On han anat a parar els canons que falten de la nau de guerra de la Facultat de Nàutica?

BarcelonaA finals del segle XVIII els estats potenciaven els itineraris comercials navals per tenir més ingressos. Els calia, doncs, tenir una marina professional per al comerç, i també per a l'armada. D’aquesta necessitat de pilots van néixer diverses escoles nàutiques.

El 1769 es crea l’Escola Nàutica de Barcelona. És la primera escola nàutica d’Espanya. De caràcter gratuït, va instal·lar-se inicialment en un pis de la Barceloneta. Els estudis incloïen una part pràctica de navegació per Amèrica i el nord d’Europa. Avui, adscrita a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), la Facultat de Nàutica continua ben activa en un majestuós edifici del 1932, d’estil neoclàssic, dels arquitectes Adolf Florensa i Josep Vilaseca, que val molt la pena conèixer.

"Pràcticament no hi ha atur entre els que surten de la Facultat de Nàutica. Tant els que s’embarquen com els que es dediquen al sector del negoci marítim portuari troben feina", em comenta el capità Agustí Martín, degà de la Facultat de Nàutica de Barcelona i ambaixador de l’Organització Marítima Internacional (OMI), el braç més important de l'ONU de l’àmbit marítim.

Som a la planta baixa de l’edifici de la Facultat de Nàutica, sota una gran claraboia, on hi ha la peça estrella: el navili San Carlos, un model de vaixell de guerra que va ser encarregat per Sinibald Mas, home de mar, de Torredembarra, que als 14 anys ja navegava, i fundador d’aquesta Escola de Nàutica, ara Facultat de Nàutica. Aquest vaixell va fer-se amb una finalitat únicament educativa: perquè els alumnes aprenguessin els noms de les parts del vaixell i com es fan les maniobres. "Té 74 canons i una eslora de 3,7 metres", em diu el Juan Antonio Moreno, vicedegà de relacions institucionals i promoció d’aquesta facultat, que també m’acompanya.

Canons a casa?

"Falten alguns canons!", els dic. "Sí, fa anys hi havia la tradició que qui acabava la carrera s’emportava un canó a casa; tan sols alguns la feien...", em respon el Juan Antonio. "Una pèssima tradició", faig. "Se n’han anat fent rèpliques al taller de la Facultat, però encara en falten –diu l’Agustí–. Els originals eren de bronze, i ara són tots de fusta", afegeix. Puc entendre que en un moment d’eufòria un s’endugui un canó a casa –o ves a saber on–, però jo optaria per fer una crida a retornar-los sense que això suposi cap amonestació.

Pugem a la primera planta per una majestuosa escala. Quan el Juan Antonio era estudiant en aquest centre no hi accedia mai, per aquesta escala, que estava reservada als professors: els alumnes pujaven i baixaven per una petita escala lateral.

M’aturo a mitja escala: a la paret, a manera de finestra exterior, hi ha un esplèndid vitrall emplomat on hi ha representada una nau de rems i de vela, que deixa entrar una bonica llum de tarda, que adquireix els colors del vitrall. Just davant del vitrall hi ha penjada una làmpara immensa que representa la caravel·la Santa Maria, de Cristòfor Colom.

A la primera planta trec el cap a una aula. Hi diu "Aula 11, Aula 11, Classroom 11". Quan el català i el castellà són idèntics, cal repetir-ho? Jo crec que no. Hi veig dues noies entre una trentena de nois. "Quin percentatge de noies hi ha, entre els estudiants?", pregunto al Juan Antonio. "Un 9%". Tot seguit el Juan Antonio em convida a entrar al planetari –un element imprescindible en tota escola de nàutica–. La porta d’entrada és al nord. Així, quan hi entres ja estàs orientat. Ah! I a l’entrada del planetari hi diu: "Planetàrium, Planetarium, Planetarium". Calia?

Som ara al despatx del degà. Sota dos octants hi ha un microones, senyal que l’Agustí hi passa llargues jornades i no té temps de sortir a dinar. El degà em recorda alguns dels bons moments que ha viscut com a navegant. Ha gaudit com un infant per mars i oceans. "Quan al final dels setanta em vaig embarcar per primera vegada encara estava en vigor la ley penal y disciplinaria de la marina mercante. No érem militars però estàvem sotmesos a la mateixa normativa, extremadament dura", diu. També em recorda la importància que ha tingut la figura del capità. Algunes de les seves funcions han desaparegut. "Fins a principis de segle XX, el capità era un agent comercial, que comprava i venia la càrrega del vaixell. Alguns capitans catalans van tenir un paper important en el tràfic d’esclaus durant la segona meitat del segle XIX". El que no ha canviat és que, en cas de dificultats a la mar o de naufragi, el capità ha de ser l’últim a abandonar el vaixell.

LES TRES GRANS ESCOLES DE NÀUTICA. Catalunya va tenir tres grans escoles de nàutica: la de Barcelona, la d’Arenys de Mar i la de Mataró, i d’altres menors al Masnou, Vilassar, Tarragona... Gràcies a aquestes escoles Catalunya ha tingut pilots de gran nivell.

PORTAR ELS FULLS DE CASA PER ALS EXÀMENS. L’Escola de Nàutica va passar èpoques difícils, de molta penúria. Així, alguns anys del franquisme, els alumnes havien de portar els fulls de casa per fer els exàmens: l’Escola no tenia diners per facilitar-los. A més, els professors tenien racionat el guix per escriure a la pissarra (una barra per classe).