únic i irrepetible per la seva unitat d’estil, però "allò que el fa especialment rellevant són els conjunts pictòrics, presents o absents. Parlem d’unes pintures d’altíssima qualitat". A banda, afegeix que "un altre tret característic que les fa molt atractives són els seus esvelts i alts campanars, que contrasten amb esglésies més aviat petites". Un conjunt format per les esglésies de Sant Climent de Taüll, Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet i l’Assumpció de Cóll, a més de l’ermita de Sant Quirc de Durro, que s’ha preservat excepcionalment probablement "pel fet que és una zona del Pirineu molt dinàmica a l’Alta Edat Mitjana, però que progressivament va quedant aïllada quan es desenvolupen les zones litorals i centrals. Això fa que les esglésies es renovin relativament poc i arribin al segle XX, quan es desplega l’interès pel Romànic, amb una integritat notable", exposa Riu-Barrera. Totes han estat restaurades i han recuperat l’espai romànic, "però Sant Climent, especialment, es conserva amb una integritat excepcional i arriba al segle XX sense pràcticament modificacions".

El Romànic neix al voltant de l’any 1000 al nord d’Itàlia i s’estén ràpidament per tot Europa. A Catalunya hi arriba de la mà de l’Abat Oliba, gran impulsor de la renovació arquitectònica que viuran els comtats catalans durant el segle XI. El primer Romànic comporta construccions funcionals, amb molt poca decoració exterior, obertures escasses i murs gruixuts. Amb el pas dels anys es perfecciona el treball de la pedra i s’afegeixen més elements escultòrics a la decoració. Parlem d’esglésies construïdes amb materials locals –pedra, calç, fusta i pissarra– i on les pintures al fresc són protagonistes als murs, mentre que la pintura al tremp s’utilitza per pintar sobre de la fusta o fer els retocs finals de la pintura mural. Com apunta Riu-Barrera, "tota l’obra arquitectònica està feta amb granit pirinenc; per tant, parlem d’una construcció local, tot i que els constructors no ho fossin. Hem d’imaginar que els mestres d’obra i els pintors i els escultors que fan les talles de fusta potser eren forans, directament o indirectament d’origen italià. Intuïm aquesta filiació amb el món italià però no hi ha constància escrita".

Aquestes esglésies són el reflex artístic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials, que podem personificar en les figures dels senyors d’Erill i del bisbat de Roda d’Isàvena, que serien els promotors dels temples de la vall. Una societat medieval en què l’església com a edifici complia, més enllà de l’evident funció religiosa, un rellevant paper social com a lloc de reunió i refugi del poble. Una funció social  que en el cas de les esglésies de la vall de Boí s’evidencia en la utilització dels seus esvelts campanars de torre com a elements de comunicació i vigilància. 

Com apunta Riu-Barrera, també arqueòleg i historiador del Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, "les esglésies són els elements de cohesió social de la vall, pel fet primer que al costat tenen els cementiris. Però són edificacions que compleixen múltiples funcions, ja que els seus porxos d’entrada eren els espais de reunió social de les poblacions i, de vegades, es van fer servir com a element defensiu".

El redescobriment del Romànic

Tot i ser obres dels segles XI i XII, les esglésies de la vall de Boí es redescobreixen popularment a principis del segle XX. L’arquitecte i historiador Lluís Domènech i Montaner va realitzar entre 1904 i 1905 diverses expedicions pel Pirineu per estudiar els monuments romànics i uns anys més tard, el 1907, l’Institut d’Estudis Catalans, amb Josep Puig i Cadafalch al capdavant, va organitzar la que es va anomenar "Missió arqueològico-jurídica a la ratlla d’Aragó", en la qual es van documentar, entre altres, el conjunt de la vall de Boí. Pocs anys més tard, l’estiu del 1919, la Junta de Museus va descobrir la compra i arrencament dels frescos de la col·legiata de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) –que es van vendre al Museu de Boston– i per evitar que aquest cas es repeteixi es va organitzar la campanya d’arrencaments de les pintures romàniques del Pirineu català per traslladar-les al Museu d’Art i Arqueologia de Barcelona.

Els primers s’inicien a la vall de Boí el desembre de 1919. Riu-Barrera ho justifica pel fet que no hi havia legislació que en prohibís l’exportació i si s’haguessin mantingut al lloc és probable que no s’haurien pogut conservar. En aquest sentit, insisteix en les pintures com a element excepcional del conjunt, i ho exemplifica: "A Santa Maria de Taüll i Sant Joan de Boí, la pintura abraçava gairebé la totalitat de l’espai interior de l’església, que és un fet excepcional, perquè hem de pensar que pintar les esglésies és un element de prestigi i era una operació complexa i costosa. Normalment es pinten els absis, però en aquestes dues van més enllà". Riu-Barrera destaca també la qualitat artística de l’obra que el Mestre de Taüll fa a l’absis central de Sant Climent. "Té una qualitat artística, de força, que la converteix en un referent de la pintura romànica universal".