L'esquerra valenciana, a la recerca dels successors de Ximo Puig i Mónica Oltra

ValènciaVint anys seguits de governs del Partit Popular. Aquesta és la xifra que turmenta molts dirigents de l'esquerra valenciana des del 28 de maig, temorosos que el retorn del PP al Palau de la Generalitat Valenciana, ara acompanyat de Vox, instauri un regnat conservador com el que va iniciar Eduardo Zaplana l'any 1995 i que només la crisi econòmica i la corrupció van liquidar el 2015.

Per derrocar els populars i els seus socis ultres, el PSPV i Compromís hauran de picar molta pedra. Necessitaran una tasca d'oposició ferma i enginyosa que erosioni el Consell, un objectiu que no han assolit en els sis primers mesos de mandat de Carlos Mazón. També requeriran nous líders que facin oblidar dos referents com Ximo Puig i Mónica Oltra. La tasca no sembla fàcil.

Després d'un semestre de llarga i pesada digestió de la derrota, els que ja han iniciat la renovació orgànica són els socialistes. Ho han fet de la mà de qui tot ho mana al PSOE, Pedro Sánchez, que ha impulsat el pas al costat de Puig i, alhora, ha postulat la ministra de Ciència, Innovació i Universitats, Diana Morant, com la seva successora en la secretaria general del PSPV. L'exalcaldessa de Gandia compta amb el suport de l'entorn de l'excap del Consell, que en un habitual exercici de realisme, ha renunciat al seu hereu preferit, l'exconseller d'Hisenda Arcadi España. Puig sap que una batalla contra el president espanyol és sempre difícil de guanyar. A més, Morant, que representa una certa continuïtat en l'aposta per un socialisme valencianista, és una candidata que el polític morellà i els seus acòlits poden pair.

No són tan del gust de Puig els altres dos aspirants, els presidents provincials de València i Alacant, Carlos Fernández Bielsa i Alejandro Soler, dos polítics molt més jacobins que la dirigent de la Safor. El primer és alcalde de Mislata i el segon va ser-ho d'Elx. Els seus càrrecs orgànics haurien permès a Bielsa i Soler teixir aliances fins a disposar del 60% dels suports en les seves províncies o, això és, almenys, el que des dels seus entorns expliquen als mitjans de comunicació.

Tot i que Morant sembli la favorita gràcies al patrocini de Sánchez, la cursa no tindrà guanyador fins que s'acosti la celebració del congrés, previst per al darrer cap de setmana de febrer o el primer de març. A hores d'ara són totes hipòtesis, i és que per entendre la fragilitat de qualsevol pronòstic al PSPV cal recordar que un semidesconegut com l'alcalde de Burjassot, Rafa García, va obtenir el 42% dels vots en la pugna per la secretària general contra Ximo Puig dos anys després que aquest recuperés la Generalitat per als socialistes. 

Estrènyer el PSOE, però no trencar la corda

En el cas de Compromís, el primer deure és trobar una fórmula que rebaixi les tensions entre les tres formacions que conformen la coalició, que a hores d'ara és només electoral. Tot i que des de Més, el partit majoritari, es desitja una fusió, la negativa d'Iniciativa del Poble Valencià implicarà l'aposta per una federació. És una opció que no il·lusiona Més, però que accepten com l'única possible.

Pel que fa al lideratge, no està previst un relleu a curt termini. Almenys, fins que Més no celebri el seu congrés nacional l'octubre vinent. A partir d'aleshores, i amb l'horitzó de les eleccions del 2027, s'albiren dos possibles caps de llista, la diputada al Congrés, Àgueda Micó, i el diputat a les Corts, Vicent Marzà, atès que la intenció de Joan Baldoví és no repetir com a candidat.

Una altra incògnita que afecta el futur de Compromís és si Sumar renunciarà a crear una estructura a tots els territoris de l'Estat. Si el partit de Yolanda Díaz desembarca al País Valencià, la col·laboració entre totes dues formacions perillarà.

Finalment, i pel que fa a l'estratègia política, la coalició té previst marcar distàncies amb el govern espanyol, com s'ha evidenciat en la polèmica per l'ampliació del port de València, però sense trencar la corda. Compromís no farà perillar la majoria progressista al Congrés. La seva estratègia és clàssica: "negociar fins a traure el màxim possible".