Maria Bonillo Vidal: "No es fan tantes esterilitzacions, però encara s'evita la reproducció de persones amb discapacitat"

ValènciaLa periodista Maria Bonillo Vidal (València, 1988) ha publicat el llibre Ventres sota custòdia. Històries de l’esterilització forçosa a dones amb discapacitat. L’obra és el resultat de la beca de periodisme d’investigació Josep Torrent, que la institució Alfons el Magnànim atorga amb la Unió de Periodistes Valencians. El treball recull que a Espanya, des del 1989 fins al 2020, es va esterilitzar més de mil dones. I es tracta d’una xifra aproximada, perquè Bonillo denuncia que els registres són escassos. La situació tampoc no ha estat millor en països del nostre entorn: a Noruega, fins al 2016, les persones trans eren obligades a esterilitzar-se si desitjaven sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. El mateix passava a Dinamarca, fins al 2014, i a Suècia fins al 2013. 

Com es regulava l'esterilització de les dones amb discapacitat a l'Estat abans del 2020?

— Des del 1989 era el jutge qui decidia a instàncies de la família, amb el matís que el 2005 es van incorporar els informes dels perits i el testimoni de les famílies o dels metges. Des del 2020, la persona afectada és la que ha de donar el consentiment. Espanya feia anys que incomplia els tractats internacionals.

¿La situació ha canviat a la UE?

— Sí, en el conjunt de la UE el debat sembla més inclinat a la prohibició de l’esterilització sense el consentiment de la persona afectada. De fet, hi ha nou països on està prohibida, l’últim ha sigut Espanya. 

Durant el franquisme no es van fer tantes esterilitzacions forçades.

— Estava prohibit per la forta influència del catolicisme, com avortar.

Diu que les esterilitzacions se sustenten en una percepció negativa de la discapacitat. Això ha canviat?

— És un canvi lent, però s’està aconseguint gràcies a les associacions que treballen amb les persones amb discapacitat. Fa deu o quinze anys, una família amb una persona amb síndrome de Down no entenia per què no podia esterilitzar la seua filla. Hui en dia, ja no veuen l’operació com el primer recurs. Igual li posen un dispositiu intrauterí (DIU) o un implant intradèrmic. Una altra cosa és que a les persones afectades els expliquen per a què són eixos tractaments. Potser no s’estan fent tantes esterilitzacions, però sí que s’està evitant la reproducció de persones amb discapacitat. Això es produeix perquè són percebudes com una càrrega social i una despesa. Les xifres de persones amb síndrome de Down, que han disminuït molt, són les més eloqüents.

Això no és positiu?

— Jo no considere la discapacitat com una càrrega negativa. És una vida complicada, evidentment. No es tracta d’edulcorar-la, perquè hi ha milers de barreres, sobretot per als pares, normalment les mares, que són les persones encarregades de la cura d’estes persones. Però això no vol dir que hagin de ser eliminades o erradicades. Són persones que aporten.

Aquestes persones han d'afrontar vides molt complicades.

— I tant. Viuen amb moltes barreres. Però estem parlant del dret d’estes dones a decidir sobre els seus cossos, de la seva integritat física. L’ablació es considera una mutilació, però l’esterilització forçada, no. A més, jo puc nàixer sense una discapacitat, però en un entorn desfavorable, amb pares drogaddictes, abusadors o violadors, ¿i eixa vida és millor que la d’una persona amb discapacitat amb una família que l’estima i la integra?

El llibre recull el testimoni d'una mare que, desesperada, defensa que necessita que la seua filla no sigui mare per no generar-li més obligacions a ella.

— Per això ningú pot jutjar estes famílies ni les decisions que prenen. Jo entenc la pregunta: ¿què preval, el dret de la persona cuidadora a ser feliç o el dret de l'altra persona a viure, a ser mare, a desenvolupar la seua vida, a rebre cures...? El que no pot ser és que aquesta mare estiga sola i sense suport institucional.

La nostra societat té prou recursos per construir una xarxa que ofereixi les cures necessàries?

— Els diners, si els busques, els trobes. Pots retallar de moltíssimes coses. És una qüestió de prioritats.