Quantes àmfores i àncores hi deu haver enterrades al delta del Llobregat?

La majoria de museus tenen grans sales de reserva on guarden bona part de les peces que no estan exposades. El Museu de Gavà no n’és una excepció. Visito les entranyes d’aquest museu amb la seva directora, Noemí Casado, per veure peces de vaixells de gran valor, trobades a la plana deltaica del Llobregat. Estaven enterrades entre els 6 i els 20 metres de profunditat, repartides pels termes de Castelldefels, Gavà i Viladecans. L'últim tram del Llobregat era navegable a l’època ibera i romana –l’època a la qual pertanyen les peces– i els vaixells hi carregaven i descarregaven mercaderies. En el procés de càrrega i descàrrega devien anar a parar al mar unes quantes peces, perquè hi havia una intensa activitat comercial per via marítima, que va anar evolucionant: inicialment hi arribava vi procedent d’Itàlia, però a mitjans del segle I aC aquest flux s’inverteix i serà el vi laietà el que s’exportarà. A més, algun vaixell es devia enfonsar.

La Noemí agafa un magnífic corn marí, instrument de vent de gran potència, que probablement va servir com a botzina d’un vaixell: s’utilitzava per emetre senyals, especialment quan hi havia boira espessa que feia perillosa la navegació. També em mostra un projectil –o bala– de pedra. "Pesa 86 kg i devia ser llençat amb una balista, una màquina d'artilleria de guerra romana de grans dimensions", m’explica la directora del Museu de Gavà. "I es va trobar en un vaixell?", li pregunto. "Sí, sí". "I què hi feia?" "El més probable és que hagués estat reutilitzada com a llast", em respon. Una tercera peça que em crida l’atenció és una àncora força gran, de ferro, força rovellada –esclar, devia estar segles al mar–, però restaurada.

Va ser als anys 60 quan van trobar-se les primeres restes de vaixells a la plana deltaica del Llobregat. Va ser per casualitat, ja que s’hi extreien àrids per a la construcció. Entre restes de cloïsses i d’animals marins, i fins i tot parts d’alguna balena, es van trobar àmfores –que deurien portar cereals, oli, vi...–, vaixelles de ceràmica... i molts més objectes. Durant força anys, uns quants ciutadans d’aquesta zona del tram final del Llobregat tenien a casa algunes d’aquestes peces arqueològiques, però no els donaven gens d'importància o els atorgaven un ús decoratiu. Algunes peces senceres van anar a parar directament a les escombraries, i hi havia qui es divertia fent concursos de "tir a l’àmfora".

"Fins ara s’han trobat un total de deu derelictes a la plana deltaica del Llobregat, en el jaciment anomenat Les Sorres", em comenta Josep Bosch, conservador del Museu de Gavà, mentre penso quantes àmfores i àncores, i altres elements dels vaixells, deuen haver-hi encara enterrades.

Som ara a l’exposició permanent del museu, on hi ha algunes vitrines amb objectes de Les Sorres. Hi destaquen dos cascs etruscs. N’hi ha un de molt decorat. És una còpia; l’original va ser subhastat i ha donat un munt de voltes, i ara probablement és a Nova York. "Em pregunto què feia un casc del segle V aC en un vaixell del segle II aC", em diu el Josep. "Tres segles de diferència", dic. "Potser era en un vaixell militar, pirata o comercial armat, i el casc, tot i ser antic, era utilitzat pels seus tripulants. O bé era un objecte destinat a ser venut, potser pel seu valor com a antiguitat", suggereix.

Amb un cop de cotxe, el Josep m’acompanya a la vil·la romana de Can Valls, que és a prop de Castelldefels però encara dins del terme de Gavà. Entrem dins d’una cisterna de grans dimensions, que conserva part de la coberta (de volta de canó). “Fixa’t en aquests dos elements, que són tècniques constructives romanes: l’opus caementicium (formigó, barreja d'un morter o argamassa de calç, sorra i aigua, amb pedruscall o rocalla, i de vegades també runa o grava) i l’opus signinum, barreja de calç, terrissa, rajoles o teules triturades i aigua, que s’utilitzava sobretot com a revestiment de piscines, botes de salaó, aljubs o cisternes. Això fa pensar que aquesta cisterna és d’època romana. A més, les seves dimensions s’ajusten a una unitat de mesura oficial romana: el peu. Fa 40 peus de llarg per 10 d’ample”, em diu el Josep. “Aquesta cisterna devia servir per emmagatzemar aigua de la pluja al llarg de tot l’any, per abastir els vaixells que salpaven quan arribava la primavera. Ara el mar queda lluny d’on som, però a l’època romana arribava fins aquí”.

Un llagut que transportava peix

El vaixell més sencer que s’ha trobat a l’actual plana deltaica del Llobregat és una embarcació de cabotatge de finals del segle XIV. "Aquest vaixell portava un carregament de peix a rodanxes en gerres. Deuria quedar atrapat entre els aiguamolls, perquè el delta ja estava formant-se", indica el Josep. La nau va aparèixer durant l’excavació del canal olímpic de rem de Castelldefels, que es va fer per als Jocs Olímpics del 1992. L’Ajuntament de Gavà va demanar que es fessin prospeccions arqueològiques prèvies, cosa que no es va considerar necessària. Ai, les presses olímpiques!

EL MAR ARRIBAVA FINS A MOLINS DE REI. Al paleolític, durant l’última glaciació, el nivell del Mediterrani era uns 120 metres per sota de l’actual. Després del desgel, al neolític, va pujar molt de cota. Aquest ascens de les aigües va fer que es formés un estuari al tram final del Llobregat, que arribava fins a Molins de Rei. És en aquest estuari on ancoraven els vaixells a l’època ibera i romana.

TALLER D’ÀMFORES A GAVÀ. A l'antiguitat, les àmfores eren el recipient ideal per transportar amb vaixell productes alimentaris. Se sap que a Gavà hi havia una "fàbrica" d’àmfores. Es trobava prop de la riera de les Parets. El taller devia aprofitar tant el cabal d'aigua d'aquesta riera com els sediments que transportava.