¿Un jutjat ha de poder decidir el tractament mèdic d'un pacient?

ValènciaLa decisió del jutjat contenciós administratiu de Castelló de la Plana que ha obligat la direcció de l'Hospital de la Plana de Vila-real a permetre l'administració d'un tractament d'ozonoteràpia a un malalt greu de covid-19 ha obert la polèmica: el centre mèdic s'hi oposa argumentant que la teràpia no té cap aval científic contra el coronavirus. La directora de la Càtedra de Bioètica de la Universitat de Vic i de la Fundació Víctor Grífols i Lucas, Núria Terribas ho veu clar: "S'han extralimitat i la resolució judicial suposa un precedent nefast i perillós i una desautorització del sistema sanitari públic, especialment greu en un context de pandèmia com l'actual, en què és fonamental mantenir la credibilitat i la confiança de la ciutadania".

La decisió judicial, presa a petició de la família del pacient, ha provocat la crítica dels professionals de les àrees de salut de Castelló, que han emès un comunicat en què denuncien que suposa "la intromissió de persones alienes al Sistema Nacional de Salut per realitzar tractaments que ni estan inclosos en la seva cartera de serveis ni han acreditat la seva eficàcia i seguretat". També la censuren des del Consell General de Col·legis Oficials de Metges, que han qualificat l'ordre "d'ingerència" i de "gravíssima agressió al Sistema Nacional de Salut". La pregunta és clara: ¿Un jutjat ha de poder decidir el tractament d'un pacient? Els professionals mèdics, evidentment, s'hi oposen. Però no són els únics.

El doctor en dret civil de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i expert en dret mèdic, Joan C. Seuba, recorda que "els pacients tenen dret a rebutjar un tractament, però no a exigir-ne un", citant la llei 41/2002, reguladora de l'autonomia del pacient. També rebutja l'argument del tribunal castellonenc de "l'ús compassiu", que valida l'administració de medicaments encara no autoritzats o només autoritzats per a altres casos quan la vida del pacient està "en perill greu" i no han fet "efecte positiu cap dels tractaments dispensats". Seuba insisteix que la decisió "no està en mans del pacient, sinó del metge", com estableix l'article 28.1 del reial decret 223/2004. A més, afegeix que aquesta limitació s'estén, fins i tot, als assajos clínics, en els quals "no existeix el dret a participar-hi malgrat que una persona es trobi en un estat molt greu o terminal". També diferencia el cas valencià dels habituals litigis per pacients amb malalties terminals, i assenyala que aquests es produeixen quan hi ha diversitat de criteri entre els familiars i, "en tot cas, no per triar un tractament que el metge responsable no ha ofert". Per tot això reitera la seva "sorpresa i estranyesa" per la resolució del contenciós administratiu valencià, que fins i tot considera un "precedent perillós".

Núria Terribas també afirma que la mesura trenca el principi de "justícia i equitat" perquè proporciona un tractament diferenciat a un pacient, fet que suposa un greuge comparatiu respecte a la resta de malalts. La jurista defensa que l'opció més adequada hauria sigut traslladar l'home ingressat a un centre privat, una possibilitat que, segons han informat des de la conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública, la família del pacient, que és la que assumeix el cost de la teràpia amb ozó que està aplicant-se al malalt des de la setmana passada sense cap canvi en el seu estat, va rebutjar.

Més diàleg

La presidenta del Comitè de Bioètica de l'Hospital General d'Alacant, Ana María Peiró, i Montse Busquets, membre del Comitè de Bioètica de Catalunya, també són escèptiques amb la decisió judicial. La més comprensiva amb el tribunal és Busquets, que rebutja donar la raó a una part o l'altra, i reclama apostar per una "tercera via: la del diàleg". La catalana insisteix que "el coneixement mèdic varia", que el més important "és generar un diàleg entre la família i els professionals sanitaris" i que cal tenir en compte el dol que estan passant els familiars". "No seria bo presentar els uns com als dolents i els altres com als bons. Segur que tots volen el millor, només difereixen en com", resumeix. Núria Terribas discrepa, considera que una deliberació del comitè de bioètica no escau en aquest cas. "No podem obrir aquests debats en cada cas. Si desitgen aquest tractament, l'opció hauria de ser la sanitat privada", repeteix. I afegeix: "El jutjat no hauria ni tan sols d'haver admès a tràmit la sol·licitud de la família".

Ana María Peiró qualifica el cas "d'inaudit" i defensa que el sistema sanitari no pot assumir la teràpia a demanda, especialment en una situació de pandèmia com l'actual, en què no hi ha tractaments clars contra el coronavirus i les peticions de tractaments diferenciats es podrien multiplicar i diversificar. "Entenc la família, però el sistema ha de ser exquisit i no trencar l'equitat entre ciutadans, a més de valorar l'eficàcia, la seguretat i el benefici en funció del cost d'una medicació", recalca.

Teràpia contra el dolor

Paral·lelament al debat desfermat sobre la legitimitat d'un tribunal per ordenar l'administració d'una teràpia mèdica per sobre del criteri mèdic, la polèmica ha generat nombroses crítiques a l'ozonoteràpia, i això ha provocat la resposta de Societat Espanyola d'Onozoteràpia (Seot), que ha publicat un comunicat en què assegura que aquest tractament es fa servir des de fa "dècades" en hospitals públics espanyols, especialment en les unitats del dolor. També recorda que està inclòs en la cartera de serveis del Sistema Nacional de Salut, tal com han reconegut a l'ARA fonts de la conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública. Amb tot, la Seot admet que l'ozonoteràpia –l'aplicació d'una barreja d'oxigen amb ozó, una molècula formada per tres àtoms d'oxigen– no està aprovada per a pacients amb coronavirus i que l'assaig clínic que hi ha en marxa per al tractament del coronavirus és per "a pacients greus, no crítics".