"Ets un dofí d’en terra!": un dels principals insults d’abans

Fa unes setmanes, navegant amb patí de vela a Peníscola, vaig tenir el privilegi de veure uns dofins just davant meu. Vaig orsar de seguida per intentar no topar-hi (de tota manera, diuen que els dofins són intel·ligents i amables, i acompanyen l’embarcació). És emocionant veure dofins al Mediterrani. Ara bé, temps enrere, als pescadors no els feien gaire gràcia. O més aviat gens. Els feien malbé les xarxes. Per això, a Sant Pol de Mar, "ets un dofí d’en terra!" era un insult habitual. Gent gran d’aquest indret del Maresme recorda aquesta expressió, tot i que ja no la fa servir. En canvi, sí que se n’empren d’altres de l’univers dels pescadors. Com ara "Amolla l’escota!", és a dir, deixa-ho córrer, no t’entestis a portar la contrària.

"Sovint dic «amolla l’escota!» a la feina, però no m’entenen", em diu en Josep Mestres, apassionat del patrimoni mariner de Sant Pol. És descendent de pescadors i palers (els encarregats de col·locar els pals travessers sota les barques per fer-les lliscar, per varar-les i treure-les de l’aigua). "Cada any, per Sant Pere, es feia un sorteig per escollir els palers de l'any següent. El paler guanyava força calés! Obtenia un percentatge dels guanys del peix que duia cada barca", m’explica.

Som a la Caseta del Motor de Sant Pol, una petita construcció amb bona part de les parets transparents –de vidre– situada damunt la platja, feta per protegir la màquina que arrossegava les barques sorra amunt, que va funcionar des del 1932 fins a la dècada dels anys 80. Aquesta màquina anava amb electricitat i amb dièsel (per si fallava el motor elèctric).

Així que hi he entrat he notat que hi fa una calorada impressionant (més que a l’exterior, i oi la que fa!). "Aquesta caseta va ser dissenyada per l’arquitecte modernista Ignasi Mas Morell, autor de moltes cases de Sant Pol: Can Planiol, les antigues escoles...", m’explica en Josep. És un petit edifici sòlid que, tot i que ha estat molt de temps oblidat, s’ha pogut conservar. La caseta i la seva maquinària han estat restaurades per l’associació A Tot Drap. A l'interior hi han col·locat fotografies antigues –de l’època en què la platja era plena de llaguts, palangreres, sardinals...– i altres elements, com un jou de fusta –abans de la màquina, les barques eren estirades per dos bous i un matxo (i, si feia temporal, les campanes repicaven fort perquè tot el poble acudís a pujar-les, ja que els animals anaven massa a poc a poc)–, i unes nanses, que per a en Josep són d’allò més familiars. Les feia el seu oncle, que anava a cercar la matèria primera –el jonc– a l’Alt Empordà.

En Josep em convida a conèixer altres elements del patrimoni marítim santpolenc. Em mostra un corró vertical, que es feia girar també per pujar les barques. Creuem el pas a nivell (després d’esperar que hagi pujat la barrera, ja que circulava un tren). Passem per davant de l’edifici que va acollir El Salí de Can Serra, fàbrica de conserva de sardines i anxoves, que va estar activa del 1898 al 1962. “D’abans que l’Escala, que ara té tant de renom! Els de l’Escala en van aprendre de nosaltres”, em diu. Per un carreró anem fins a una font del segle XVIII, dedicada a la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors i dels mariners, que hi omplien els càntirs abans de fer-se a la mar.

Entrem finalment a la Casa dels Pescadors. Quan les xarxes eren de cotó (després van passar a ser de plàstic), en aquest espai es tenyien i s’emmagatzemaven. Era també el lloc on sovint dormien els palers. Ara és un petitíssim museu amb estris de pesca que han quedat obsolets. Alguns tenen un nou ús, una nova oportunitat, com les boles de vidre que feien de boia i aquí són llums que pengen del sostre.

Passa un altre tren que esmorteeix la nostra conversa. En Josep m’explica que els primers anys de funcionament del tren, amb poca circulació, si hi havia temporal, els pescadors deixaven les barques uns dies damunt la via. Estaven acostumats a pujar-les a aquest espai davant de casa seva que la "modernitat" els havia "robat". La via a Sant Pol quedava, així, inutilitzada i entre Canet i Calella hi havia un servei alternatiu amb carro. Quina força tenien aleshores els pescadors!

EXPOSICIÓ DE FARS AL FAR DE CALELLA. Val la pena fer una petita caminada (no s’hi arriba amb cotxe) fins al far de Calella, no només per gaudir de la vista sinó també d’una petita exposició sobre els fars que hi ha a la base del far, dels més antics de Catalunya (del 1859).

LA PILONA DE MALGRAT. Davant de Malgrat de Mar, uns centenars de metres mar endins, hi ha una plataforma de formigó inclinada. Era la base d’una torre on arribaven unes vagonetes plenes de ferro, procedents d’unes mines. Caldria eliminar-la? Potser no. És un curiós element del patrimoni industrial.