De barraques a pous, tot el que permet construir la pedra seca

L’arc mediterrani és una de les zones del món amb una presència més gran d'elements de pedra seca, un tipus d’arquitectura on les peces es van encaixant pel seu propi pes, cosa que permet fer tipologies constructives molt diverses. Una construcció basada en la utilització de materials locals, sovint pedres de rebuig dels mateixos camps de conreu, i que es fa bàsicament a mà, circumstància que ha permès un aprofitament racional dels recursos de cada territori i la seva integració en el paisatge. La durabilitat del material usat i l'escassa vegetació espontània de les zones on se’n troben han contribuït a la conservació de moltes d'aquestes construccions, com marges, barraques de vinya, cabanes de volta, basses o resguards, per exemple. 

Josep Miquel Martí Rom, president de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT), que engloba 47 entitats que treballen amb pedra seca a Catalunya, explica que al país la presència d’aquestes construccions "va força lligada a la vinya, un conreu que durant el segle XVIII es dobla a casa nostra, quan a moltes localitats es creen nous espais conreables. A mesura que creix l’explotació, aquestes terres de conreu estan més allunyades dels pobles, amb terres que fins aleshores no es treballaven perquè sovint hi havia una capa de pedra calcària que tapava la terra. Amb l’augment de la població, es comencen a treballar aquests camps, de manera que s’han de trencar les pedres que cobreixen la terra i aquest excedent de pedra es comença a reaprofitar per fer murs de separació i per a la construcció de barraques on guardar les eines i, on si calia, hi podien fer nit".

El cert és que la zona, la pedra que hi és present, les característiques específiques del clima i les necessitats concretes a resoldre han condicionat la tipologia i la materialització de la diversitat de les construccions. Roger Costa Solé, antropòleg del Servei de Recerca i Protecció de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural, i co-comissari amb Martí Rom de l’exposició Tota pedra fa paret. La Pedra seca a Catalunya, explica que "en funció del territori i les necessitats de cada zona trobem unes construccions o altres, que responen, bàsicament, a l’especialització del tipus de conreu o de l’activitat que es dugui a terme, com és el cas de la ramaderia al Pirineu". 

Segons l’Observatori del Paisatge de Catalunya, a Catalunya, les comarques on trobem més construccions amb aquesta tècnica són les del camp de Tarragona i el Penedès; a la zona de secà de les Garrigues, l’Urgell, el Segrià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta; a l’Empordà i al Baix Ebre i el Montsià. En tot cas, la tipologia de construccions amb pedra seca és força variada, i principalment s’agrupa en tres grans àmbits: l’arquitectura de condicionament de finques, la de suport a l’activitat agroramadera i els elements per acumular aigua. 

En el primer àmbit hi trobaríem els marges de despedregar o murs de pedra seca, l’element més habitual i senzill. Ajuden a conformar terrasses i bancals de manera que es pot guanyar terreny cultivable. Unes construccions que aprofiten la mateixa pedra dels camps i que permeten frenar l’escolament de l’aigua de la pluja, retenir la humitat i prevenir l’erosió. El president de l’APSAT apunta que "alguns marges tenien escaletes fetes amb pedra plana per salvar els desnivells entre terrasses, mentre que en alguns murs, si l’amo tenia abelles, aprofitava per fer-hi arneres".

Suport a l’activitat agrícola i ramadera

El conjunt d’aquestes construccions són un element clau de la ruralitat, un exemple de com aprofitar els recursos que tenim a l’abast i de l’aplicació d’una tècnica i coneixements constructius heretats i transmesos de generació en generació. En el cas de les construccions de suport a l’activitat de pagesos i ramaders, parlem d’espais que tenien una funcionalitat bàsica, la de facilitar-los la feina i la vida. És el cas de coberts i refugis, construccions que feien la funció de cobert d’estris i lloc de descans. L’utilitzaven els pagesos quan les feines del camp requerien quedar-se a dormir, per exemple, i per protegir-se de les tempestes quan les finques eren lluny del nucli urbà. Si les dimensions ho permetien, es feien servi també com a lloc de descans per als animals de tir. 

Les barraques de vinya són el tipus de construcció més comuna a la Mediterrània. A Catalunya, en trobem nombrosos exemples a les comarques centrals, al Camp de Tarragona i a tot el litoral. Per construir-les es van sobreposant les pedres horitzontalment sense polir, aplanades, ben aparellades entre si i amb un lleuger pendent. La filada superior es decanta cap a l’interior, tot formant anelles de pedra de radi decreixent fins a la cúpula, que es tanca amb una o diverses lloses. A vegades, a sobre també s’hi posa una capa de terra i argila i fins i tot fixadors vegetals, com els lliris de Sant Josep.

