"Moriràs tu, se moriran tons fills i esta muleta seguirà existint"

El dia que José Sapiña Papasseit, feliç com un anís, feia el primer trajecte amb la seva nova barca Ebre avall, des de Tortosa fins a Amposta, va socórrer dos homes que estaven a punt d’ofegar-se al riu, el més cabalós del país, que en aquest tram final ja baixa molt a poc a poc, com cansat de tot el llarg recorregut (l’embarcació d’aquells dos homes acabava de naufragar). En José no va dubtar a batejar la seva barca amb el nom de La Salvadora.

Sapiña Papasseit havia encarregat la barca a la drassana més prestigiosa de Tortosa. Pertanyent a la família dels llaguts, la muleta era una embarcació típica de l'Ebre, poc quillada –ja que era essencialment de riu– i d'escàs tonatge, que es destinava al cabotatge i sobretot a la pesca. S'aparellava amb una vela quadra, però també es propulsava a rem i perxa.

Tot i que Sapiña Papasseit va trobar desorbitat el pressupost, el mestre d’aixa el va convèncer: “Te moriràs tu, se moriran tons fills, i esta muleta seguirà existint”. Aquell mestre d’aixa no era pas un aprofitat, no. Va tenir raó: La Salvadora va navegar molts anys, del 1912 al 1992. Vuitanta anys. Com una persona força longeva. Per això amb el temps es va guanyar el malnom de La Vellaca.

M’entretinc una bona estona davant d’aquesta embarcació de vela llatina feta de cotó, de 6,70 metres d’eslora. És una obra d’artesania d’allò més robusta. "És de fusta d'olivera, molt duradora, i té alguns elements de pi", precisa la Carme Queralt, conservadora d’etnologia del Museu de les Terres de l’Ebre, que m’acompanya en la visita. “La Salvadora tenia la fama merescuda de navegar molt bé. Va guanyar moltes de les regates fluvials que es feien entre embarcacions de diverses poblacions riu amunt i riu avall d’Amposta, on vivien els Sapiña", em comenta. "Si hi participava, els contrincants ja sabien que tenien poques opcions de guanyar", afegeix la Carme.

La Salvadora ocupa pràcticament tota una sala del Museu de les Terres de l’Ebre. Situat en un edifici modernista que va ser centre escolar durant bona part del segle XX, aquest museu és un dels principals atractius de la capital del Montsià, municipi que va fer-se entorn del castell d’Amposta i ha esdevingut un important nus de comunicacions: hi passen l’autopista, el tren i la carretera, per sengles ponts que travessen l’Ebre. També el travessa el pont penjant d’Amposta, construït entre els anys 1915 i 1919. Derruït durant la Guerra Civil Espanyola, no va ser acabat de refer fins una vintena d’anys més tard.

A bord de La Salvadora hi han pescat un munt de membres de quatre generacions de la família Sapiña. A l'Ebre pescaven a la zona compresa entre Amposta i l’assut de Xerta; i a la mar, voltant el Delta des de la Ràpita fins a l’Ampolla. Els Sapiña pescaven també a les basses del Delta, a l’Encanyissada, a l’Aufacada i a la Tancada. Tot i que La Salvadora és una embarcació de riu, sovint es feia a la mar. El timó que té posat al museu és el de riu. Llàstima que el de mar –força més gran, d’amplada i de llargada– estigui guardat i no exposat.

A la mar, La Salvadora solia costejar. Si, excepcionalment, anava mar endins, deixava d’estar en la seva zona de confort. El museu guarda textos de Carme Sapiña, la darrera dona de la nissaga que va pescar amb La Salvadora, que posen de manifest com patien si s’allunyaven massa del litoral: “Estàvem calant bastant a dins i ens va agafar un temporal de fondo, mar de fondo que devia fer dies que devia vindre. [...] Quan passava una onada semblava que la muleta s’anava a partir”.

COLLARETS DE PETXINES, CARGOLINES I PEDRETES. S’ho devien passar d’allò més bé els neolítics fent collarets de petxines, cargolines i pedretes. Són un dels nombrosos al·licients del Museu de les Terres de l’Ebre. N’hi ha de molt llargs. Per dur-los posats calia fer-los unes quantes voltes.

QUAN BONA PART DE L’EBRE ERA NAVEGABLE. Els romans navegaven per l’Ebre fins a Varea, prop de Logronyo. Dels àrabs, es té notícia de pujades d’estols fins a Saragossa. Al segle IX els vikings van remuntar el riu fins a Pamplona. Els reis catalans l’utilitzaven per viatjar per part del seu territori.