"Amb Zaplana el País Valencià era un gran casino on a tots els anava molt bé"

ValènciaFrancesc Arabí és un dels cronistes més destacats de la política valenciana. Des de les pàgines del diari 'Levante' ha fiscalitzat la trajectòria de l’expresident valencià Eduardo Zaplana i ha revelat alguns dels casos de corrupció més destacats que van afectar l'excap del Consell, entre ells, el del contracte de l'Institut Valencià d'Exportació (IVEX) i el cantant Julio Iglesias.

¿Es creu el relat de l’imam siri com a origen de la documentació que va suposar l’inici de la investigació que ha acabat amb la detenció d’Eduardo Zaplana?

Em crec que un empresari siri, perquè tampoc sabem si és imam, tingués uns papers, i que eixos papers arribaren mitjançant algun correu, i que el correu podria ser Marcos Benavent [exgerent de l'empresa pública Imelsa, imputat per haver format part d'una presumpta trama corrupta vinculada a la Diputació de València]. Ara bé, la història del fals sostre [on hauria estat amagada la documentació], sincerament, no. I si és així, m’ha caigut una gran part del mite d’Eduardo Zaplana i la seua habilitat i condició d’anguila per fugir i esquivar la llei.

També sembla cert que l’empresari siri pertany a un cercle de col·laboradors de la policia, inclús com a informador. Deu ser una persona que deu haver fet alguns negocis i segurament d’això coneix Benavent i tot aquest entorn. Jo crec que no és una persona estranya en determinats cercles del Partit Popular, i per aquesta via tindria accés a determinats papers.

El cert és que tenim la documentació, uns diners que s’han mogut d’una forma bastant maldestra i el fet que la policia ja estava sobre la pista de Zaplana a causa d’unes gravacions a Ignacio González [expresident de la Comunitat de Madrid]. També hi ha la pista de l’advocat de l’Uruguai [presumptament vinculat al disseny de societats per al blanqueig de capitals] que apareix als coneguts com 'papers de Panamà'... I tot això fa que li estiguin al damunt. I quan estan tan al damunt d’algú, al mínim moviment...

Sobre Zaplana hi havia tan mala opinió com ara es vol fer veure?

Jo crec que de Zaplana en tenien mala opinió fins i tot els ciutadans que el votaven.

I per què el votaven?

Perquè açò era un gran casino i uns jugaven a la ruleta, uns altres a blackjack i a tots els anava molt bé. Jo crec que era tan senzill com això. A mi m’encantaria creure que allò de la 'primavera valenciana' fos veritat, però jo crec que la 'primavera valenciana' va ser que es va parar la rajola [el sector immobiliari], la barra lliure es va acabar i van dir: "Senyors, a partir d’ara, les copes se les paguen vostès, i la gent, de cop, va veure la llum".

Al ciutadà valencià li ha importat la corrupció?

Li ha importat quan ha vingut la crisi, igual que quan es carregaren Felipe González en un context de crisi. La corrupció és molt mala de pair quan hi ha crisi; mentre n'hi ha per a tots és més fàcil. Ací els ciutadans també van dimitir de la seva funció. I, evidentment, estic generalitzant.

El mateix que va passar amb la indiferència envers les víctimes i els familiars de l’accident del metro del 3 de juliol del 2006?

Igual. Quanta gent anava a manifestar-se? Quatre gats i mig.

Aquesta setmana als mitjans de comunicació tothom ha criticat Zaplana i ha emprat qualificatius ben durs. ¿Ha detectat alguna dosi d'hipocresia?

Això és hipocresia i és la condició humana, periodística i empresarial. Quan un polític perd la capacitat de signar subvencions, automàticament ja ningú el respecta. A mi sempre m’ha fet molta gràcia això del carisma. Carisma és la signatura en el DOGV ['Diari Oficial de la Generalitat Valenciana']. Mira si era carismàtica Rita Barberá, i després el primer que va voler carregar-se-la políticament va ser Alfonso Grau, la seva mà dreta de tota la vida. Què passa ara amb els diaris? Doncs que Zaplana ja fa temps que no dona subvencions i que no col·loca gent, perquè Eduardo Zaplana és una persona que ha mogut sempre molt bé els diners públics. Ell sempre ho ha tingut clar: perquè et pinten guapo has de gastar-te els diners.

