La mestra expulsada per ensenyar en valencià que va inspirar la cançó de Zoo
La Fundació Bromera per al Foment de la Lectura homenatja Marifé Arroyo, pionera en la introducció de la immersió lingüística i víctima de l'anticatalanisme
BarxUn petit poble entre muntanyes, un període convuls i una mestra il·lusionada per construir una societat més justa i tolerant. La protagonista d'aquesta història és Marifé Arroyo, la docent valenciana que va inspirar la cançó La mestra de Zoo i el llibre del mateix títol de l'escriptor Víctor Gómez Labrado (editat per Edicions 3i4 i reeditat recentment per Edicions Bromera). Una docent que l'any 1982 va ser expulsada del centre on treballava per introduir l'ensenyament en valencià. Una injustícia de la qual aquest dissabte, 41 anys després, serà parcialment rescabalada en un homenatge de la Fundació Bromera per al Foment de la Lectura.
Repassant vells records, Arroyo ens rep en un matí plujós d'aquest mes de febrer a la seva casa de la Drova, un llogaret del municipi de Barx (Safor), situat al cor del País Valencià, en una vall entre les serres del Mondúver i el Buixcarró. La conversa s'inicia quan la mestra ens mostra un àlbum ple de retalls de premsa. Són papers esgrogueïts, vells, que ens parlen dels anys en què va ser víctima de l'anticatalanisme, un moviment que va excel·lir en la sembra de la intolerància. La docent –ja jubilada– admet que va "patir molt, moltíssim", i que els nervis i l'angoixa li van provocar "alguns còlics nefrítics". "Fins i tot vaig rebre amenaces. Un dia, al bar Parpalló, un em va dir que tallant-me el coll no pagava el que havia fet. Tenien aquestes barbaritats”, recorda.
El motiu de l'assetjament no era altre que la introducció de la immersió lingüística, una temptativa en la qual al País Valencià havia estat pionera una escola privada, la Tramuntana de Torrent, l'any 1968. En l'àmbit públic les primeres experiències van tindre lloc a la Safor, i va destacar el cas de Barx, que de la mà de Marifé va començar el 1975. Un any després, els centres de la comarca ja comptaven amb el vistiplau del ministeri, que va autoritzar un programa experimental d'ús del català. Faltaven set anys per a l'aprovació de la legislació autonòmica.
El compromís amb el valencià de Marifé Arroyo crida l'atenció pels seus orígens familiars. Tot i néixer a la Font de la Figuera (Costera), és filla d'un matrimoni de Salamanca traslladat al País Valencià per les obligacions laborals del seu pare, un agent de la Guàrdia Civil. De fet, quan el 1974 havia arribat a Barx, la mestra "només sabia dir bon dia”. En l'elecció del destí havia estat clau que la família del seu company, el poeta Josep Piera, tenia una caseta d'estiueig a la Drova on la parella ja havia passat algunes vacances.
Tot i que els inicis no van ser fàcils, Arroyo i el seu equip docent –en què s'incloïa Víctor Gómez Labrado– pogueren sortejar algunes reticències familiars i, amb algunes concessions, implantar el seu programa educatiu. Aquell camí es va estroncar l'any 1982 quan Piera va guanyar el Premi Josep Pla per l'obra El Cingle verd. Dies després del lliurament del guardó, el líder de l'associació de mares i pares d'alumnes de Barx va publicar una carta al diari Las Provincias en la qual denunciava la presumpta catalanització de l'educació del centre. La missiva va desencadenar una sèrie de protestes de les famílies que van culminar en la petició formal de l'expulsió d'Arroyo. “Com que contra Pep [que també havia estat professor a Barx i que havia tingut els seus enfrontaments amb els sectors més reaccionaris de la població] no varen poder, aleshores em va tocar a mi la guerra”, resumeix la mestra, que denuncia que els instigadors de la cacera de bruixes van ser "quatre famílies del poble, el senyor alcalde i gent de València ciutat que van vindre a clavar verí".
Exili laboral
Malgrat el rebombori mediàtic, la mobilització sindical i la celebració de fins a tres manifestacions en defensa de la docent, Arroyo hagué de deixar Barx i continuar la seva trajectòria professional a l'institut Roís de Corella, a la veïna ciutat de Gandia, on va ser directora durant dues dècades. Tot i l'exili laboral, la parella va continuar vivint a la Drova, on l'any 1975 s'havien construït una casa. "Jo, a Barx anava a comprar tots els dies. Saludava a tot el món. Hi havia gent que no estava d’acord amb el que m’havia passat i m’ho deien, però jo d’eixe tema intentava no parlar gens”, destaca.
La ferida no es va curar fins fa uns mesos quan "la directora de l'escola de Barx em va cridar perquè [suposadament] els alumnes volien fer-me una entrevista per la cançó de Zoo. Quan vaig arribar, em vaig trobar amb tot l'alumnat cantant la cançó i amb el rebedor ple de dibuixos meus. La d'aquell dia ha estat l'emoció més gran de la meua vida. Em vaig dir, ara, a través d’estes criatures innocents, el poble em demana perdó i jo els perdone", conclou Marifé.