La venjança de Franco contra l'editor i el dibuixant que el van ridiculitzar

ValènciaAnticlerical i hedonista. Popular i irreverent. "Una vertadera bíblia laica", en paraules de la històrica militant comunista Alejandra Soler. No cal esforçar-se gaire per imaginar com la revista satírica valenciana La Traca degué córrer de mà en mà entre els casinos i ateneus llibertaris de tot l'Estat durant els anys trenta del segle passat. Les seves caricatures ridiculitzaven la jerarquia eclesiàstica i es burlaven dels líders militars, inclòs el general Francisco Franco, que era retratat com una persona efeminada. El compromís polític de la publicació es va incrementar durant la Guerra Civil, quan es va convertir en un vertader altaveu del bàndol republicà. Un cop guanyada la guerra, el dictador no va dubtar a venjar-se i va dictar l'afusellament dels seus dos principals impulsors, l'editor Vicent Miguel Carceller i el dibuixant Carlos Gómez Carrera, més conegut com a Bluff. S'acabava així la història de la capçalera més llegida de l'època, capaç d'assolir tirades de fins a mig milió d'exemplars.

A més de l'assassinat dels promotors del setmanari, el feixisme espanyol també va condemnar La Traca a l'oblit i va intentar fer desaparèixer els exemplars de la revista. Gairebé ho va aconseguir, ja que se n'han conservat molt pocs. D'aquella proscripció la van rescatar els historiadors Antonio Laguna, autor del llibre El éxito trágico del editor de La Traca (El Nadir, 2015), i Francesc-Andreu Martínez Gallego. Ells dos van impulsar el 2016 l'exposició La Traca. La transgressió com a norma. El treball el van completar col·leccionistes com Rafael Solaz, que va publicar Almanacs de La Traca (1915-1918) (Alenar Llibres, 2015), il·lustradors com Lamberto Ortiz Torrero, que va gestar l'obra Bluff, el dibujante que se enfrentó al fascismo (Olé Libros, 2018), o documentalistes com Ricardo Macián, director del llargmetratge Carceller, l'home que va morir dues vegades (2021).

Gairebé un segle després, i amb l'actual crisi de la premsa en paper, costa imaginar la fama que va assolir La Traca. Així ho creu Martínez Gallego, que destaca com en el període que va del 1880 al 1936 les publicacions satíriques es van convertir en "la gran premsa popular del moment". En aquest èxit haurien estat clau les restriccions a la llibertat d'expressió que imposaven els continus estats d'excepció i l'humor que permetia esquivar la censura. "Revistes com La campana de Gràcia, L'esquella de la Torratxa, El motín o El cencerro arribaven a fer tirades de 100.000 exemplars, quan diaris com La Vanguardia o La Época no superaven els 50.000. La Traca, en un número molt especial, va tirar 500.000 exemplars entre els anys 1932 i 1933, una fita que no es torna a assolir fins a la Transició amb Interviú", emfatitza el professor de la Universitat de València (UV).

El moment més àlgid del setmanari es va produir quan la capçalera va abastar el liderat de la premsa estatal. Aquesta fita va comportar un peatge: renunciar al català. La publicació va substituir el valencià, que havia utilitzat entre el 1911 i el 1931, pel castellà. En termes de vendes la decisió va ser un èxit i la revista va aconseguir una gran acollida en ciutats com Madrid, Sevilla o Barcelona. Segons Martínez Gallego, a la fama de La Traca també hi va contribuir que València era un important nucli progressista i seu de la Unión Republicana i del diari El Pueblo, que encapçalava el famós escriptor Vicente Blasco Ibáñez.

Una altra prova de la notorietat que va assolir el setmanari va ser la popularitat dels protagonistes de les seves tires còmiques. Així ho destaca el docent de la UV, que recorda com al seu municipi de l'Alcúdia hi havia una dona a la qual tothom es referia com la Nasia –personatge de La Traca– i que a ell mateix el seu pare li deia Chorisples –el fill de la Nasia.

L'únic gran editor afusellat

La gran fama de la publicació va incomodar molt aquells a qui criticava. També va molestar la seva lucidesa. En aquest sentit, Martínez Gallego elogia la capacitat de la capçalera per llegir el context polític, ja que en les seves caricatures van denunciar que els franquistes "eren la porta del feixisme". "Ho van fer quan aquesta anàlisi era residual. A més, van incloure el Japó, avançant-se al que vindria després", emfatitza el professor de la UV.

El que, segons Martínez Gallego, Carceller no va valorar adequadament va ser el perill de continuar a Espanya un cop s'albirava la victòria del bàndol feixista. "Com tants altres, pensava que només tindria un pena de presó. Franco va dir que no reprimiria les persones sense delictes de sang i el van creure", lamenta, i destaca que el seu afusellament va ser un fet excepcional. "Van assassinar molts periodistes, però ell va ser l'únic editor", conclou.

Després de la mort vingué l'oblit de qui va ser el major empresari cultural valencià del moment, atès que també posseïa un teatre i va participar de l'impuls del primer cine de València. Però, contra la voluntat del franquisme, el seu record va reviure amb el retorn de la democràcia, i un dels primers a homenatjar-lo va ser el també editor Eliseu Climent, que va rescatar La Traca amb la publicació de diversos números especials. Va ser l'inici d'un camí de recuperació d'una figura transcendental en la història valenciana que encara continua.