D’estamanyaires i de xerraires

Quan, al carrer, hi ha una persona que ve cap a tu, ¿esperes que es desviï o ho fas tu? I si ets tu qui pren la iniciativa, ¿vas cap a la dreta o cap a l’esquerra? Hi penso des del punt més elevat del cap de Sant Sebastià, una torre de guaita emmerletada, situada a poc més de 150 metres d’altitud sobre el mar, que tinc gairebé als meus peus, sota una timba espectacular. Veig dues motores –semblen de joguina– que van rumb a col·lisió, costejant, una cap al nord i l’altra cap al sud, pintant sengles línies blanques al seu pas. Quina de les dues es desviarà? No puc deixar de mirar fins a veure la que ho fa (per a mi, força al límit).

Des d’aquí dalt veig un formiguer de barques davant de Calella de Palafrugell, i també, petitetes, les Formigues –illots on podria haver-se instal·lat el far de Sant Sebastià (es dubtava entre les Formigues, que sempre han representat un perill per a la navegació, i l’actual emplaçament).

Josep Pla va descriure amb precisió aquest magnífic indret: "El cap de Sant Sebastià és el punt més gloriós de Catalunya, l’angle més recte que en aquest país fan la terra i el mar, amb la seva ermita envoltada d’infinit".

Pla també explicava una anècdota del governador de Girona de principis del segle XX, Benito de Endara, que va deixar escrit a l’àlbum de signatures que oferien els faroners als visitants: "La primera vegada que vaig venir aquí, ho vaig fer com a particular. La segona, vaig venir de catedràtic. El tercer cop, vinc de governador. ¿Vindré la pròxima vegada de ministre? Qui sap! D’altres més bèsties que jo ho han estat". Aquell escrit va arribar a la premsa i el dubte del governador es va dissipar de seguida a l'estroncar-se-li definitivament la carrera política.

Hi ha força empremtes de diverses èpoques, en aquest espectacular balcó sobre el Mediterrani. La més antiga és un jaciment ibèric. Alguns elements han canviat d’ús: l’antiga hostatgeria ara és un hotel, i les dependències del far acullen un restaurant japonès. A la façana llegeixo: "Reinando doña Isabel Segunda". "Inaugurado en 1857". El far ara és automatitzat i, per tant, necessita poc espai, però al principi hi treballaven tres faroners.

Un altre element del patrimoni marítim molt proper, a Calella de Palafrugell, és Sa Perola, lloc on es tenyien les xarxes de cotó amb escorça de pi, per enfortir-les i perquè no fossin tan visibles per als peixos. Al litoral català hi ha altres tenyidors, però aquest és, sens dubte, un dels més ben conservats.

He quedat a Sa Perola, situada davant de la mítica i cèntrica platgeta de Port Bo, amb Albert Sàbat. De tant en tant surt a la mar a pescar amb la seva barca, que té precisament a Port Bo, però avui fa "mareiro" (com anomenen aquí el mar de fons) i l’Albert es queda a terra. "El 1952, quan el turisme era incipient, el meu pare va muntar una botigueta de souvenirs i articles de platja. Amb el boom turístic dels anys 60 venia molts bailaores i castanyoles...", m’explica l’Albert, que ha continuat el negoci. "Ara a la botiga hi venen molts estamanyaires", em sorprèn. "Què vols dir?" "Sí, persones que tenen molt poc poder adquisitiu, és a dir, que marxen sense haver comprat res o una cosa molt petita". "Qui s’ha inventat aquesta paraula?" "Ui, no surt al diccionari. Aquí a Calella venien sovint uns manyans que arreglaven les paelles i les olles foradades. Eren de Tarragona i anaven passant pels pobles. Manyans que treballaven l’estany... Doncs estamanyaires. Això ja és història, perquè ara si una paella es forada en compres una de nova. Però abans hi havia molta misèria".

A Sa Perola hi ha encara tots els recipients amb què es tenyien les xarxes. "S’agafava aigua dolça d’aquest pou –sí, aigua dolça, i això que està al costat del mar– i es bullia amb escorça de pi. Aleshores l’aigua es feia circular per aquest canal fins a la tina petita, on es posaven les xarxes perquè s’impregnessin de l’aigua que ja tenia el color de l’escorça de pi, i es remenaven bé. Llavors les xarxes es traslladaven a les tines grans perquè s’escorreguessin", m’explica l’Albert. "Les xarxes es deixaven uns dies tapades amb una saca. I finalment s’estenien a la platja del Canadell". Que bonica que és, aquesta platja, emmarcada per una renglera de botigues (el lloc on es guardaven les barques), que ara són petits habitatges. "A partir dels anys 60 van començar a fer-se les xarxes amb fibres sintètiques, com el niló, i ja no va caldre tenyir-les".

"Disculpeu, tanquem d’aquí uns minutets", ens diu a tots una veu amable. Sa Perola és també la seu de l’Oficina de Turisme, i s’ha anat omplint de gent i de decibels: hi ha uns anglesos d’allò més xerraires. "Encara no és la una!", diuen gairebé a l’uníson aquests xerraires. "Tanquem a la una del migdia. Ara ja tothom va a la platja", ens respon la veu. Ja soc al cor de la Costa Brava, força al nord del país, però em sembla que aquí els agraden els horaris encara de més al nord.

EXCURSIONS DES DEL FAR DE SANT SEBASTIÀ. Seguint el Sender del Mediterrani, cap al nord o cap al sud, hi ha moltes excursions per fer: es pot arribar fins a Tamariu passant per la font dels Ermitans i cala Pedrosa, o bé baixar fins a les platges més pròximes de Llafranc i Calella. Cal comptar que hi ha notables desnivells.

SANT SEBASTIÀ, LLOC DE PEREGRINACIÓ. "Sant Sebastià gloriós, vós que sou home de gresca, feu que avui els pescadors, tinguem una bona pesca", demanaven els pescadors de la zona. Sant Sebastià ha estat molt popular i en la primitiva hostatgeria els pelegrins cuinaven el menjar. L’ermità els llogava les olles, els coberts, les taules i una llosa.