I qui el va pintar guapo? Posi noms.

La culpa és una societat anònima; ara bé, la participació és molt desigual. Els màxims accionistes sobretot són el Partit Popular, Radiotelevisió Valenciana, de la qual sempre es parla de la propaganda, quan Canal 9 va fer molt més per la construcció del règim pel que va callar que pel que va contar, i després mitjans privats. Jo no vull posar noms, però, uf!

Per què no posar noms?

Perquè ací tots sabem perfectament on era cadascú i què va fer.

Ho saben els periodistes, però no els lectors.

Els lectors també. Perquè en eixa societat anònima els ciutadans també tenen una participació. Francisco Camps quan ja estava de camí del banc dels acusats va aconseguir 1.200.000 vots i el PP va arribar fins al 53% dels sufragis. Posar noms? Acabaríem molt abans si citàrem els que no. I diré més: la fe del convers es nota molt. Si l’hemeroteca demà es rebel·lés i s’alcés en armes, moltíssima gent hauria d’anar a fer-se un canvi d’imatge perquè no els coneguérem.

Els mitjans de comunicació van realitzar la seva tasca en els anys de govern de Zaplana?

Tots tenim, ni que siga, mig metre quadrat d’espai per moure’ns amb llibertat i hem d'aprofitar-lo, i quan s'esgote, ja anirem a plorar o a protestar al mitjà de comunicació, perquè tampoc podem ser tan absolutament covards de donar per fet que no ens deixaran publicar. L’autocensura funciona molt. Primer hem de batallar per informar i després ja ens queixarem. I aquesta reflexió s’ha d’aplicar tant als mitjans públics com privats. Que jo conec molts companys que sempre s'excusaven dient que eixes notícies a Canal 9 no li les deixarien contar, i jo els preguntava: "¿Però tu ho has proposat? ¿T’han dit que no? ¿Ho has batallat?” Mirem Televisió Espanyola, no sé si ja és massa tard, però els companys de TVE estan donant un exemple. No hem de ser tan còmodes de dir el món està perdut i ja està.

Com es conviu amb el fet de publicar notícies sobre casos de corrupció com el de l'IVEX [investigació judicial sobre els pagaments de l'Institut Valencià d'Exportació al cantant Julio Iglesias per la seva tasca d'ambaixador cultural del govern valencià]?

Sobre el cas IVEX jo vaig estar publicant des del 1998 fins al 2012, 14 anys, i em tractaven com un autista, com un boig. Tots, menys Zaplana. Només hi havia dos persones en aquella història que sabíem tot el que hi havia, ell i jo. Allò era com predicar en el desert. Hi havia una barrera de silenci mediàtic i pràcticament ningú se'n feia ressò. Perquè ací sí que s’han contat les coses. L’escàndol d’Orange Market i de la Gürtel no esclata el 6 de febrer de l’any 2009 quan el jutge Baltasar Garzón ordena l’operació policial. El cas estava contat en el diari [Levante] de la mateixa manera que les fotos de Nóos. Estava publicat que una empresa que es diu Orange Market, i que per casualitat que era la que organitzava els congressos del Partit Popular, havia aconseguit el contracte de cinc edicions seguides de Fitur a un preu desorbitat. Amb la qual cosa, ens preguntàvem: "Serà possible que estiga cobrant en contractes públics la feina que li fa al PP més les comissions? Doncs resulta que al final ha sigut que sí. I estava publicat. Però, esclar, quan es destapa, tots diuen que no sabien res, perquè si reconeixen que ho sabien s’estaven delatant. En eixe moment la societat no estava receptiva i els mitjans de comunicació estaven absolutament blindats i pagats per qui tenia el pressupost. A tots els anava molt bé.

Com se suporta la pressió d’eixe duel amb Zaplana?

