Una capsa de música màgica

El 4 de desembre del 1997, en una reunió a Nàpols, la UNESCO va incloure com Patrimoni Mundial el Palau de la Música Catalana i l’antic Hospital de la Santa Creu i Sant Pau pel seu “valor universal excepcional”. Considerades obres mestres del Modernisme català, se’n va apreciar la importància en l’aportació de noves solucions arquitectòniques, tipològiques i artístiques. Dues obres emblemàtiques de l’arquitecte Lluís Domènech i Montaner, a qui el seu besnet, Lluís Domènech Girbau, defineix com "polifacètic i multidisciplinari, ja que va ser arquitecte, historiador, polític i un gran estudiós de l’heràldica i el Romànic, a banda de catedràtic i professor. A més, va pertànyer a una generació de persones que estaven molt implicades en la recuperació de la identitat catalana". Un arquitecte únic i irrepetible que va establir les bases del Modernisme a Catalunya i es va convertir en el referent dels arquitectes que van seguir el corrent imperant a finals del segle XIX. 

Com apunta Domènech Girbau, el seu besavi "es declarava eclèctic, una paraula de la qual avui potser en tenim una visió una mica negativa, però que en aquell moment reflectia una actitud de voler saber-ho tot. Va elaborar un discurs arquitectònic nou, a la recerca d’una arquitectura nacional, però agafant fragments de la història i fent-ne un remuntatge. Volia fer valdre els clàssics, recuperar-los, però no per copiar-los. Aspirava a extreure les lliçons del passat i a fer un esforç imaginatiu per crear una nova arquitectura que derivés de la sintaxi d’aquests elements". 

En el cas del Palau de la Música, construït entre el 1905 i el 1908 com a seu de l’Orfeó Català, la UNESCO va reconèixer el resultat d’aquest esforç per fer valdre una construcció exuberant amb estructura d’acer, espaiosa i plena de llum, decorada per una plèiade de grans artistes de l’època. "El Palau té molts llenguatges històrics –clàssics, barrocs...–, però no deixa de ser una obra nova, modernista", explica Lluís Domènech Girbau, que recentment ha glossat la figura més personal del seu besavi al llibre Lluís Domènech i Montaner. Una visió des del segle XXI (Viena Edicions). 

Enginy i creativitat

Més enllà de l’òbvia bellesa de l’edifici, el Palau de la Música és el resultat de la meticulositat i rigorositat amb què treballava aquest arquitecte modernista, que va idear solucions úniques i molt creatives per a les dificultats que comportava l’espai on s’havia d’encabir l’edifici, per al qual va saber envoltar-se dels millors artesans i professionals. Com explica el besnet, també doctor en arquitectura, "es va plantejar l’edifici tenint molt present que s’hi aniria a escoltar música. Per això l'auditori està concebut com una caixa de llum de capvespre, idònia per sentir música. La gent de l’Orfeó li va encarregar la construcció de la seu i li van suggerir alguns models, però ell va fer el que va creure oportú, i va aconseguir transformar un solar complicat en una edificació única, amb aquest pati allargat on feia entrar la llum de manera que els vitralls, situats a dreta i esquerra de la sala, donessin a l’espectador la sensació d’estar en un espai totalment simètric, un truc molt arquitectònic", explica.

I aquest no va ser l’únic inconvenient que va haver de salvar, ja que "com que li van demanar que a la planta baixa hi hagués els espais propis per a les activitats quotidianes de l’Orfeó, no va tenir més remei que situar l’auditori a la primera planta. Per salvar el desnivell, va idear aquesta meravellosa escala imperial plena d’ornamentació que hi dona accés, creant un autèntic espectacle visual". De la mateixa manera, va dissenyar una estructura senzilla, però molt efectiva, per tenir una sala lliure de pilars, per no dificultar la visió de l’escenari, alhora que treballava amb línies corbes, com les que generen les garlandes, que creaven un dinamisme especial en una sala exquisidament decorada amb mosaics que alhora eren una protecció contra el foc. 

En la mateixa línia, Gemma Martí, coordinadora del Centre d’Estudis Lluís Domènech i Montaner, destaca com al Palau hi va aplicar els estudis que havia fet sobre acústica: "Quan va entrar a l’Escola d’Arquitectura com a professor, va plantejar una renovació d’assignatures per modernitzar-les i una d’elles era la d’acústica. S’han trobat escrits seus on estudia la forma dels auditoris que hi havia en diversos països europeus, i analitza quina era la millor forma per potenciar el so, estudis que li van servir per definir que la millor disposició per al Palau és aquesta forma allargada i circular perquè el so es projecti de manera adequada per tota la sala".

Amb el Palau, l’arquitecte va transcendir el concepte de sala de concerts habitual fins a aquell moment per crear una joia arquitectònica en què la natura i les referències simbòliques a la música completen el sentit d’un espai pensat per a l’art musical. Un degoteig de solucions genials que sempre perseguien un objectiu, "com quan es va inventar –apunta Lluís Domènech Girbau– el cèlebre escenari amb les muses a banda i banda, una opció que permetia a l’espectador tenir una millor perspectiva de l’espai". Una obra viva, que com totes les dissenyades per Domènech i Montaner, ha pogut suportar perfectament el pas del temps i de la qual "encara hi ha moltes coses per descobrir: és una font continuada de sorpreses".