Retrobar-se després de la DANA: "Creia que no les tornaria a vore"

Paiporta / ValènciaEn el relat d'aquests testimonis hi ha patiment i angoixa. Telefonades entretallades i molts, però molts nervis. Fins i tot acomiadaments pel temor a no tornar a veure els éssers estimats. Hi ha plors d’emoció i d'alegria. Ganes d'agafar-se a la vida. Desitjos de tirar endavant i el dolor per no saber com. Guanyen, però, les abraçades del retrobament. La necessitat d'agrair l'auxili de les persones voluntàries i la tristesa per trobar a faltar el de l'administració. I, finalment, hi ha la petició d'ajuda per poder recuperar una vida que qualifiquen de "perduda".

Per conèixer l'odissea de Susana Cabanillas i Enrique García cal embrutar-se i travessar la localitat valenciana de Paiporta, la més afectada pel pitjor temporal del segle a l’Estat. El municipi es troba encara desbordat, ple d'aigua i fang. Destaca, però, una novetat, els tan reclamats vehicles militars, una maquinària pesant que costa entendre com ha tardat tants dies a aparèixer.

Conversem amb ells al carrer Sant Ramón, un indret humil on dominen els habitatges de protecció oficial. Mentre xerrem, la resta de veïns no deixen de netejar els seus pisos i el soroll és constant. Descarreguen amb cabassos. Tants, que enfront dels edificis creix un mur de deixalles d'uns dos metres. Són els records i els béns acumulats de tota una vida. El que queda són cases totalment buides on no s'ha pogut salvar res, ni tan sols una cadira.

L'epopeia d'Enrique i del seu amic i soci Luís Agra (parella de Susana) va començar el 29 d'octubre a les 19 h quan sortien en cotxe de València per tornar a casa de la seva feina d'obrers. No sospitaven que una onada d'aigua i fang els impediria el pas, i els obligaria a donar la volta i baixar un pont que acabaven de pujar. "Va ser un error. L'aigua va començar a vindre i ens quedàrem bloquejats. Érem un muntó de cotxes. Una xica de davant ens va dir que anava a tirar, però vingué més aigua i el seu cotxe va començar a flotar i a donar voltes. Se li apagaren els llums, el vehicle es va enfonsar i va desaparèixer. Eixa xica va morir segur. Va ser molt dur vore-ho", recorda Enrique.

"Haguérem d'eixir de la furgoneta per les finestres. Aleshores, el corrent va pujar i ens va arrossegar. Estàvem agafats a la baca del vehicle. De cop, la furgoneta es va aturar en un camp. Encara no sabem per què. Ens vam enfilar al sostre i ens vam quedar allí immòbils. Vèiem passar camions i gent cridant dins dels cotxes... Així vam passar quatre hores eternes", relata.

La por va ser tan gran que Luís es va acomiadar de Susana per telèfon. Abans, però, li va demanar auxili. "Em deia que sol·licités ajuda, que no podien eixir d'allí", narra ella entre llàgrimes.

Dos dies d'incertesa

Quan el nivell de l'aigua va haver baixat, Luís i Enrique havien salvat la vida, però estaven "morts de fred". Aleshores, i amb l'aigua fins als genolls, van caminar cap a la carretera fins a arribar a un indret on hi havia un equip de la Unitat Militar d'Emergències. Més tard, la policia els va portar a una benzinera de València on els van donar aigua, menjar, roba i diners. Després un conductor de Cabify els va traslladar a un poliesportiu habilitat per acollir afectats pel temporal.

Enrique explica que el caos era tan gran que no va poder trucar la família per dir que estava bé fins a l'endemà. Separat i amb dues filles de quinze i dotze anys que resideixen a Albacete, recorda com "durant tota la nit" només feia que pensar en elles. "Creia que no les tornaria a vore", destaca emocionat. Un neguit que encara li dura i que li impedeix dormir. A més, quan ho fa té malsons. "Vore a una persona morir davant teu és molt dur. Vèiem coses flotar que no sabem si eren cadàvers", recorda.

En el cas de Susana, l'aigua la va sorprendre a casa. "En mitja hora va passar d'estar pel turmell a arribar-me al pit", explica. Es va quedar atrapada i només va poder sortir del baix on viu gràcies a l'ajuda d'un veí. "Un xic africà gran i fort", detalla. Als carrers de Paiporta, la situació era dramàtica. "Hi havia gent que se l'emportava el corrent i que se subjectava als fanals. Els veïns tiraven llençols perquè ens poguerem agafar. En este carrer van morir quatre persones atrapades en els cotxes", lamenta.

El pitjor, per a ella, va ser la incertesa. Una angoixa que es va prolongar dos dies "eterns". L'endemà, com que no sabia res de Luís i Enrique, va caminar diversos quilòmetres per denunciar la seva desaparició. Fins aquell dijous no va saber que estaven vius. Com que Luís no recordava el seu número de telèfon i les comunicacions estaven tallades, no la va poder avisar. "Va ser desesperant", rememora entre plors.