No ho dic com una heroïcitat, però sí que és veritat que la pressió era molt forta, per a mi, i per a uns quants companys del diari.

Pose noms.

Estic pensant en Víctor Romero, Juanjo García o Julia Ruiz [tres redactors del diari 'Levante' durant el mandat d'Eduardo Zaplana].

Com descriuria Eduardo Zaplana?

Un comercial. Un addicte als diners i al poder. Però al poder per tenir diners. Un empresari de la política que ha anat sempre per objectius. Un home amb moltes presses, ell sempre ha anat botant de càrrec en càrrec, no és un home de gran recorregut, de projectes. El seu projecte ha sigut sempre ell. I de tot això de lliberal, res, això és una construcció teòrica d'alguns i ben difosa pels seus pamfletistes.

Quines van ser les virtuts d’Eduardo Zaplana i el seu equip per bastir allò que vostè anomena "règim"?

Si parlem de virtuts com a habilitats, podem dir que entendre perfectament la societat en la qual estaven, i a partir d’ací, i sense cap escrúpol, van dir: "Traurem profit d’açò". I pel que s’ha vist també diners per al partit i per a ells. Van dir, a costa del deute públic no s'ha de mirar pèl, el que vinga darrere que tanque la porta. Un comportament absolutament irresponsable. Van obligar les caixes d'estalvi a finançar-los els macroprojectes i van posar una piràmide a cada poble i, així, l’autoestima, allò que es va batejar com “el poder valenciano”, ben inflada.

Perquè el pastís sí que se sabia.

Perfectíssimament. Una altra cosa és que hi havia un pacte de silenci entre tots: mitjans de comunicació, societat i polítics.

Eixa societat ha canviat?

Jo vull pensar que sí, que el que ha passat ens ha portat a tots a reflexionar. I, sobretot, el més important, a tornar a exercir la nostra condició de ciutadans.

Avui en dia un polític del perfil de Zaplana triomfaria?

Doncs veurem com queden Albert Rivera i Ciutadans, perquè Zaplana, tot i no tenir carnet de Ciutadans, militava en Cs. Perquè en els partits hi ha apuntats, afiliats i militants. Ell ara estava apuntat en el PP però militava a Ciutadans.

Detecta similituds entre Albert Rivera i Eduardo Zaplana?

Dit ara sembla que estigués dient que Rivera també serà un presumpte comissionista, però sí, són polítics del mateix perfil. Són dos 'gentlemans' de la política, dos encantadors de serps.

Quina opinió té de Ciutadans?

Crec que és l’evolució del Partit Popular, la seva adaptació.

Substituirà Cs el PP?

Fins ara Cs era la crossa del PP, i no sé si hi haurà substitució, però el que sí que constate és que els que manen més que nosaltres sembla que tenen interès que hi haja una substitució, i que no desitgen que hi haja dos meitats a la dreta. Que les dos meitats estiguen a l’esquerra sí, però ara a la dreta, no. I si han de triar, jo crec que Ciutadans en aquest moment és una marca que té més acceptació, i més ara després de la sentència del cas Gürtel.

Això explicaria el bon tractament que té Ciutadans als mitjans de comunicació?

Absolutament. Ací és on de veritat està l’aposta. Jo tinc molt d'interès a veure què passa. Perquè ací [al País Valencià] la dreta no està partida en dos meitats simètriques.

Toni Cantó seria un bon candidat per a Cs?

Crec que té més possibilitats com a polític que com a actor. Encara que això no sé si és dir molt. Ha demostrat una gran capacitat d’adaptació al medi. Jo crec que per a la gent pot tenir ganxo.

Com veu Compromís?

Veig que el poder ha anestesiat conflictes, perquè el poder sempre és molt balsàmic.

Perquè dona feina?

Efectivament. Això és una cosa important i garantia d’estabilitat. En segon lloc, ha aconseguit penetrar en les grans ciutats, cosa que demostra una evolució social que a Compromís li ha anat molt bé. I després ha demostrat que pot ser un partit de govern.

