"Ara tots ploren pel foc, però després se n'oblidaran"

Pego"El pitjor és no saber com estaran les nostres cases i els nostres bancals. Conviure amb la incertesa de desconèixer què ens trobarem al tornar al poble. És un neguit que no és fàcil d'entendre si no es pateix". Així descriu la Mari Carmen el desassossec que comparteix amb la Vicenta i l'Arantxa. Les tres són veïnes de Benirrama, un dels nombrosos llogarets desallotjats a causa de l'enorme incendi de la Vall d'Ebo, el més important que ha patit el País Valencià l'última dècada, i que ja ha calcinat més d'11.000 hectàrees.

Mentre del cel groguenc cau una cendra que va dipositant-se en tots els racons i els ciutadans caminen amb els ulls mig tancats pel fum, les tres conversen a l'Espai Veïnal, un edifici municipal de la població de Pego, al cor de la comarca de la Marina Alta, ara transformat en un alberg improvisat. Els inquieta haver deixat enrere casa seva i es queixen de la rigidesa de les ordres d'evacuació que han afectat 1.500 persones –la majoria es troben en domicilis familiars o primeres residències–. "En el passat ja hem patit incendis, però mai ens havien ordenat deixar el poble", protesten. Elles han sigut acollides per familiars, però acudeixen a l'Espai Veïnal "per no destorbar massa" i per xerrar, és a dir, per compartir aquesta angoixa que les uneix.

La més conciliadora és l'Arantxa. Destaca que els ciutadans de Pego estan sent "molt generosos". Ja han acollit 40 persones evacuades i hi ha 80 places més disponibles per si fessin falta. "No és fàcil obrir la casa a un desconegut", emfatitza. Ho destaca mentre discretament mira la Laura, una de les veïnes que, juntament amb el seu company, el Tomás, acull ciutadans desallotjats, en concret, un matrimoni anglès del llogaret de Benissivà. "Jo només oferisc allò que esperaria rebre si algun dia em toqués deixar ma casa per un incendi", addueix.

El Tomás i la Laura malden per col·laborar en tot. Agafen el telèfon per anotar nous oferiments d'habitatges, reparteixen l'aigua llimó que han portat les gelateries de la població, atenen els periodistes... En resum, no paren ni un moment. "La gent sovint semblem egoistes, però no ho som tant", diu el Tomás, un veí de la localitat murciana d'Águilas, ara resident a Pego. Tampoc s'atura un segon Pilar Hernández, voluntària de la Creu Roja, que no es pot separar del telèfon. Ara l'avisen que desallotjaran la partida de la Verdala. Arribaran entre 80 i 100 veïns més que caldrà atendre. La Pilar ens mira i respira fondo. Necessitarà paciència. Ha vingut d'Ibi, una població a 65 quilòmetres, i el dia es fa llarg. Molt llarg.

Per a Vicente, un antic pastor de 75 anys i una de les 17 persones que dormen a l'Espai Veïnal, la consigna és clara: resistir i no queixar-se. Defensa que els llits són "còmodes", que hi ha aire condicionat i que no es poden lamentar. "Ens atenen bé", sentencia la conversa en una mostra de la frugalitat més rural.

La preocupació de l'Adrià i el Toni és el futur, i no es mostren massa esperançats. "La muntanya es recuperarà, però el foc també tornarà", pronosticà el primer. Les seves paraules potser semblen respondre a un fatalisme exagerat, però són les que millor reflecteixen el sentiment que es respira a Pego, la porta de les valls de Gallinera, Ebo o Alcalà, algunes de les més estimades del País Valencià i també de les més castigades per les flames. En els seus 22 anys, l'Adrià ja ha contemplat com gran part de la serra del seu poble, l'Atzúbia, s'ha calcinat dues vegades. També ho ha fet el Toni en els seus 25 anys viscuts a Pego. Els dos s'han acostat a la partida del Calvari –potser el nom és profètic– a confirmar com el foc s'acosta. No són molt originals. En només mitja hora han passat de ser els únics a una vintena. Hi ha nervis, indignació, però també resignació.

"Ens sentim impotents, perquè açò és el més bonic que tenim. L'únic que tenim juntament amb la marjal i ho estem a punt de perdre", diu el Toni. "Ara tots ploren pel foc, però després se n'oblidaran. Ja va passar el 2015. A l'inici es van organitzar marxes per repoblar la muntanya, però amb el temps se'n van oblidar. Eixes activitats s'haurien d'organitzar cada any per conscienciar la ciutadania", completa l'Adrià.

Com en tots els incendis, es repeteixen les crítiques a l'administració per la falta de mesures que evitin la propagació de les flames, un discurs que es construeix amb un concepte clau: la necessària "neteja de la muntanya". L'invoquen el Ramón i la María, que des de dissabte ja han patit dues evacuacions –diumenge a la nit i aquest dimarts– del xalet on resideixen. Aquesta nit dormiran a la casa del poble. Això els tranquil·litza. També ajuden a alimentar la seva esperança els quatre helicòpters que no paren de tirar aigua sobre les flames. Ella reconeix sentir-se "angoixada" per la repetició cíclica dels incendis. Ell presumeix de "no tenir por". "Si no fos així, no viuria on visc", conclou.

Més d'una desena de ferits en un tren per por al foc de Begís

El drama de l'incendi de la Vall d'Ebo es repeteix al nord del País Valencià. A Begís (Alt Palància) el foc ha obligat a evacuar els veïns del municipi, així com els de Toràs i Teresa. També a confinar els de Viver. A més, les flames han calcinat ja prop de 700 hectàrees i han propiciat l'accident d'un tren que feia el trajecte entre València i Saragossa. En total, han resultat ferits greus tres viatgers i lleus entre vuit i deu, després que hagin sortit dels vagons quan el comboi s'ha aturat per tornar enrere davant la proximitat del foc.

A més, aquesta matinada de dimecres, un nou municipi, Sacanyet, ha hagut de ser evacuat per indicació de la Generalitat Valenciana, mentre que durant les tasques d'extinció un bomber del cos de bombers d'Aragó ha resultat ferit.