Abans d'acomiadar-nos els preguntem què necessiten ara, i Enrique contesta que, senzillament, ajuda. "Diners per a la gent que ho ha perdut tot perquè puguen refer les seues vides" i acompanyament psicològic. "Jo estic fotut, el necessite", conclou.

Viure el patiment per telèfon a 150 km

Treballar a 150 quilòmetres d'on viu el marit i la filla de només dos anys no és plat de bon gust. S'enyora la família i no es té el cap en un lloc ni en l'altre. S'aprèn a conviure amb una inquietud constant, a no deixar de mirar de reüll el telèfon. Aquest neguit es torna insuportable quan la família es veu atrapada per unes inundacions històriques com les del País Valencià. Un desassossec que només podrà calmar el retrobament familiar.

Quan el dimarts 29 d'octubre Manolo Larios va rebre la trucada de la seva esposa Lorena García des de Vinarós dient que tragués el cotxe del garatge perquè estava baixant molta aigua pel barranc del Poio –situat a poc més de cent metres de la residència familiar–, ell no la va creure perquè a Picanya no plovia. Va considerar que estava "exagerant" i va continuar jugant amb la petita Irene. La insistència d'ella, minuts després, i la constatació que la resta de veïns sí que estaven retirant els vehicles, va fer que s'adonés que alguna cosa passava de veritat.

Va agafar la nena i va treure el cotxe. "Només vaig poder arribar al cantó perquè venia una làmina d'aigua. Vaig donar la volta i vaig deixar el cotxe damunt la vorera", recorda. La situació va empitjorar quan va intentar sortir del vehicle. L'aigua li impedia obrir la porta. "Just en eixe moment li vaig telefonar i em va explicar com estaven. Em va dir que no sabia què anava a passar. Podeu imaginar com em vaig sentir", relata Lorena, encara angoixada. Finalment, Manolo va aconseguir sortir per la finestra del cotxe. Primer ell, després la filla.

Va acceptar que no tenia temps de tornar al seu edifici i, al veure que una dona intentava entrar en una finca annexa, s'hi va acostar. Van necessitar l'ajuda de tres veïns més per trencar el pany de la porta que no s'obria a causa de la pressió de l'aigua. Ja estaven salvats. Manolo va ser acollit per una altra veïna i va trucar a Lorena. Després va recórrer el terrat que comunica tres edificis fins a accedir a casa seva on va passar tota la nit traient aigua.

Mentrestant, la Lorena des de Vinaròs, el municipi on treballa com a mestra, encara no podia respirar alleugerida. Ara li tocava patir pel seu pare, germà, oncle i cosí que també havien sortit a treure el cotxe del garatge. A la preocupació se sumava la de la situació del seu avi de 93 anys, que viu sol, i d'una tieta que va haver de dormir a un pavelló. "Va ser tot molt angoixós", explica entre sospirs. "No vaig saber que el meu pare i germà estaven bé fins a les dotze i mitja de la nit", emfatitza.

Abraçar-los tres dies després

El patiment de la Lorena no va finalitzar fins divendres, quan va poder abraçar la seva família. Els talls de gairebé totes les connexions a la zona l'hi van impedir. Per sobreviure a aquesta espera, va comptar amb el suport dels seus companys i el caliu del seu alumnat que, tot i els seus vuit anys, li van notar la preocupació. "Van dibuixar un cor molt gran a la pissarra amb la frase No estigues trista. T'estimem a muntó', recorda.

El retrobament familiar definitiu es va produir a la casa que els pares de Manolo tenen a València on la família es troba acollida fins que puguin tornar al seu habitatge, ara mig brut, amb restes de fang i sense aigua ni gas. Reconeixen que ho han perdut "tot". Des dels mobles, als records més importants, entre ells, les fotos de menuda de Lorena o el primer peluix d'Irene. "Tinc la sensació que una part de la meua vida se n'ha anat", lamenta Lorena. "Jo trobe a faltar casa meua", afegeix Manolo.

Sobre la gestió dels avisos per part de la Generalitat apunten que el missatge d'alarma al mòbil va arribar molt tard. "A mi, quan ja em trobava a l'àtic de la veïna que ens va acollir", es queixa Manolo. En canvi, agraeixen l'ajut rebut per part dels voluntaris que els han portat de tot, i que s'han ofert per netejar casa seva. Pel futur reclamen assessorament, informació clara i celeritat. "No sabem per on començar i les ajudes les necessitem ja", alerta Manolo.

Amb tot, es mostren disposats a tirar endavant i superar una altra prova. No és la primera, ja que la Lorena també ha vençut un càncer. Tots dos expliquen que han après a valorar el més senzill, allò que tenen cada dia, l'estima de la seva filla. Abans d'acomiadar-nos, ens mostren un centenar de fotos que assequen a una galeria descoberta de la casa. Són els records de tota una vida que la DANA no ha aconseguit truncar.