Arcadi Espada: “L’esquerra va assassinar Francisco Camps i la dreta el va soterrar”

ValènciaL'expresident de la Generalitat Valenciana Francisco Camps esdevindrà aquesta setmana, de nou, epicentre de la política del País Valencià i de bona part de l'Estat i, de ben segur, serà present a nombroses portades de diaris i informatius de televisió. El protagonisme de l'excap del Consell s'iniciarà avui dimarts quan el polític conservador haurà de donar compte de la seva gestió al capdavant del PP valencià a la comissió del Congrés que analitza el presumpte finançament il·legal del seu partit. El dia clau serà però, demà, quan Camps declararà com a testimoni al judici que intenta esclarir com es van pagar les campanyes electorals dels populars valencians del 2007 i 2008. No seran, per tant, uns dies fàcils per a l'expresident.

Per afrontar aquest viacrucis, i igual que durant el judici dels vestits de l'any 2012, Camps va comptar amb el 'Llibre de Job', una obra que analitza la figura del boc expiatori, enguany l'excap del Consell disposarà d'una altra publicació a la qual encomanar-se per superar el tràngol. En aquesta ocasió es tracta d''Un buen tío', el llibre que el periodista Arcadi Espada acaba de publicar i en què el també escriptor defensa que l'expresident va ser víctima d'una despietada i, sobretot, "desmesurada" campanya periodística que va encapçalar el periòdic que va comptar amb la majoria de filtracions i exclusives, el diari 'El País'.

Com està vivint tot aquest procés el senyor Camps?

Ell és una persona destruïda políticament. Per a ell la política era el principal afer de la seva vida. En 40 anys de vida professional he conegut molts polítics i sé perfectament quan un ho és de veritat o quan està a la política de pas, o per a altres coses: enriquir-se o simplement cercar núvia. Camps no. A Camps li agrada la política en un sentit estricte. De la manera, per exemple, que li agradava la política a Miquel Roca, a qui s’assembla bastant en aquest sentit. I dic Roca per establir una comparació fàcil. Sens dubte, ha estat el millor polític de la València moderna i la seva capacitat està molt per sobre dels governants actuals.

Francisco Camps era el líder d'una formació amb un reguitzell de casos de corrupció, com ara el presumpte finançament il·legal del seu partit, i amb bona part dels seus màxims col·laboradors imputats, dos d'ells, ja sentenciats. Tot i això, defensa la seva bona gestió?

Sobre aquest tema només parlaré de dues coses. El senyor Camps va tenir un conseller que està a la presó, que es diu Rafael Blasco [exconseller de Solidaritat i Ciutadania i exportaveu del PP a les Corts Valencianes], i una persona molt propera, i que li va donar molt suport, que ha estat a la presó per un delicte fiscal, i que és el senyor Carlos Fabra [expresident de la Diputació de Castelló]. De tota la resta de casos no me n'ocuparé perquè no han estat jutjats ni sentenciats. Efectivament, hi ha dues persones que són culpables i que són properes al senyor Camps. Això ha passat a tots els partits polítics de totes les ideologies i a tots els països del món. El que podem discutir és si la responsabilitat política del senyor Camps l'atansa fins al punt de fer-lo responsable dels negocis bruts del senyor Ricardo Blasco o dels delictes fiscals del senyor Fabra. I sobre això cadascú en tindrà la seva opinió. Jo tinc la meva, vostè en tindrà una altra i el ciutadà una altra.

¿Quina és la seva?

La meva opinió, que és la que compta perquè sóc l’entrevistat, és que la responsabilitat política és un terme viciosament utilitzat per tots els partits polítics en funció que puguin enfonsar els seus rivals, i que només hi ha una manera d'aclarir-ho, que són les eleccions democràtiques. A les urnes no es ventila mai la responsabilitat penal, el senyor que ha comès un crim ha de pagar-lo amb independència del fet que tot el poble digui que és innocent o meravellós. Però la responsabilitat política el que suposa és que és el ciutadà qui té l’última paraula. És ell el que dirimeix, qui tria, i qui elegeix el seu representant. I una cosa irònica i bromista respecte a la responsabilitat política i l’última imputació del senyor Camps [en cas que investiga la V Trobada Mundial de les Famílies que va presidir el Papa Benet XVI]. Li aconsello a la jutge, que ja que ha imputat un president d'un patronat que està posat allà perquè va anar a una reunió, que és una cosa ridícula i grotesca, li demano que no es detingui aquí i en la recerca de la responsabilitat política faci el que el populisme sempre demana, tiri més amunt i arribi a imputar Déu, que és l’últim responsable de tot.

Això és una provocació.

No, no, això és un ús precís del llenguatge.

Però no considera que tota l’atenció que es va posar sobre el cas dels vestits es va produir perquè s'intuïa que darrere s'amagava una xarxa corrupta molt més gran i que és la que ara s'està jutjant a l’Audiència Nacional?

Durant tres anys, el diari 'El País' va publicar 169 portades sobre un home que havia pagat quatre vestits.

Vostè sap que anava més enllà d’això.

Escoltem. Pot meditar sobre el que li estic dient. El diari 'El País' va publicar 169 portades sobre un home que s’havia comprat quatre vestits a la prestigiosa botiga Milano. ¿D’acord? És que està tot dit. Per cert, les 169 portades a les quals jo em refereixo són només aquelles on Camps era present i en relació amb el tema dels vestits. Perquè és veritat que 'El País' intenta, com pot, igual que els fiscals, aquests grotescos fiscals que actuen en aquest país, implicar-lo [Francisco Camps] en el tema del finançament il·legal, que, evidentment, no aconsegueixen perquè Gürtel és una cosa, per així dir-ho, i el tema dels vestits n'és una altra.

