Viatge a l’època en què pràcticament ningú sabia nedar

Costa d’imaginar amb la mirada –i la normativa– actual que al Parc del Pescador de Cambrils, situat a tocar del mar i de la riera d’Alforja de Cambrils, hi hagués, a finals del segle XX, un munt de bèsties: micos, una lleona, una ossa... Quan el van fer nou i el van engrandir, ja sense els animals, no hi havia cap element relacionat amb els pescadors ni amb el mar. "Des del museu vam proposar posar-hi aquesta embarcació, que estava en desús", em diu en Gerard Martí, director del Museu d’Història de Cambrils, el meu guia. És una embarcació de fusta, força gran, de 13 metres d’eslora. "Fixa’t en la forma: té la popa i la proa afuada; el mestre d’aixa que la va construir deia que té cap de tonyina i cua de seitó. Ja s’estava desballestant amb l’objectiu d’enfonsar-la al mar i la vam salvar per portar-la aquí", em diu en Gerard. El nom d’aquesta barca és més aviat poc original: Marinera. Si començo a parlar dels noms poc atractius de les embarcacions del país, i els dels hotels de la costa –potser Playasol és el primer del pòdium– ja em menjo tot l’espai d’avui. Cambrils mereix sens dubte un capítol sobre patrimoni marítim. O més i tot. 

La Torre del Port, primera construcció de Cambrils de l’aleshores barri de la Marina (que aquí anomenen la Platja), és una de les principals peces del patrimoni marítim d’aquest municipi, i crec que la més interessant. La van construir els cambrilencs al segle XVII per protegir-se dels atacs pirates. És circular i d’una quinzena de metres d’alçada. "¿I va servir, realment, per protegir-se dels pirates?", pregunto a en Gerard. "I tant! Més o menys durant dos segles, del XVI al XVIII. A la part superior s’hi instal·là un canó que va ser destruït a finals del segle XVIII, a l’últim atac corsari que va patir Cambrils. Si veien un vaixell enemic, feien un foc a dalt de la torre per alertar la població. Això si era de nit. I si era de dia, feien fum. Aleshores tothom corria cap a la Vila, murallada. Malgrat això, alguns pescadors cambrilencs van ser fets captius per corsaris turcs”. 

Quan arribem a la torre, el primer que fa en Gerard és fregar amb el dit índex una pedra situada a poca alçada de la paret exterior. I de seguida em mostra la panxa del dit de color groc. "Abans els nens es pintaven la cara així", m’explica. "I tu ho feies?". "No, jo soc de la Vila, no de la Platja. També jugaven a escalar la torre, a veure qui arribava més amunt". Pugem per una escala a una certa alçada, on hi ha l’entrada a la torre. No és pas l’entrada original, que era encara més amunt per evitar que l’enemic entrés fàcilment. Un pont llevadís permetia accedir-hi. Aixecant la mirada, veig una part d’un matacà, element típicament defensiu de castells i torres de defensa. 

Arribem a la planta superior, des d’on gaudim d’una bona vista del port. Em sorprèn veure-hi uns festejadors, que tenen més a veure amb les coses de l’amor que no amb les de la guerra. Els va fer fer l’advocat franquista Francesc Figuerola, que va adquirir la torre als anys quaranta del segle XX i la va remodelar a la seva manera per fer-hi el seu "xalet". Ara aquesta torre, visitable, és propietat municipal. "Aquí dalt el mur circular té un metre però a la base en té més de dos", m'informa en Gerard. 

Ben a prop de la torre, al mateix passeig Marítim, hi ha una escultura de dimensions considerables de l’artista David Callau que recorda els 15 cambrilencs que van morir al fort temporal de la candelera del 1911. Després d’aquest temporal es va intensificar la reclamació d’unes instal·lacions portuàries que oferissin refugi a les embarcacions en cas de tempesta en llocs com Cambrils, Arenys i Peníscola. Força anys més tard, el 1933, es construeix el port de Cambrils, sufragat en part per l’aleshores Pòsit de Pescadors de Cambrils. Va contribuir-hi Marcel·lí Domingo, polític tortosí d’ascendència cambrilenca que va ser ministre d’Agricultura i Pesca. Un altre monument al mateix passeig Marítim ho recorda. "L’obra de la Segona República a Cambrils és el port. En altres llocs és una biblioteca o una escola", remarca en Gerard. 

Dels diferents elements de l’escultura que recorda els cambrilencs que van morir a la mar el 1911 em crida l’atenció un nen que ven peix. Aleshores es començava a treballar en una edat molt tendra. Força infants solien embarcar-se amb els pescadors per ajudar-los. Eren el "gosset de bordo" (així els anomenaven). Per això uns quants també van perdre la vida en aquell temporal. 

La tragèdia podria haver estat pitjor. Aquest és un dels últims capítols de la pel·lícula dels fets: el vent va girar de migjorn a llevant, i moltes barques es van tombar. Gairebé ningú sabia nedar en aquella època. Els pescadors, que solien anar descalços a bord, i amb un impermeable molt gruixut (el capot), tot i que la mar era el seu medi, tampoc sabien nedar. Un home d’una de les barques sí que en sabia i va aconseguir dur una corda fins a la platja. D’aquesta manera, molts dels que eren a la mar amb la barca tombada van poder arribar a terra, agafats a aquesta corda. El nedador, veritable heroi d’aquella tempesta, va morir d’hipotèrmia al peu de l’arbre on estava lligada la corda. 

ELS VAIXELLS DE LA CONQUESTA DE MALLORCA TAMBÉ VAN SORTIR DE CAMBRILS. La flota del rei Jaume I va sortir de Cambrils per conquerir Mallorca, i també de Salou i de Tarragona. Van estar tot l’estiu, de juny a setembre, preparant els vaixells per a la conquesta.

DEL COMERÇ DEL VI A LA PESCA. Fins al segle XIX el port de Cambrils va estar dedicat al comerç –sobretot de vi–, que es feia fent navegació de cabotatge (seguint la costa). En desaparèixer aquest comerç, els cambrilencs es van abocar a la pesca.