El castell que els mateixos ocupants van fer saltar pels aires

M’he apuntat a una visita guiada al castell de la Trinitat (el que queda del castell: tan sols alguns dels murs principals, algunes estances...). Durant la visita ens sorprèn un membre del grup dient-nos que és descendent de Lord Cochrane. Precisament tenim a la vista, a l’entrada principal del castell, l’estàtua, a mida real, d’aquest mític capità escocès, que va inspirar un dels personatges de la pel·lícula Master and commander. Lord Cochrane (1775-1860) va ser líder de les tropes angleses, i també de les espanyoles, quan el 1808 va dirigir la defensa d’aquest castell contra les tropes de Napoleó. En aquesta estàtua té una allargavista i una espasa. I un bicorn com a barret.

Potser sí que el nostre visitant té una retirada amb Cochrane, penso, i això que han passat potser vuit o deu generacions aproximadament entre el militar i ell. El descendent és pèl-roig, no gaire alt, prim i porta una gorra –les tres primeres es poden heretar, l’última segur que no.

"Cada any ve al castell de la Trinitat algun descendent de Cochrane. Alguns viatgen expressament per venir a veure el castell i altres ubicacions del seu avantpassat a Espanya. Recordo una dona que estava fins al capdamunt de sentir la història de Lord Cochrane, mentre el seu marit mostrava un gran interès", comenta Sònia Margall, la nostra guia, de l’empresa EducArt.

"I per què es va enderrocar el castell?", pregunta un dels visitants a la Sònia. "A la Guerra del Francès, els qui el defensaven van oposar tota la resistència que van poder. El governador del castell estava ferit i l’havien d’evacuar. Veient que ja ho tenien tot perdut, tenien diverses alternatives: rendir-se, marxar... o la tercera, marxar però havent derruït el castell, perquè l'enemic –els francesos–, encara que guanyés l’enfrontament, mai no pogués utilitzar-lo per defensar-se i fer-se fort a dins. I, a contracor, van triar aquesta última opció", explica la Sònia. Sembla que va ser el carismàtic Lord Cochrane qui va prendre la decisió.

"La voladura del castell de la Trinitat va dur-se a terme el 5 de desembre del 1808 a la matinada. La Ciutadella de Roses ja havia estat vençuda després d’un mes de setge napoleònic. Els mariners que havia portat Thomas Alexander Cochrane al vaixell es van embarcar i els soldats que protegien el castell es van poder escapar per les muntanyes (tot i que algun va acabar empresonat pels francesos)", comenta la Sònia.

Ara som ara a la terrassa, des d’on hi ha una excel·lent vista de la badia de Roses, amb l’Escala i el Montgrí al fons. Tenim als nostres peus el far de Roses. Es diu que va exercir-hi la primera faronera d’Espanya, l’any 1930.

Tot seguit entrem a les dependències del governador, que era la màxima autoritat militar del fort. Eren austeres, però tenien una latrina per a ell (que s’ha conservat) i una finestra. Mirant per aquesta finestra veig la profunditat del mur. Deu fer ben bé dos metres!

"Aquí és on dormien", ens diu la Sònia. És una sala força gran, i poc lluminosa (el castell té poques obertures). Tot això ha canviat una mica amb la restauració, feta la primera dècada del segle XXI, perquè aquest dormitori era més petit i encara tenia menys llum. Aquesta és l’explicació: la reconstrucció de la fortificació es va fer amb murs de formigó d’una amplada menor que la dels originals.

"Quants soldats hi havia?", pregunta en anglès el descendent de Cochrane a la Sònia. "Uns 150. Però aquesta xifra podia arribar a doblar-se en època de guerra", afegeix la Sònia. "Molts soldats no eren de la zona. Els requisits de contractació de soldats per reforçar aquesta guarnició de Roses explicitava que millor que no fossin de la mateixa regió, ja que els locals preferien amagar-se pels lligams que hi tenien i desertaven amb facilitat".

Passem pel costat del que va ser la cisterna del castell –em sembla força gran– i arribem al forn, que s’ha conservat en part. "L’alimentació era més aviat pobra i no estava gaire ben repartida, ja que es menjava oficialment dues vegades al dia: dinar i sopar", ens explica la Sònia. "Pa, patates, carn salada, llegums i caldos o guisats. Veient que els soldats estaven afamats i no resistirien les batalles, es va decidir repartir la ració diària en tres àpats. El que passa és que la quantitat era la mateixa, l’única diferència és que en lloc de dos àpats la repartien en tres. El diumenge s’hi afegia un extra: un cafè amb llet, amb 15 grams de sucre, per esmorzar", explica la Sònia. "Extraoficialment es menjava més, ja que quan els soldats cobraven la paga se la gastaven en menjar, beure, dones, apostes..."

Aquest és un castell modèlic pel que fa a la gran quantitat d’obstacles que dificultaven l’entrada de l’enemic: hi ha revellí, portes estretes, passadís en zig-zag, espitlleres, troneres, pont llevadís –que cobria un fossat d’un parell de metres–... Però hi havia un desavantatge per als defensors: al ser una zona de roca dura i sorra era molt difícil de fer vies subterrànies d’escapatòria. No se’n va fer cap. ¿Va contribuir això a decidir volar el castell quan ja es veien acorralats?

CONSTRUÏT I RESTAURAT EN EL MATEIX TEMPS. El castell de la Trinitat es va construir entre els anys 1544 i 1552, i la restauració es va fer entre el 2002 i el 2010. El mateix temps a fer-lo que a restaurar-lo.

AMB DINERS DE LA CIUTADELLA. El castell de la Trinitat (segle XVI) va ser el primer a Catalunya exclusivament pensat com a plataforma artillera. I per fer-lo es va treure una part del pressupost de la construcció de la Ciutadella de Roses, que s’estava aixecant en aquells temps.