Joan Baldoví, el polític que somiava amb ser meteoròleg

ValènciaEl valencià Joan Baldoví (Sueca, 1958) ha explicat que de petit somiava amb ser alcalde de la seva ciutat, fita que va assolir entre els anys 2007 i 2011. Però també ha confessat que li hauria agradat ser meteoròleg. No ho va aconseguir, tot i que s'hi va acostar una mica: va treballar de professor de física fins que la política el va apartar de les aules.

Xerrador, de tarannà obert i d'aquells que saben que el tracte personal li fa guanyar punts, els seus amics de Sueca el descriuen com una persona que "escolta, que defuig el conflicte, que vol estar a bones amb tots, però que ho dona tot per allò en què creu". També detallen que en l'àmbit domèstic és un home de gustos senzills. "És feliç al seu hort de tarongers, amb les filles i els nets i mirant l'oratge". En la política sembla que és un pèl més ambiciós perquè, a la seva carrera com a diputat al Congrés, aquesta setmana ha anunciat que vol sumar la de candidat de Compromís a la presidència de la Generalitat Valenciana.

De la seva passió pel camp i la tradició, Joan Baldoví en treu profit en la seva vida política i no dubta en utilitzar refranys i frases fetes que dibuixen un somriure als sovint ensopits periodistes. Al País Valencià ja és famós el seu habitual "quan toque regar, regarem", que el polític de Sueca treu a passejar cada vegada que algú li reclama una opinió sobre una decisió futura sobre la qual no es vol pronunciar. Com tots, Baldoví llença pilotes fora, però ho fa amb gràcia.

No és estrany que hagi explicat que si pogués triar una cartera seria la d'Agricultura, i que quan li han preguntat el nom d'un dirigent que admira hagi citat el dirigent del PNB, Aitor Esteban, un polític planer, sorneguer i poc amic de les estridències. En aquest punt Baldoví és un pèl més flexible, i s'ha adaptat als dictats del màrqueting polític que estableixen que, per convertir-se en viral, cal cridar l'atenció, sigui amb samarretes, amb intervencions més o menys teatralitzades o presentant-se a la porta del Congrés de Diputats acompanyat d'una xaranga al ritme de la popular marxa mora Chimo. L'estratègia és evident: semblar un home senzill, que defuig la pompositat de les institucions i que representa d'un poble que s'enorgulleix de les seves arrels.