I el PSPV?

Ximo Puig ha aconseguit consolidar-se i projectar una imatge d'estabilitat. En aquest cas, la figura del president està per damunt de la marca. També és un partit que ha aconseguit alcaldies importants, cosa que li permetrà tirar de la marca en els municipis, que és fonamental, així com suplir una molta forta anèmia estructural i orgànica. I el tema de la successió sembla també que s’ha tranquil·litzat i ha quedat clar que, de moment, qui mana al partit és Puig.

Queda Podem.

De cara a la segona legislatura haurà de decidir què vol ser de gran. I faré una reflexió que sembla que no té relació però sí que en té. El problema del xalet de Pablo Iglesias és un conflicte cabdal per a Podem, ja que és una formació que naix a partir de dos idees: la democràcia assembleària dels cercles i una regeneració ètica i estètica. Per tant, el debat del xalet va a la línia de flotació de la credibilitat i del factor diferenciador del PSOE. Perquè si ja no et diferencies com a partit de govern perquè has optat per la socialdemocràcia, i a més, ara no et diferencies condemnant la temptació de Gauche Divine, què et queda?

Dic tot açò, ací no van voler entrar al govern per complex, perquè no els digueren que venien a manar, com si voler manar fos pecat, i van optar per no formar part del Consell. I, esclar, ara han d’avaluar quin negoci han fet. Ni governen, ni s’hi oposen, perquè tampoc volen que els diguen que han fotut l'executiu d’esquerres i han col·laborat amb el PP. Doncs eixe és el gran dilema que Podem haurà de resoldre abans que comence la campanya, per a la qual, a més, patirà no tenir ni alcaldies ni estructura amb què mobilitzar la gent.

Després de les eleccions autonòmiques de l’any que ve, hi haurà president Puig o presidenta Oltra?

Si el govern del Botànic no comet cap errada brutal tenen molt difícil de perdre el govern. Per a mi el partit més interessant està en l’altre costat, en vore com queda la batalla de Ciutadans i el PP.

Quina transcendència li atorga al cas pel presumpte finançament il·legal del PSPV i el Bloc?

No és un tema perquè facen vore que no hi ha res i ja està. Hi haja més o menys recorregut des del punt de vista penal, no pot caure ni PSPV ni Bloc, ni ningú, en el parany que sempre ha posat el Partit Popular, que és assimilar l’àmbit jurídic amb el polític. A mi jurídicament m’importa, però menys, a mi m’importa políticament. I crec que cal donar explicacions sempre. I no m’agrada quan ix un polític i el que contesta és que “l’empresa [Crespo Gomar] va contractar més quan va governar el Partit Popular”, o que “Arturo Torró [exalcalde de Gandia del PP] està darrere de tot això”. El que cal és esclarir el tema de les factures i la seua correlació amb els pagaments i contractes. Diuen que les factures estan tocades [manipulades]. Doncs caldrà dirimir-ho, això. Crec que el president de la Generalitat ha estat bé quan ha dit que actuarà contundentment, malgrat que el tema toca el cor del seu partit, toca el cor de Blanqueries [la seu del PSPV] perquè el tema és el finançament d’una campanya, que no és la de Gandia. Ho veurem.

El Partit Popular li ha demanat a Puig que, més enllà de la comissió d'investigació, comparegui personalment al ple de les Corts i no ha volgut.

Jo particularment crec que no comparèixer en un fòrum polític és un error. Per a un polític no donar explicacions sempre és un error.

Aquesta setmana, en una entrevista a TVE, el president Puig va contestar una pregunta dient que tot era una cortina de fum i no va voler dir res més.

Amb independència de si és una cortina de fum o no, un polític mai ha d’evitar entrar en el contingut.

El president de les Corts Valencianes, Enric Morera, i ex secretari general del Bloc, ha reproduït la mateixa idea i s’ha escudat en arguments legals per negar-se a valorar els fets.

Un jutge ha de parlar d’arguments legals i un polític d’arguments polítics. Per a mi, les actuacions presumptament incorrectes no tenen mai una data de prescripció.

