Un molí inútil i un far d’allò més útil

Conta la llegenda que Narcís Monturiol, després de veure un jove pescador de coralls ofegat a causa de la descompressió, va tenir la pensada d’inventar un mitjà segur, un vaixell que pogués explorar el fons marí sense perill per als corallers. Així va néixer el submarí Ictineu.

Són nombrosos els enginys relacionats amb el mar inventats per catalans. No tots han estat exitosos, però. Un que va fracassar és el molí de farina de Vilanova i la Geltrú. De la construcció originària en queda un arc de pedra de mig punt. Damunt d’aquest portal hi havia un dipòsit pensat perquè s’omplís d’aigua del mar, que hi havia de pujar gràcies a un sistema de bombes accionades per l’empenta de les ones. Quan aquesta aigua es desembassava, havia de moure la roda de pales que transmetia la força per fer rodar la pedra de moldre el cereal. El problema és que les onades al Mediterrani no tenen gaire força. I aquest singular molí ideat per un precursor de l’aprofitament de l’energia del mar –o potser més aviat un il·luminat– va fer aigües des del primer dia, des de la primera onada. Tot i això, van intentar que funcionés durant poc més d’un any, a principis del segle XIX.

Aquest "molí de mar" es troba just al costat de l’Espai Far, un edifici de planta baixa de Vilanova i la Geltrú situat a llevant d’aquest municipi, a tocar de la platja, que era la casa del faroner i de la seva família. Ara l’Espai Far és un museu del mar, petitet però farcit d’informació i tresors. Si el visiteu, entreteniu-vos una estona davant del mapa que mostra els caladors de la zona. No sé si tots els pescadors locals estan d’acord que es mostri aquest mapa. Cap boletaire mostra el plànol dels llocs on troba més bolets.

A més de nombrosos objectes de la mar, l’Espai Far acull la col·lecció de curiositats marineres de Francesc Roig Toqués, artífex de la mítica Carpa Juanita, un peix que va ensinistrar per fer-lo beure a galet d’un porró i menjar en cullereta, i mostra també un gran bot salvavides.

Com passa massa sovint, no és fins que hi ha una tragèdia que es posen en marxa mesures de seguretat: el bot salvavides –no pas aquest, sinó un d'anterior– va arribar a aquesta població del Garraf després d’un dia funest, el 9 de novembre del 1886: un fort temporal va sorprendre quaranta barques de bou, les dedicades a la pesca d’arrossegament, ara tan qüestionada.

"On som ara hi havia més roques, i unes quantes embarcacions van escullar-s’hi. Algunes van decidir anar a Sitges i van xocar, abans d’arribar-hi, contra les coves de Sitges", m’explica Blanca Giribet, responsable de l’Espai Far. "Vint-i-dos pescadors van morir ofegats". Només van salvar-se de la tragèdia les barques que van anar fins al port de Barcelona. 

Com deia, de seguida es van adoptar mesures. Es va constituir a Vilanova la junta local de la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags i es van instal·lar dos grans baròmetres. Probablement, aquella tempesta va impulsar també la construcció d’un far modern, que va substituir l’anterior, molt modest. El nou far es va posar en funcionament el 1905 i des d’aleshores només s’ha apagat durant la Guerra Civil. El primer faroner d’aquest nou far, el mallorquí Climent Garau, havia treballat al far de les illes Columbretes (crec que és el més allunyat de terra de l’estat espanyol). El fill del faroner va emmalaltir de pigota quan tenia dos anys i va morir. Un fort i durador temporal de primavera va impedir que el metge arribés a temps.

Tot visitant l’Espai Far, m’aturo davant d’una foto d’un sereno. A més de vetllar de nit per la seguretat dels vilanovins, tot rondant pels carrers amb el fanalet a la mà, era l’encarregat de despertar els pescadors perquè es fessin a la mar. Serenos i pescadors havien convingut un codi fàcil d’entendre: cada pescador tenia un cap (corda) penjat a la porta d’entrada, i cada nit, abans d’anar a dormir, feia uns quants nusos. El nombre de nusos indicava l’hora en què volia ser despertat.

M’acomiado de la Blanca i decideixo passejar tot sol per la platja. Temps enrere aquest espai estava ocupat per botes plenes de vi i d’aiguardent, preparades per salpar cap a les Amèriques. Força vilanovins s’establiren a l’Havana i Matanzas, i participaren en la construcció d’edificis i en l’impuls de les primeres línies ferroviàries. En retornar, van invertir els guanys en la modernització i desenvolupament cultural de la ciutat. Vilanova i la Geltrú –l’Havana Xica, per a alguns– visqué una època dolça gràcies a aquests indians. Alguns elements d’aquell llegat s’estan posant al dia. Així, per exemple, al rètol de la rambla Salvador Samà ara hi diu: "Comerciant i polític vilanoví, que va deixar la seva fortuna per fer millores a la ciutat. Com altres personatges de la seva època, s’ha demostrat que va participar en el tràfic de persones esclavitzades, fins i tot quan ja era una pràctica il·legalitzada". Ja tocava.

Des de la mar fins al far i al molí d’aigua, hi ha avui unes quantes desenes de metres de platja. La sorra va guanyar terreny, sobretot l’any 1954, quan va fer-se el port, una gran infraestructura que va transformar el municipi. Una altra infraestructura havia sacsejat molt abans Vilanova: el tren, que va accentuar la divisió entre la vila i el mar. Encara avui no són pas pocs els vilanovins que tenen dues cases, una al centre i l’altra «a baix a mar», on passen l’estiu.

Em trec els mitjons i les sabates per caminar descalç damunt la sorra. És tot un plaer fer-ho ara al capvespre. Avanço sense gaire rumb i gaudeixo d’una vista de La Farola, com es coneix popularment el far, que continua sent ben útil (per als vaixells i fins i tot per als avions) i del molí, ben inútil.

MEMÒRIA ORAL. Un dels diversos atractius de l’Espai Far és l’apartat dedicat a la memòria oral. Vilanovins grans que han treballat a la mar (o a terra, però de manera vinculada a la mar) expliquen objectes que van crear o utilitzar.

EL BOT SALVAVIDES. Construït l’any 1916, és un dels tres que es conserven al litoral català per al salvament de nàufrags abans de l’arribada de les embarcacions de motor. Els altres dos es troben a Calafell i a Sant Feliu de Guíxols.