Els oficis del mar, patrimoni del cementiri de Cadaqués

CadaquésNo m’estranya que quan es fan llistes dels pobles més bonics de Catalunya Cadaqués sempre hi sigui. No m’estranya que sigui –crec que no m’erro afirmant-ho– el poble més pintat del país en relació amb la seva població (uns 2.500 habitants actualment, tot i que a l’estiu s’omple com un ou; al segle XIX havia arribat a tenir prop de 4.000 habitants). L’idil·li entre el món de la pintura i Cadaqués no és només cosa del passat. El visitant se n’adona de seguida en veure, per exemple, boniques pintures, algunes de qualitat, en moltes de les portetes dels armariets dels comptadors d’aigua i d’electricitat que donen al carrer. Es tracta d’una iniciativa espontània que s’ha anat escampant per bona part del municipi, a la qual s’han sumat alguns artistes reconeguts, com Danilo F.

Fins i tot al cementiri hi ha pintures, i ceràmiques, en unes quantes làpides. I esclar, són de motiu mariner quasi totes. N’hi ha dels oficis del mar, d’embarcacions, de l’illot des Cucurucuc, de l’skyline del poble... A uns quants familiars els agrada, doncs, recordar el seu difunt amb la imatge de la barca o el paisatge que l’ha acompanyat tota la vida.

La majoria d’imatges són d’autors desconeguts. Però aquest cementiri també ha inspirat pintors de renom. Eliseu Meifrèn va pintar un preciós oli en què les protagonistes són unes taques negres com la por que caminen cap a l’esglesiola de Sant Baldiri, annexa al cementiri. Són un conjunt de ploraneres, un ofici ja desaparegut. Meifrèn va ser un dels grans descobridors de Cadaqués, al segle XIX, molt abans, doncs, que Salvador Dalí. Ha quedat eclipsat pel genial i extravagant pintor surrealista. Un senyal d’aquest desequilibri: el carrer Meifrèn, sota l’església, és ben poca cosa, i en canvi a Dalí li han adjudicat tota una avinguda.

60 anys vinculat a Cadaqués

"Aquest és un lloc fascinant, que inspira molta pau. De tant en tant m’agrada arribar-m’hi; a l’agost el contrast amb l’atapeïment del poble és corprenedor. Li tinc un afecte molt especial", em comenta el periodista Salvador Alsius, que m’acompanya en la visita. Fa gairebé 60 anys que Alsius està vinculat a Cadaqués i aquí hi té uns quants amics enterrats.

Fet el 1847 "a favor del hospital de pobres de esta villa", segons diu a l’entrada, aquest cementiri era inicialment només per als cadaquesencs. "No s’hi podia enterrar cap estranger. Per això van haver d’incorporar un terreny adossat per inhumar-hi la gent de fora", diu el Salvador.

Tot passejant-hi, anem comentant, a partir dels noms que llegim, els que han deixat empremta a Cadaqués, com ara els pares i la germana de Salvador Dalí, la poetessa Rosa Leveroni i diversos membres de la nissaga grega dels Kontos, que a Cadaqués es van especialitzar en la pesca i la cerca del corall –quan estava permès agafar-ne–. Van convertir-se en bussos professionals i van ser requerits més enllà de Cadaqués per fer feines relacionades amb el mar, com reparar embarcacions. A la tomba d’Alejandro Kontos –i la seva dona– se’l recorda com el cap dels bussos de Cadaqués.

Hi són quasi tots, menys els morts que la mar no ha tornat, potser els més difícils de plorar. Hi veiem força cognoms que es repeteixen, i uns quants d’entrellaçats. Cadaqués va viure de cara al mar, molt allunyat de la resta de la comarca, fins a finals del segle XIX. Per això les famílies que estan emparentades és superior a la mitjana de Catalunya. “Cadaqués i res més”, es deia, i encara ho diuen alguns. I també, de manera encara més explícita, ho diu aquesta dita que circula: "Nos amb nos".

Som ara davant d’una làpida en què hi ha una imatge d’un noi que du el timó d’una embarcació, tot somrient. Veient la seva edat de naixement i defunció, correspon a un jove de 14 anys. Hi ha una inscripció que ens arriba al cor: "Tu sempre reies".

Escultura admirada

L’escultura més admirada d’aquesta bella necròpolis és la d’una noia amb una expressió de tristesa continguda, realitzada en marbre per Josep Llimona. Presideix la tomba situada a terra de dos il·lustres cadaquesencs: Caritat Seriñana, una notable mecenes (l’escola de Cadaqués du el seu nom; ella la sufragà), i el seu marit, Frederic Rahola, polític, economista i poeta.

Hi ha força més tombes a terra, com la del "captain John Peter Moore". Aquest anglès era capità de la marina britànica, i aquí va ser secretari particular de Dalí. "Se li atribueixen moltes històries, unes clares, altres tèrboles, relacionades amb les làmines en blanc que Dalí firmava. Vivia en una casa sensacional sobre un penya-segat", comenta el Salvador. També hi ha la tomba de l’arquitecte Lanfranco Bombelli, que, juntament amb l’anglès Peter Harnden, va imprimir un estil arquitectònic que ha imperat a Cadaqués, que Alsius defineix com a "fulgentment mediterrani". I encara la de Pasqual Fort, gravador i esmaltista que va impulsar el Mini Print, un certamen d’obra gràfica de petit format al qual concorren artistes de tot el món.

Els mariners són els meus cementiris preferits: el d’Arenys (Sinera), el de l’Escala –amb nombroses tombes sense ni placa amb el nom: els pescadors eren humils–... Fins i tot el de Montjuïc, que mira al mar. El més mariner de tots és el de Cadaqués. “Mira, acosta’t a aquesta tanca i contempla Portlligat des d’aquí, i aquestes oliveres", em diu el Salvador. Jo no soc especialment donat a preocupar-me pel cos dels difunts, però aquí faria una excepció i diria que aquest és un dels millors llocs per passar-hi tota l’eternitat”.

ELS CADAQUESENCS, GRANS NAVEGANTS. La mar ha estat tradicionalment la sortida natural de Cadaqués. Els cadaquesencs han estat grans navegants, i especialment al segle XIX els seus capitans, pilots i mariners van tenir un paper primordial en la marina catalana.

EL MAR, PORTA D’ENTRADA DE PERILLS. A Cadaqués el mar ha estat també la porta d’entrada de perills. L’any 1444 els àrabs van cremar la població; un segle més tard, el 1543, el temut turc Barba-rossa i els seus corsaris van saquejar el poble i van destruir la primitiva església.