Bales de canó a les profunditats de les Medes

"Quin és el meu vaixell?" Aquesta és la frase més repetida al port de l’Estartit a les 9 del matí. La diu gent molt diversa, amb idiomes molt diversos. Em sorprèn que hi hagi tanta activitat tan d’hora. Hi ha ganes d’embarcar-se cap a les Medes, per fer snorkeling (busseig en superfície, amb tub i ulleres; normalment són rutes guiades amb monitor), busseig (amb ampolles d’aire comprimit) o veure el fons des d’una embarcació amb fons de vidre.

Jo trobo molt fàcilment la meva barca. És una motora blanca on es llegeix Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter –les lletres estan una mica esborrades–, i lluu la icona que identifica aquest magnífic parc natural: una estrella de mar. "N’hi ha, d’estrelles, a la zona de les Medes?", pregunto a Quim Aragonès després d’haver-nos saludat. "I tant!", em respon.

Quim Aragonès és patró i bussejador. Nascut arran de mar –a Vilassar de Mar–, es va sentir atret per aquest gran tresor que són les Medes, i ara la seva feina és vetllar perquè continuï preservant-se. Li toca fer un munt de tasques, també rescatar persones (sobretot imprudents: "Recordo un grup que anava amb un flotador, d’aquests que tenen un pelicà inflat al davant, intentant arribar a les Medes... fins que els van fallar les forces i els vam haver d’anar a buscar").

Daniel Badia, el que condueix la motora, posa rumb a les Medes. Hi ha força onades i no té més remei que posar en marxa el netejaparabrisa perquè els esquitxos que provoca la mateixa barca li impedeixen veure-hi bé.

"Aquest és un dels millors llocs per bussejar de la Mediterrània, ja que hi ha praderies de posidònia, corall, arena, coves, parets verticals, peixos molt diversos...", em diu el Quim quan som en una zona d’aigua clara –vol dir que al fons hi ha arena; si és fosca vol dir que al fons hi ha posidònia.

Formant cercles concèntrics, hi ha diferents àrees protegides entorn de les Medes. Com més a prop, més restriccions. Entrem a la zona més protegida (200 metres al voltant de les illes). Aquí no pots fondejar ni pescar (ni els pescadors locals), i la velocitat màxima és de tres nusos.

“Se sap que a les Medes hi havia un convent”, diu el Quim quan passem per la Meda Xica. “Potser era aquí, on va haver-hi un esllavissament. Algun dels monjos va morir. Es conserva una carta en què comuniquen la desgràcia al rei", m’explica. “Jo vaig baixar per aquí fent ràpel. Hi vaig veure restes de fustes cremades i ceràmiques", em diu. "També hi ha un aljub (cisterna on es guardava l’aigua de la pluja). Hi ha un altre aljub a la Meda Gran. Això vol dir que s’hi vivia".

Se sap també que les Medes van ser ocupades per pirates, els quals feien atacs ràpids als petits pobles pescadors, als masos, però també als vaixells. I que van estar-s'hi tropes franceses, espanyoles i angleses.

Som a tocar del Carall Bernat –l’illot del sud de tot el petit arxipèlag, de forma fàl·lica–, i el Quim m’explica que per a les boies fan servir "ancoratge ecològic". L’àncora del fons sorrenc és una mena de barrina, que queda completament enterrada. La de la roca és completament diferent. Cap dels dos sistemes malmet el fons.

Quan passem entre la Meda Xica i la Gran, el Daniel m’explica que l’any 2021 va trobar-hi submergides bales de canó. “N’hi havia moltes, de diferents diàmetres, algunes de petites i d'altres de més grans. Una d’uns vint centímetres”, recorda. "Potser devien anar a parar aquí per un naufragi", suggereixo. "És probable", diu el Quim. "Se sap de quina època són?" "Probablement de la Guerra del Francès [principis del segle XIX]". "I on són, ara, aquestes bales?" "Al Centre d'Arqueologia Subaquàtica de Catalunya, a Girona, i moltes encara són sota l’aigua”, em respon. “A les Medes s’hi ha trobat de tot: ceràmica, àmfores romanes...", afegeix.

Em fixo en la pantalla que va dient els metres de profunditat que tenim a sota, que pugen i baixen veloçment, com l’ascensor de la Torre Eiffel.

Ara som davant de l’embarcador, situat al vessant oest de l’illa, on el pendent és més moderat. Hi ha un senyal que diu ben clar que no es pot caminar per l’illa.

Fa força anys, quan s’hi podia accedir, vaig trepitjar les Medes i em va sorprendre que hi havia zones encatifades de plomes i ossos d’ocell, i que el camí estava molt desdibuixat, en alguns trams envaït per vegetació, senyal que hi anava poca gent. Ara, esclar, no hi ha ni una ànima. En canvi, és impressionant la quantitat d’embarcacions que rodegen aquests illots.

Les aus se senten com a casa. Són precisament elles –especialment els gavians argentats– les responsables que a les Medes hagi desaparegut bona part de la fauna (fa temps hi havia conills i porcs senglars).

Ara som al nord de les illes. Aquí hi havia l’anomenat embarcador dels francesos, que ja no existeix. No m’estranya: és la zona més castigada per la tramuntana. Al Medellot –l’illot de més al nord–, també conegut com La Bota –recorda aquest calçat–, s’hi ha prohibit completament el busseig, per veure si amb el temps es manté més verge que totes les altres illes, on sí que es permet el busseig. "De moment no s’ha vist cap diferència", diu el Quim. "¿I fins quan està previst prohibir el busseig al Medellot?", li pregunto. "Potser per sempre”.

EL 'REGGIO MESSINA'. Al Montgrí, a la zona del cap del Castell, a 32 metres de profunditat hi ha el Reggio Messina, un ferri italià. No va anar a parar al fons del mar a causa del mal temps, no. Després d’uns anys semienfonsat al port de Barcelona, va ser remolcat fins a l’Estartit i es va deixar submergir en aquestes aigües.

EL FAR, A 73 METRES D’ALTURA. El far de les Medes, del 1866, es troba a l’esplanada del cim de la Meda Gran, a 73 metres d’altura (tan sols tres metres més que el Carall Bernat). És situat en un punt estratègic per a la navegació que va del cap de Creus al sud de la Península.