La gallina dels ous d'or de Sitges

Vaig assistir fa uns anys a un casament d’un familiar en aquest bonic santuari mariner, que continua sent un reclam per a moltes parelles que cerquen un lloc per casar-se per l’Església catòlica. Mentre sentia desitjos d’amor etern i música celestial, m’entretenia mirant amunt i escodrinyava les petites naus que hi ha penjades als arcs laterals (a força alçada; així, per més que algú tingui la temptació de tocar-les, no pot). Com que estava assegut força enrere, podia contemplar i comparar la desena d’aquests magnífics exvots, realitzats i dipositats per sempre en aquest temple en agraïment a haver sobreviscut a una tempesta a la mar, o en algun cas també abans de salpar, per demanar que no hi hagués cap tragèdia.

Avui he tornat al Vinyet –així li diuen aquí– per conèixer bé aquests petits vaixells. "Vinyet ve de vinya?", pregunto a la Beli (Isabel) Artigas, la meva amfitriona, historiadora de l’art, sitgetana de soca-rel i gran defensora i divulgadora del patrimoni d’aquest municipi del Garraf. "Sí, sí, de vinya. Sitges era un poble mariner i de vinya, abans de l’arribada del turisme i de les fàbriques de sabates". La mar ha estat la gallina dels ous d’or de Sitges. Força famílies en conserven records i tresors. La mateixa Beli té en un calaix una moneda del vaixell La Magdalena, que el 1642 va ser enfonsat a la costa de Sitges després d’una ferotge batalla entre les naus de l’aliança franco-catalana i de l’exèrcit castellà. Un fort temporal va dur-ne a la platja fa uns anys, i el pare de la Beli en va recollir una.

"¿Corresponen a vaixells reals, aquests vaixells miniatura penjats?", pregunto a la Beli. "La majoria sí. Però no són els que hi havia abans de la Guerra Civil, que van ser destruïts just quan va esclatar: els van despenjar i els van cremar aquí fora, amb altres elements de fusta del santuari. Els que veiem ara són donacions posteriors a la guerra. Tan sols hi ha una excepció, un que es va salvar". "Quin és?" "Vine, vine...", em diu en veu baixa. Ens plantem a la dreta de l’ermita, davant del vaixell que hi ha més a prop de l’altar. És clarament una fragata de guerra, amb tres pals i un munt de canons a cada banda. És un dels pocs vaixells de l’ermita del Vinyet que no té veles.

"És una fragata de guerra de l’Armada espanyola, del segle XVIII", especifica la Beli. D’acord amb el que diuen diversos documents, la maqueta es degué construir després de la batalla del cap Sicié (Toló), tot i que les fragates francoespanyoles no van entrar en combat. Algun mariner que van retornar a Sitges la deuria dur com a ofrena.

Hi ha altres ermites amb exvots a Catalunya, però la del Vinyet és una de les que en té més. Tot i ser una ermita marinera, es troba pràcticament mig quilòmetre terra endins. Ara està en una zona urbanitzada, però quan va fer-se era un lloc solitari.

L’actual santuari, que substitueix un temple anterior, és del segle XVIII, clarament barroc. No hi falta un dels elements típics d’aquest estil: el cambril. Al seu darrere hi ha un altre tipus d’exvots, també molt interessants: són plafons de fusta pintats, la major part amb escenes de vaixells que naufraguen i mariners que neden al seu voltant amb dificultats. La majoria d’aquests exvots van ser fets entre la primera meitat del segle XIX i el primer quart del segle XX per pintors desconeguts.

Entrem al presbiteri. L'Olga, encarregada del manteniment del santuari, passa el drap de la pols per la barana que separa aquest espai de la resta del temple. Tot seguit l’omple de flors: avui també hi ha casament. El Vinyet és terra de casaments. "Jo m’hi vaig casar, però els nervis i la vergonya no em van deixar veure que l’altar era un jardí. Sort en tinc de les fotos", confessa la Beli.

A banda i banda de l’altar hi ha dues grans pintures que també poden ser considerades exvots. La de l’esquerra representa uns vaixells naufragant enmig d’una gran tempesta. La de la dreta, una diligència que s’acaba de tombar, en un camí d’un paisatge clarament tropical. L’obra evoca el passat indià d’uns quants sitgetans. En totes dues, al lloc més lluminós, hi ha la Mare de Déu del Vinyet.

Acabem la visita a l’anomenat porxo dels poetes, annexat al santuari. Abans les espelmes s’encenien dins del temple i el fum feia malbé els vaixells. La Beli encén una espelma i la deixa davant de sant Ramon en record del seu avi. "El meu avi Ramon va ser administrador del Vinyet durant molts anys. Era molt manetes i va restaurar de tot, amb l’ajut dels professionals; va contribuir a fer-lo renéixer", m’explica. Tot seguit n’encén una altra que posa davant la imatge de la Mare de Déu del Vinyet. "He posat espelmes per problemes de salut, per uns exàmens...", diu la Beli. "I per donar les gràcies quan tot això ha anat bé".

VEIEN EL SEU BARCO DES DE CASA. Els americanos –els que van anar a Amèrica a fer fortuna i van tornar enriquits; el tràfic d'esclaus en molts casos hi va tenir a veure– van fer-se cases prop de l’estació de tren de Sitges, amb una torre per veure passar el seu vaixell. Algunes es mantenen, però sense vista al mar.

EMERENCIÀ ROIG, ESTUDIÓS DEL MAR. Un dels grans estudiosos del mar és el sitgetà Emerencià Roig i Raventós (1881-1935). Va col·leccionar objectes de la mar, va pintar nombroses embarcacions i va escriure, amb Joan Amades, l'obra Vocabulari de l’art de la navegació i la pesca.