Vaixells enfonsats per voler fer drecera

A l’Ametlla de Mar hi ha encara una important activitat pesquera, tot i que les últimes dècades ha minvat molt. La pesca ha estat l’ànima del poble, i també la llavor: van ser uns pescadors del Grau (València) els qui, a la dècada de 1770, van poblar aquest lloc, aleshores verge. Inicialment, l’Ametlla de Mar formava part del Perelló; n’era la germana petita. Però ara és molt més coneguda i poblada. En el seu creixement hi té a veure l'estació de tren. Algunes veus diuen que els veïns del Perelló van rebutjar l’estació perquè temien que el fum de les locomotores –actualment un dels mitjans de transport més nets– perjudiqués els arbres.

Va ser la vigília de Nadal del 1891 quan l'Ametlla va emprendre el vol i es va segregar del Perelló. Precisament aquell dia el vaixell grec Theotokos va topar contra les roques a l’Ametlla. Una part de les cases que es feren aleshores tenen bigues de fusta d’aquest vaixell, la tragèdia del qual ha deixat una altra empremta: la companyia d’assegurances en va fer una foto amb el poble al fons. És la primera foto que es conserva de l’Ametlla. Està exposada a l’antiga confraria de pescadors, on hi ha el centre d’interpretació de la pesca i una exposició permanent sobre una dotzena de vaixells enfonsats al golf de Sant Jordi durant la Primera Guerra Mundial. És una mostra molt complerta que inclou fotografies, retalls de diaris, documents d’arxius i uns quants vaixells en miniatura, fidel reproducció dels enfonsats.

Els pescadors de l’Ametlla, i quatre gats més, són dels pocs que tenen un bon coneixement d’aquests derelictes. Saben on són per evitar-los quan pesquen amb el sistema d’arrossegament. Els han posat nom; algun no té res a veure amb el seu original. En uns quants casos el nom de la desferra és un element geogràfic proper.

Un dels quatre gats que els coneix és en Josep Maria Castellví, historiador naval, que ha participat en nombroses exploracions arqueològiques subaquàtiques i ha visitat molts cops aquestes desferres situades entre 10 i 20 milles de la costa (algunes més i tot) i a fins més de 100 metres de profunditat. Això, i el fet que aquí les aigües són força tèrboles (molts dies la visibilitat es redueix a menys d’un metre), explica que hagin estat poc espoliades.

Amb en Josep Maria visito l’antiga confraria de pescadors. M’explica el motiu pel qual aquí hi ha tants vaixells submergits: "Durant la Primera Guerra Mundial molts vaixells aliats que navegaven per aquest litoral, emparats per les aigües neutrals espanyoles, després de passar pel delta de l’Ebre anaven directament cap a Tarragona per mar obert, en comptes de resseguir la costa. Feien, així, una imprudent maniobra d’estalvi de temps, ja que a partir de tres milles mar endins ja no era zona neutral”, m’explica mentre em fixo en un sextant força rovellat, rescatat per uns pescadors del fons del mar.

"Els submarins alemanys venien principalment de la costa croata i havien de dosificar els torpedes. Tan sols en tenien 10 o 12", precisa en Josep Maria. "Així que veien un vaixell, s’hi apropaven i l’aturaven. En feien un registre, incloent els papers de la càrrega. Si confirmaven que era del bàndol aliat, l’enfonsaven, amb explosius i trets de canó, però abans havien fet baixar la tripulació, que anava fins a la costa amb bots salvavides. Si era d’un país neutral, però portava càrrega destinada a països de la contesa bel·lica –la majoria transportaven carbó procedent d’Anglaterra o dels EUA cap a França, Itàlia o Grècia, per a finalitats bèl·liques, esclar–, els alemanys ho consideraven contraban de guerra i seguia la mateixa sort que un vaixell enemic. Si tot estava en regla, la nau era alliberada", m’explica en Josep Maria quan som davant de l’Anita, en miniatura, últim vapor de pales que va funcionar a l’Ebre, i que va participar en el rescat del Medjerda, un vaixell que duia civils i militars francesos des d’Algèria –aleshores colònia francesa– fins a Portvendres.

Cada vaixell enfonsat té una història que podria omplir un reportatge sencer. A poc més de 50 metres de profunditat es troba el derelicte del transatlàntic italià Cavour, enfonsat per haver col·lisionat amb el vapor italià artillat Caprera, que l’escortava, la matinada de l’11 de desembre del 1917. El Cavour navegava força endins amb els llums apagats, per evitar ser vist pels submarins. Transportava emigrants italians cap a l'Argentina. La nau va enfonsar-se quasi davant de l’Hospitalet de l’Infant. Avui és un atractiu per als bussejadors, que gaudeixen veient un imponent canó defensiu a popa.

"Jo he begut vi d’una ampolla del Cavour. Un pescador me’n va donar fa temps. Ara està prohibit agafar cap element d’un vaixell enfonsat. Era el més agre que he pres mai", em comenta en Josep Maria Castellví. El Cavour té una història prèvia a l’Atlàntic que val la pena explicar. El gener del 1909, amb el seu nom original, Florida, va envestir enmig de la boira, prop de Nova York, el transatlàntic Republic, de la White Star Line –la companyia del Titanic, que estava a punt de ser construït i quasi dues vegades i mitja més gran que ell–. Li va provocar greus avaries en els mecanismes elèctrics i una via d’aigua que el va portar al fons de l’oceà.

"La majoria dels mariners del Republic que s’havien salvat, com que eren els més ben preparats de la companyia, van ser premiats per formar part de la tripulació del Titanic en el seu viatge inaugural, tres anys més tard d’aquella tragèdia", em comenta en Josep Maria davant de la confraria, on hi ha una gran àncora del Cavour.

BUSSOS FERROVELLERS. La gent gran de l’Ametlla recorda veure al port piles de ferros. Alguns bussos n’extreien dels barcos enfonsats –utilitzaven dinamita per poder obtenir-ne fragments– i el venien. El moment àlgid d’aquesta activitat va ser els anys 50 del segle XX.

QUÈ HAN PESCAT ELS ALTRES? A l’antiga confraria de pescadors, del 1947, es feia la subhasta del peix. Els infants, a petició dels pescadors, miraven què havia pescat cada vaixell. Així, al patró que els havia contractat li era més fàcil posar el preu de partida (les subhastes de peix van de més a menys, al revés per exemple que les d’obres d’art).