Per la seva banda, les cabanes de volta són construccions fetes fonamentalment al llarg del segle XIX a la zona de les Garrigues, l’Urgell, la Segarra i la Terra Alta. Normalment estan construïdes sobre terreny en pendent amb filades consecutives de carreus formant un arc de mig punt i amb la façana incorporada un cop conclosa la volta. Una vegada feta l’estructura, s’afegia terra natural a sobre per impermeabilitzar-la. Com explica Martí Rom, "barraques i cabanes són construccions molt comunes a casa nostra i les més interessants com a construcció. El concepte és el mateix, una mena de petit habitatge que fa servir el pagès, normalment només per guardar-hi les eines o per resguardar-se momentàniament del sol de l’estiu o de la pluja, tot i que també hi ha barraques més grans i monumentals, especialment a la demarcació de Tarragona, principalment al Pla de Santa Maria i els seus voltants i a Mont-roig del Camp". 

L’expert explica que són barraques gairebé monumentals, com la del Jaume de la Cota de Mont-roig, que té un diàmetre interior d’uns 6 metres i una altura interior de 4 metres; "en aquestes més grans hi podia entrar, fins i tot, el cavall, i moltes d’aquestes barraques, encara que no siguin tan grans, també tenien una mena d’armaris encastats a la paret, uns espais que a molts indrets anomenen cocons. A terra hi guardaven el vi, per conservar-ne la frescor, i a la meitat hi posaven l’aliment, per preservar-lo dels animals.  En alguna barraca hi havia fins i tot un armari per posar-hi el farratge de l’animal i un pal de fusta on el lligaven", exemplifica.

Una tercera tipologia de construcció són les balmes murades, les coves naturals que s’havien habilitat com a estança amb l’aixecament d’una paret de pedra seca per la part exterior que presentava un accés i normalment una sortida de fums. En algunes zones, es construïen grans balmes que servien de corral per als ramats. Finalment, en aquest àmbit hi trobem també les cabanes de teula, construccions molt nombroses de planta quadrada o rectangular de paret de pedra seca i coberta de teula àrab a una o dues aigües, i, els recers o paravents, construccions senzilles pensades per protegir-se del vent, formades per una paret simple de pedra seca, però que poden tenir formes diverses i que trobem aïllats o adossats com una prolongació de la paret exterior d’una cabana o barraca.

Elements per acumular aigua

A la conca mediterrània, on la pluja és irregular i sovint escassa, la tècnica de la pedra seca també s’ha fet servir en relació amb l’aigua. Roger Costa Solé destaca que són construccions "que tenen a veure amb la captació, l’explotació i la gestió de l’aigua. Per exemple, a les zones de la Catalunya seca hi ha molts aljubs (o cossiols) en els quals, aprofitant una roca gran que aflora a la superfície i que fa fàcil canalitzar l’aigua, es fan com uns reguerons que recullen l’aigua de la pluja i la hi canalitzen. Acostumen a estar fets d’un material que no permet filtracions i estan tapats per evitar que entrin animals i s’embrutin, fet que fa que tinguin una imatge bastant singular".

Costa Solé també esmenta un particular i interessant sistema de drenatge que es localitza a la zona situada entre la serra de l’Albera i la plana de l’Empordà, "on passa un fenomen molt curiós i gairebé únic al país. Quan hi ha llevantada, a molts camps s'hi formen autèntics estanys. Històricament intentaven dessecar-los per poder-hi cultivar vinya i ho feien de dues maneres: o bé intentaven fer anar l’aigua cap unes canalitzacions que passaven pel lateral del terreny o bé construïen albellons (o cloells), unes canalitzacions subterrànies que passaven per sota el camp". Costa en destaca la importància perquè estaríem parlant de 50 xarxes de drenatges i més de 50 km de canals, "i això vol dir que segur que n’hi havia més. És molt interessant perquè se n’ha perdut la memòria i molta gent avui compra un camp i no sap que té aquests cloells a sota". 

D'elements vinculats a l’aigua n’hi ha d’altres com les basses –dipòsits rudimentaris emplaçats a l’aire lliure i sense cobrir i que solien tenir una base d’argila que servia per impermeabilitzar el fons–, les séquies i pous fets amb pedra seca, o les cogulles o cadolles, que sovint es localitzaven a la part baixa d’una superfície rocosa, solcades per unes canals obrades sobre la pedra que abocaven l’aigua al dipòsit. Anaven cobertes per una tapa metàl·lica o de fusta per evitar que hi entressin animals o s’evaporés l’aigua. 

A banda dels elements d’aquestes tres tipologies, la pedra seca s’ha fet servir per a altres construccions importants a l’entorn rural com camins empedrats, ponts de pedra, forns de calç, els forns on es feia l’oli de ginebre, pous de glaç o les pletes que es construïen a alta muntanya per guardar-hi els ramats. Josep Miquel Martí Rom està molt content que aquesta "arquitectura de la pagesia" es posi en valor i es treballi per preservar-la. En aquest sentit, destaca la feina que han fet en el passat personatges com l’arquitecte Joan Rubió o l’etnògraf Ramon Violant i Simorra, així com la que fan avui desenes d’estudiosos i voluntaris arreu del país.