País Valencià: de feu progressista a gran bastió de la dreta
Els comicis han canviat completament el mapa polític i poden comportar un fre a les polítiques culturals, de normalització del valencià i de defensa del col·lectiu LGTBIQ+
ValènciaGirat com un mitjó. Així és com ha quedat el País Valencià després dels comicis del 28 maig que van liquidar dues legislatures de governs progressistes. Un tomb del qual s'han beneficiat Vox i, especialment, el PP, que ha aconseguit la presidència de les principals institucions, incloent-hi la Generalitat, les tres corporacions provincials i els ajuntaments de totes les ciutats més habitades. Es tracta d'un domini que l'esquerra no va poder assolir en els seus últims vuit anys de govern, quan, primer la Diputació d'Alacant, i, després, l'Ajuntament d'Alacant, es van convertir en els bastions des dels quals els conservadors van organitzar la seva reconquesta del poder.
Tot i que l'onada dretana ha tenyit de blau i verd gairebé totes les administracions valencianes, la variació electoral ha estat molt menor del que es pressuposaria per a un relleu tan ampli. En concret, en els comicis autonòmics, la diferència entre el bloc conservador (PP, Ciutadans i Vox), que va aconseguir 1.200.000 vots, i el progressista (PSPV, Compromís i Unides Podem-Esquerra Unida), que en va sumar 1.125.000, va ser de 75.000 sufragis. Fa quatre anys la distància també va ser mínima, 40.000 vots, però a favor de les esquerres. Sobre les causes d'aquest daltabaix hi ha un cert consens que apunta a quatre motius principals: l'onada dretana estatal i el seu monopoli del debat públic, la concentració del vot conservador en el Partit Popular –premiada per la llei electoral–, la incapacitat de Podem i Esquerra Unida de superar el llistó electoral del 5% i la desmobilització de part de l'electorat progressista, crític amb una gestió del Botànic menys transformadora del que haurien desitjat. No obstant això, la derrota progressista es va repetir en les eleccions generals del 23 de juliol quan el PP va assolir el 34,9% dels sufragis i 13 escons, davant del 32,1% del PSOE amb 11 representants. La tercera força al País Valencià va ser Vox, amb 5 diputats, seguida de Compromís, amb 4.
Si analitzem l'àmbit municipal, detectem una altra paradoxa: el PSPV, Compromís, Podem i Esquerra Unida mantenen la seva hegemonia amb 259 alcaldies davant de les 237 del Partit Popular, Ciutadans i Vox. L'última, la de Castelló de la Plana, refermada aquesta setmana en un pacte entre conservadors i ultradretans. Retrocedeixen respecte al 2019, quan els socialistes van presidir 229 ajuntaments davant els 198 actuals; Compromís 72, mentre que ara n'encapçala 52, i EU 11, i ara mana en 9.
El punt feble de l'esquerra està en el fet que la majoria de les localitats on governa són ciutats mitjanes i municipis petits, mentre que la gairebé totalitat de les grans urbs tenen governs del PP i Vox. Els populars destaquen per dirigir les tres capitals provincials, incloent-hi València –governada per l'esquerra des del 2015– i 9 de les 15 ciutats amb més de 50.000 habitants. De fet, governen en les set més poblades i on viuen 2,5 milions de persones, la meitat dels 5 milions del País Valencià. I és gràcies als pactes amb l'extrema dreta (una vintena) que els populars han ampliat la seva influència a tot el territori, on destaquen els acords a Castelló de la Plana, Elx, Torrent i Borriana, que ja va ser notícia pel veto a les revistes en valencià. Pel que fa als dominis que manté l'esquerra, el més important és el de Gandia, que és la ciutat més gran on governen les formacions progressistes. En aquest cas, mitjançant un pacte entre el PSPV i la coalició Més Gandia, que inclou Compromís, Podem i Esquerra Unida.
Gir copernicà de les polítiques del Botànic
Un dels primers efectes del gir copernicà del mapa polític valencià pot ser el fre a les polítiques de normalització del valencià implementades pel Botànic. De fet, el nou conseller d'Educació ja ha anunciat que el català deixarà de ser llengua vehicular a tot el territori. Si fem cas al programa polític fet públic pel PP i Vox, també podem preveure la fi de les polítiques de promoció cultural compartides pels executius valencià, balear i català o de qualsevol iniciativa que reivindiqui la unitat de la llengua. De la mateixa manera pot afectar la promoció cultural, com indica el veto patit pel músic Vicent Torrent, arran de l'anunci de l'Ajuntament de Torrent de canviar el nom de l'auditori municipal que el 2016 es va batejar en honor del cofundador de l'històric grup de música folk Al Tall. En l'àmbit social, els nous executius del PP i Vox també poden suposar una reducció de les ajudes a les persones més desafavorides com la població migrant, així com una reducció en la defensa dels drets de les persones LGTBIQ+ com la viscuda a Nàquera o de la lluita contra la violència masclista.
La Diputació de València, la gran ferida del PSPV
A més de les Corts i els principals ajuntaments, un altre dels escenaris on l'esquerra ha estat derrotada són les tres diputacions, que presideix el PP. Especialment dolorós per a les formacions progressistes és el cas de la corporació provincial de València, on el PSPV i Compromís no van aconseguir convèncer el partit comarcal Ens Uneix perquè donés suport al candidat socialista. La negativa s'explica per la mala relació que manté el líder del partit de la Vall d'Albaida i alcalde d'Ontinyent, Jorge Rodríguez, amb l'actual direcció del PSPV després que el 2018 fos apartat de la formació pel seu processament en el cas Alqueria, quan va ser acusat de simular contractes d'alta direcció amb l'objectiu de beneficiar càrrecs socialistes i de Compromís. Tot i que recentment ha estat absolt, la Fiscalia Anticorrupció ha reclamat repetir el judici.