Un conjunt monumental que encara amaga molts secrets

Situat al terme municipal de Constantí, el conjunt monumental de Centcelles és una de les joies més desconegudes del patrimoni de la Tàrraco romana que va ser reconegut com a Patrimoni Mundial de la Unesco l’any 2000. L’edifici s’aixeca en un indret que ja havia estat ocupat per una antiga vil·la romana construïda al segle II aC, una casa de camp amb una llarga història i que a finals del segle IV es va remodelar i va configurar el conjunt monumental que podem veure avui. Al llarg de la història ha tingut diversos usos, que li han donat l’aspecte actual. Així, durant l’època medieval, per exemple, la gran sala de planta circular va ser convertida en l'església de Sant Bartomeu i posteriorment en masia. L’any 1959 l’Institut Arqueològic Alemany de Madrid va adquirir l’edifici i hi va fer excavacions arqueològiques, a més d’un important treball de restauració i consolidació dels mosaics de la cúpula. 

Sobre el conjunt de Centcelles hi planen molts enigmes, començant per la funció que va complir durant el segle V, l’època de la seva màxima esplendor. Tot i que sovint s’hi ha fet referència com a vil·la residencial, els estudis més recents apunten que probablement estaríem davant d’un campament militar romà, nucli central de la base militar dels exèrcits imperials que, al segle V, van intentar recuperar per a l’imperi legítim romà la totalitat d’Hispània, en gran part sota domini bàrbar. Una tesi que se sustenta en diversos aspectes, començant pel seu mateix enclavament en un lloc estratègic: està situada molt a prop de la ciutat de Tàrraco, al costat del riu i al peu de la via que portava cap a l’interior.

Tot i que avui part del conjunt està en runes, ens hem d’imaginar un edifici de grans dimensions, amb forma allargada i una arquitectura contundent que tenia poc a veure amb la que era habitual en la construcció de les vil·les. Compta amb murs extraordinàriament gruixuts fets amb pedra, maons i gran quantitat de morter de calç, aspectes que per a Josep Anton Remolà, arqueòleg i conservador de col·leccions i recerca del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona (MNAT), també confirmarien la hipòtesi que fos un campament militar. "Els murs de Centcelles tenen una amplada de 94 centímetres, quan tots els murs romans d’àmbit domèstic, de vil·les i de domus, en feien entre 45 i 60, mai gairebé un metre", fet que podria fer pensar que estaria construït amb una finalitat defensiva. Un altre aspecte que ens pot portar a aquesta conclusió és la manera com està construït. "Després de fer les trinxeres i la banqueta de fonamentació, cada dia s’aixecava 37 centímetres l’obra per tot el perímetre, de 100 metres per 14 metres", explica Remolà, que és un dels grans estudiosos del conjunt monumental. 

I davant d’aquestes evidències, l’arqueòleg es pregunta: "¿Quina organització en el món antic era capaç de proporcionar el personal necessari per poder aixecar tot aquest perímetre constructiu a l’uníson i amb tongades regulars de 37 centímetres cada dia? L’única explicació que se m’acudeix és que ho fessin soldats. A més, el fet que hi hagi tant morter també ens diu alguna cosa, ja que en el món romà tardoantic el morter desapareix de les construccions i s’utilitza el fang com a aglutinador. En canvi, a Centcelles hi ha unes quantitats abusives de morter. Parlem d’una construcció completament massissa i això no s’ha vist enlloc, com tampoc l’ús de totxanes que es veu a Centcelles, que no utilitzaven els mestres d’obra tarragonins i que respon a la voluntat d’oferir una gran robustesa a l’edificació".

Ja que parlem d’enigmes, un altre que encara no té resposta és qui va viure a Centcelles en aquella època. Tot i que és cert que el conjunt compta amb les restes d’una part de l’edifici que devia haver tingut funcions residencials, Josep Anton Remolà exposa que això no és suficient per parlar del conjunt com a vil·la romana, "ja que les vil·les es caracteritzaven pel contacte visual amb el seu entorn, i en aquest cas parlem d’una edificació que pràcticament no té finestres ni portes". I continua: "És una estructura totalment tancada. Parlem d’un edifici rectangular d’una enorme potència amb dues naus als extrems i obert a un gran espai que és on esperem que, en un futur, puguem trobar alguna evidència de la presència dels contubernis, les residències dels soldats, fet que donaria un argument definitiu a la hipòtesi que fos campament militar".

En aquesta part residencial que esmentàvem, que es podria correspondre amb el praetorium, que és la residència de l’oficial al comandament, hi queden les restes d’un pati interior (atri) des del qual es podia accedir a tota una sèrie d’habitacions i a un conjunt de banys de dimensions força considerables amb piscines d’aigua calenta (caldarium) i d’aigua freda (frigidarium). D'altra banda, uns altres banys més petits completen el conjunt amb una piscina d’aigua freda i tres petites banyeres per a l’aigua calenta. Tot un complex d’aigües, que es podria correspondre amb les termes castrenses, que comptava amb un sistema de calefacció (hipocaust), encara visible, per escalfar el caldari i que no tenia cap mena de decoració: "Una austeritat buscada i molt diferent de l’habitual de les vil·les, on trobem sempre pintures o mosaics. Era un espai únicament funcional", reflexiona Remolà.

Molt més que un mosaic

La part més espectacular del conjunt monumental de Centcelles és l’anomenada sala de la cúpula, d’arquitectura contundent, i on s’ha preservat part d’un mosaic que havia de ser espectacular. Aquesta sala, que té un sistema de calefacció, està situada just al centre del conjunt, amb una altura superior a la resta d'espais. Era la sala principal de l’edifici i estava ricament decorada. Seguint la hipòtesi que apunta que la construcció era campament militar, es correspondria amb el principia, l'espai medul·lar del campament on s'establien els organismes essencials per a l'administració, així com els àmbits sagrats destinats al culte oficial i a la custòdia dels estendards. "Aquesta part principal del complex era el santuari militar, allà on es guardaven les banderes, les insígnies, les imatges de l’emperador, etcètera. És a dir, tot el que simbolitzava l’exèrcit, que era molt barroc, ja que cada unitat tenia el seu color", explica l'arqueòleg. 

Aquesta sala central es comunica amb dues naus a costat i costat, més baixes, una de les quals es correspondria amb la sala de mapes, "on es prenien les decisions", i l’altra amb l’església, una teoria que es confirmaria per la seva forma d’absis (l’únic moment en què es trenca la simetria exterior del conjunt) i pel fet que, segons Remolà, "els exèrcits tardoromans, en aquesta època, anaven acompanyats dels seus propis arquitectes i enginyers, però també del seu bisbe". "Per a mi aquest espai només pot ser la capella", conclou.

Finalment, en aquesta sala del mosaic hi trobem unes escales que condueixen cap a una cripta subterrània de dimensions reduïdes que, segons el conservador del MNAT, podria haver sigut una mena de caixa forta, que era habitual en els campaments militars en territori britànic: "Aquesta cripta no tindria una finalitat funerària, sinó que es correspondria amb el que es denominava una strong room, una habitació fortificada on es guardaven principalment els diners, ja que els soldats que hi havia eren mercenaris i cobraven".