El pescador que va morir sol

“Com és que aquesta llar de foc té portes de fusta? Es podrien cremar amb facilitat, oi?", dic a la Lurdes Boix, la meva guia. "No, quan la llar era encesa, es deixaven obertes de bat a bat, i el foc no hi arribava", em respon. “Aquí la tramuntana bufa fort, i la llar de foc, quan estava apagada, havia d’estar tancada. Si no, el vent es ficava per tota la llar”, m’argumenta la Lurdes Boix, directora del Museu de l’Anxova i la Sal, que va impulsar la recuperació d’aquesta casa, i em fa de guia.

Soc a Can Cinto Xuà, un antic habitatge de pescadors i corallers del Barri Vell de l’Escala que ha estat recuperat i es pot visitar (cal demanar-ho al Museu de l’Anxova i de la Sal). És una casa petita, de planta baixa i pis, de poc més de 50 metres quadrats. Es troba prop de la plaja (aquí ho diuen així, sense la t) de l’antic port.

És plena d’objectes que expliquen com era la vida quotidiana d’un pescador d’abans. Per exemple, al costat mateix de la llar de foc hi ha un forn de pa. “Aquest forn estava tapiat; segurament l’últim propietari no sabia que hi era. El vam trobar durant la restauració”, m’explica la Lurdes. "Fixa’t en les teranyines del fons!", em diu. Poso el cap a la boca del forn per veure-les. "No les hem volgut treure. Els més joves no estan gaire acostumats a veure’n. Abans, les teranyines que hi havia a les corts dels animals no es treien mai i quedaven plenes de pols. Quan un animal tenia una hemorràgia se li posava un manyoc de teranyines a la ferida per estroncar la sang”, em diu la Lurdes. No sé si aquest curiós sistema de cura l’ensenyen actualment a les facultats de veterinària.

El fet que hi hagi forn de pa posa de manifest que els pescadors d’aquí eren pràcticament autosuficients. Fins al segle XVIII, a l’Escala hi havia tan sols unes poques barraques i casetes de pescadors. El nucli principal era Sant Martí d’Empúries, i els pescadors, si podien, s’estalviaven d'anar-hi. Tenien una mica d’hort i alguns animals: quatre gallines, conills, i els que podien engreixaven un porc per tenir carn durant tot l’any.

A Can Cinto Xuà s’hi conserva un petit magatzem on es guardaven els estris de l’hort i de la vinya, els de pesca i les xerxes (com en diuen de les xarxes en aquest microcosmos que és l’Escala).

“¿Hi ha informació del pescador que hi va viure?”, pregunto a la Lurdes. “Sí, era Jacint Bofill Callol, conegut popularment com a Cinto Xuà. Hi va viure tota la seva vida, fins que va morir l’any 1986, sense descendència”, m’explica. "En Cinto va morir dins". "Què vols dir?" "Sí, sí, els veïns feia dies que no el veien, i la brigada municipal va haver d’esbotzar la porta d’aquesta casa per treure el cadàver".

De sostre baixet, a Can Cinto Xuà tot és de petites dimensions. Hi ha un llit de matrimoni ben estret. De plaça i mitja o "de matrimoni ben avingut", se’n deia. No hi falten els rellotges aturats, un clàssic de les cases museu. N’hi ha dos, l'un al costat de l’altre, a la tauleta de nit de l’habitació dels avis, al primer pis. En aquesta cambra, en un penjador al costat del llit, hi ha la indumentària del pescador: pantalons de vellut, una faixa i una garibaldina (el nom honora el general Garibaldi, que les va posar de moda), feta de panyo gruixut de llana a l’hivern i de cotó blau marí a l’estiu.

Quan jo era infant, d'una casa d'estiueig em va sorprendre que no hi havia cap llibre. Cap ni un. Pensava que això volia dir un estiueig trist. No hi ha cap llibre en aquesta casa de pescadors. N’hi havia? En canvi, em sorprèn (positivament) veure-hi alguns quadres fets amb petxines (curculles, en diuen aquí). Els dies de mal temps els pescadors no s'estaven de braços plegats. Un d’aquests quadres explica molt bé l’arribada de la sal a l’Escala, per fer la salaó: hi ha una embarcació gran, ancorada, unida provisionalment a una de petita per un baiard, a través del qual van passant els sacs de sal. La barca petita els durà a terra.

Som ara al carrer, davant la casa. Veig, al costat d’una finestra, una pissarra col·locada horitzontalment, talment una safata. "Quina funció tenia?", pregunto a la Lurdes. "Hi ha qui diu que hi posaven un llum d’oli, quan encara no hi havia llum elèctrica. Així assenyalaven l’entrada de la casa, cosa molt útil quan tornaven de negra nit. Altres diuen que hi col·locaven un orinal, per no sentir males olors a dins a la nit. Ah! I també es parla d’un tercer ús. Quin diries?" "Ostres, no hi caic". Quan em diu "una planta amb test", penso en veu alta: "Sí, esclar! El més evident és quasi sempre la bona resposta".

EL CEMENTIRI MARINER, ON HI HA ENTERRADA VÍCTOR CATALÀ. Una terrible epidèmia de malària es va emportar la vida de 408 persones en sis mesos i el vell cementiri de l’Escala va quedar petit. Per això, el 1837, es vaconstruir el cementiri mariner. Blanc com la llet, hi ha enterrada l’escriptora Víctor Català.

EL CARAGOL QUE VA PERDRE LES BANYES. Davant de l’antic port hi ha una de les icones de l’Escala, una illa en forma de caragol. Llàstima que des de la Guerra Civil la seva silueta està desdibuixada: un bombardeig va destruir l’escull que tenia la forma de les seves banyes.