I sobre l’argument de la intencionalitat de la font, ¿als periodistes els ha d’importar qui està darrere de la denúncia o a qui beneficia?

No. No ens ha d’importar si la font té un interès legítim; a més, sempre hi haurà un interès que mou la font.

Com veu l’inici d'À Punt?

De moment m’arriben bones vibracions. S’està fent periodisme i s’està tenint capacitat de reacció. L’altre dia, quan es va conèixer la detenció de Zaplana, en la ràdio van ser capaços de muntar un especial i van demostrar una professionalitat brutal. Ara bé, la seua prova de foc tindrà lloc quan hagen d’informar d’algun problema seriós de l’actual Consell i en els informatius de la televisió [en aquest moment només emet en proves].

L’especial que van realitzar l’haurien organitzat igualment amb la detenció d’un alt càrrec del PSPV?

Això és el que jo vull veure. Eixa és la prova.

En el cas Erial, que afecta Eduardo Zaplana, s'ha reproduït eixa dinàmica que vostè tant critica segons la qual primer actuen els tribunals i després els mitjans de comunicació van explicant el que fa la justícia, en lloc d’haver estat capaços de destapar el cas.

Això passa perquè el periodisme és caríssim. Saber què passa de veritat, conèixer el tema de les coses i no sols l’argument és car. Excavar és car, comentar la jugada no. Per això els mitjans de comunicació acabem abans si agafem els sumaris. Però quan el periodisme es pot penjar una medalla és quan els temes van dels diaris als tribunals, i no dels tribunals als diaris. Igual que quan publiquem sumaris sencers i no interpretem i li diem al senyor que ve de la seua feina: "Faça el favor i s'ho llig vostè". Això és com si anares a un restaurant i et digueren allí té el sac de creïlles, allí els ous i es fa vostè la truita.

I en aquesta crisi dels mitjans de comunicació, quina porció de culpa tenen les empreses periodístiques i quina els ciutadans que no estan disposats a pagar per la informació?

Doncs és com l’ou i la gallina. Internet ha fet molt de bé, perquè ja no estem en mans d’una oligarquia i quatre diaris ja no poden amagar una evidència, però ha fet mal per la cultura de la gratuïtat i perquè ha imposat la dictadura de la immediatesa i, sobretot, perquè ha reduït la realitat a 140 caràcters, i la realitat és massa complexa per explicar-la en 140 caràcters. El que és clar és que el periodisme val diners. Tots diem que el periodisme és el moll de l'os de la democràcia; doncs molt bé, si la democràcia és cara, el periodisme és car, i ací ningú vol pagar. Jo crec que el debat no és continguts en obert o de pagament. La reflexió que cal traslladar al lector és que ha de participar en una espècie de micromecenatge perquè aquesta és una causa que s’ho mereix. Cal dir-li: “Vostè és un mecenes, vostè paga perquè s’ha adonat que açò val diners”.

I he de dir que jo també entenc les empreses periodístiques, perquè avui en dia una empresa elabora un contingut exclusiu molt seriós i tot i publicar-lo per a subscriptors al cap de deu minuts de penjar-lo a internet ja l’han copiat altres mitjans i s’emporten tots els clics. A la fi és com allò que deia el ministre del franquisme: “Que inventen ellos”. I això és una manera de piratejar, sols que en lloc de pirateria dels consumidors als productors és de productors a productors.

El que cal recordar al lector és que la propaganda és gratis, te la serveixen els poderosos, però la informació, que sempre va contra els poderosos, perquè el periodisme o és contrapoder o és propaganda, això s’ha de pagar. I qui ho ha de pagar? Doncs els ciutadans corrents. Perquè els ciutadans només disposen de dos elements per defensar-se: la política i el periodisme.

I creu que la ciutadania farà eixe pas que reclama?

Doncs haurà de fer-lo, perquè, si no, per assabentar-nos d’alguna cosa haurem de col·locar les redaccions a les portes de la Fiscalia Anticorrupció o del tribunal de torn.