Quan tots els habitants de Castelldefels cabien en una torre

“Els pirates amb un mocador al cap, els pirates amb un ull tapat, els pirates amb un lloro al braç, els pirates sempre preparats”. Avui visito les torres de vigilància dels pirates de Castelldefels i des de primera hora del matí canto dins meu aquesta cançó infantil. El repertori de cançons per a nenes i nens sobre pirates és extens. Però a l’època en què actuaven no crec que n’hi hagués. Eren el terror, els pirates. Robaven el que podien, mataven els qui s’hi enfrontaven, segrestaven sense pietat... Als segles XVI i XVII eren els amos del nostre desert d’aigua que no té camins ni té senyals. Els vells estats europeus del Mediterrani no van aconseguir actuar conjuntament contra el poderós Imperi Otomà, que els enviava pirates per atemorir la població, amb el suport dels seus aliats nord-africans. Fins i tot el rei de França, oposat als Àustries, va donar suport als turcs. Esclar: els enemics dels meus enemics són els meus amics.

Alfonso López Borgoñoz, responsable de divulgació del patrimoni de l’Ajuntament de Castelldefels, és un dels que més ha investigat i en sap sobre les torres de defensa de la pirateria d’aquest municipi, que servien per albirar els pirates en la distància, per avisar els veïns i de refugi. Possiblement no és casualitat que a l’època en què es feien servir aquestes torres es van inventar les ulleres de llarga vista.

L’Alfonso m’ha citat al peu de la torre de Can Roca de Baix. De planta quadrada, va ser construïda l’últim terç del segle XVI. Forma part d’una de les masies més antigues que s’ha conservat al nucli urbà de Castelldefels. Ara acull un hotel d’entitats, on es fa ioga, cant coral i reunions d’associacions per decidir coses –o no, tan sols trobar-se i fer-la petar–, entre moltes altres activitats.

Després de dir-nos hola quina calor, pugem per l’escala de cargol, que ens du fins al capdamunt de la torre. És estretíssima. Realment claustrofòbica. Només hi passa una persona. Sort que hi ha una sortida a mitja pujada.

Ara som a dalt de tot, a 13 metres d’alçada, en una mena de terrassa enrajolada, que evidentment no pertany a l’època. Des de la banda de la torre on hi ha un matacà –aquest element sí que és original de l’època– tenim als nostres peus una gran àgora, la plaça Neus Català, i ben a prop una altra torre, la de Can Gomar, de planta rodona, annexada a una masia, com quasi totes les d’aquest municipi.

Em molesta veure al cim de la torre una antena. "Sent un bé cultural protegit, no hauria d’estar permesa, oi?", dic a l’Alfonso, que fa cara de què hi farem. Però de seguida m’explica que s’està treballant perquè desaparegui. On hi ha un munt d’antenes és al castell, que tenim també a la vista. Esclar, és en un punt alt i cèntric. Les trauran, també?

Tot seguit fem una passejada pels barris del centre i del poble vell de Castelldefels. "A Barcelona, hi havia sempre a punt de salpar quatre galeres de la Generalitat, que anaven a rem i a vela. Però tardaven una mica a arribar fins aquí, encara que fes bon vent", m’explica l’Alfonso mentre anem de torre en torre. En menys d’un quart d’hora n’haurem vist sis. Estan ben a prop. Són similars, però n’hi ha que tenen elements posteriors a la seva construcció. La de Can Moliner té les clàssiques espitlleres (amples per dintre, estretes per fora, per disparar sense risc de ser abatut).

Les torres disputen l’alçada amb els edificis i els arbres que les sotgen. Estan molt ben fetes. Des dels temps en què pirates i corsaris eren els amos del Mediterrani i Castelldefels s’escrivia “Castell de Fels”, han aguantat una pila de segles! "Segurament devien contractar un expert per construir-les", suggereix l’Alfonso. "Doncs jo no menystindria els humils pagesos; si es feien les pròpies masies...", li rebato.

"Castelldefels tenia uns 300 habitants; uns 150 vivien al nucli i uns 150 dispersos. Gairebé tot el poble podia refugiar-se en una d’aquestes torres", calcula l’Alfonso. "Creus que dintre d’aquesta hi cabrien 300 persones?" "Sí, sí", em respon. "I aleshores si tots cabien en una, per què n’hi ha tantes?", dic. "Això em pregunto jo... A més, estan tan a prop entre elles", comenta l’Alfonso, que afegeix tot seguit: "Suposo que perquè tenien molta por". Ha allargat una mica les os que ha trobat: "Moolta pooor".

"Van ser els ciutadans els qui van pagar les torres: van fer un esforç econòmic molt important", explica l’Alfonso quan arribem a la torre que du el nom de Climent Savall, l'alcalde que va impulsar les reformes al castell per convertir-lo en una fortalesa de defensa contra els pirates.

Acabem la visita pujant al castell, on hi ha una magnífica exposició, didàctica i interactiva, sobre la pirateria a Castelldefels. Hi trobareu històries de pirates de terres llunyanes i de terres catalanes. Sí, també va haver-hi sanguinaris pirates catalans. I dones pirates: Mary Read, Ching Shih –temuda pirata xinesa que va dirigir una gran flota–. La història de Ching Shih ha estat novel·lada per més d’un autor i ha nodrit l’extensa literatura sobre la pirateria. Fins i tot surten pirates en un fragment d’El Quixot. El seu autor, Miguel de Cervantes, va ser capturat per pirates a la Costa Brava i empresonat a Alger. Si no hagués estat alliberat, qui sap si ens hauríem quedat sense Quixot.

PIRATA O CORSARI? Tots dos atacaven la costa, agafaven botins i capturaven presoners. Però els primers anaven per lliure, mentre que els segons actuaven sota el permís, anomenat patent de cors, atorgat pel govern d’un regne o d’un país.

L’ATAC PIRATA DEL 1550. El 23 i el 24 de febrer i el 4 de març del 1550 els pirates atacaren les platges de Castelldefels i Gavà. El castell d’Eramprunyà estava en ruïnes i no va servir per defensar-se. El baró del castell va accedir a reconstruir-lo, a canvi que el paguessin els vassalls.