¿Vol dir?

Judicialment.

Però si són les mateixes persones.

Clar que són les mateixes persones, igual que el senyor Messi és la mateixa persona quan marca un gol o quan s’està prenent una copa. Repeteixo per tercera vegada, el millor que es pot dir sobre aquest cas és que el diari 'El País' va dedicar 169 portades a un home que s’havia comprat tres vestits a la prestigiosa botiga Milano.

Creu vostè que aquests mitjans de comunicació no haurien fet un tracte similar amb una altra persona que no fos Francisco Camps?

No en tinc ni idea.

Li pregunto la seva opinió. Què creu?

Però això són ucronies, jo què sé!

Vostè ha escrit un llibre sobre aquest tema, és un periodista amb experiència, coneix l’ecosistema comunicatiu, sap com funcionen els mitjans de comunicació i deu tenir alguna opinió sobre si el tractament que es va dur a terme va ser excepcional o forma part d’una manera de fer.

Jo diria que és excepcional amb la seva dimensió, és a dir, amb la seva extraordinària dimensió informativa i amb la petitesa enorme del fet. Ara, que els procediments retòrics, que el catàleg de maldats, d’iniquitats i d’incompetències es projecten sobre altres persones, per suposat. Un dia em preguntava algú: "Vostè hauria fet el mateix llibre si aquest cas hagués afectat la senyora Colau o una altra persona?" Per suposat, i la prova és el mateix senyor Camps, que pertany a un partit que jo no he votat mai, i que el senyor Camps té un tall de cara, tall de cara en el sentit metafòric, ideològic, que no és el meu. Per tant, que jo l’apreciï després de tants anys de treball amb ell, doncs és normal, però jo no vaig fer aquest llibre perquè les conviccions del senyor Camps i les meves fossin les mateixes. Jo he vist un tractament desmesurat per part de la premsa, per exemple, projectat sobre unes persones a les quals tinc molt poca simpatia ideològica com són la família Pujol, amb qui s’han comès excessos de tota mena amb faltes de respecte a la presumpció d’innocència. Però estem parlant de casos completament diferents, primer, perquè aquests excessos mai han arribat a les 169 portades, i segon, perquè la gravetat dels delictes suposats que s’imputen a la família Pujol com a organització criminal definida pel senyor de la Mata, jutge de l’Audiència Nacional, doncs evidentment són bastant més greus que el fet d’haver rebut quatre vestits.

Com haurien de procedir els mitjans de comunicació davant d’una persona que és imputada?

Jo crec que el costum periodístic espanyol podria canviar-se important les lleis angleses que impedeixen informar sobre els casos que són objecte de secret de sumari. Nosaltres estem més aviat en un model mediterrani, francès, italià... En aquesta mena de desgavell, per desgràcia, només hi ha dues possibilitats: una, que sembla que no acaba de tenir gaire èxit i que és formar professionals dotats moralment i tècnicament d’instruments precisos i potents, i dos, fer pagar els errors als periodistes com paguen altres professionals.

¿Quines fórmules podríem arbitrar?

Jo crec que als periodistes els resulta massa barat dir mentides.

¿Ha pensat quines sancions podríem posar en marxa?

No les he pensat perquè el meu ofici no és pensar en això. Jo no sóc un jurista, però és evident que un arquitecte, un polític, un metge, qualsevol persona, paga pels seus errors laborals d’una manera infinitament més profunda i crua que aquests senyorets de mena que som els periodistes que, a sobre de no pagar, cada vegada que surt un dels nostres, com jo mateix, a fer-los posar vermells, el rebem com dient "aquest es creu per sobre de la veritat".

A Catalunya, quan el Consell de l’Audiovisual ha plantejat imposar algun tipus de sanció a mitjans de comunicació, des de diversos àmbits s’ha qualificat l'actuació d'intent de crear un sistema de censura propi d'un estat totalitari. Què pensa vostè de les crítiques a aquestes temptatives de normativitzar el sector de la informació?

Des del punt de vista teòric, sense cap mena de dubte hi estic a favor, però des del punt de vista pràctic, i amb l’exemple que posa vostè, el Consell de l’Audiovisual Català, l’única decisió honrada que podria fer aquesta institució hauria de ser la immolació pública, perquè exemples de poca vergonya deontològica com els que ha donat són difícils de trobar.

Fer un llibre on es considera que Francisco Camps ha estat tractat injustament suposa anar bastant contracorrent. Quina és la teva motivació?

Són coses que no em plantejo mai. A mi em resulta sorprenent que un periodista em pregunti sempre per aquest tema, i no ho dic per vostè, perquè ho fa tot Déu. Els periodistes hem anat sempre contracorrent, els que no van contracorrent són peixos d’aigua dolça, perquè la vida del periodista és anar contracorrent, per tant, em resulta sorprenent, però contesto. L’any 2000 jo vaig publicar un llibre sobre unes famílies a les quals acusaven de haver muntat una xarxa de pederàstia al barri del Raval de Barcelona, famílies que van ser injustament acusades, separades dels seus fills, i per a les quals demanaven, no una multa de 3.000 euros, sinó 30 anys de presó. Tota la premsa de Barcelona els considerava culpables. Jo els vaig defensar des del diari 'El País', que era el lloc on treballava en aquell moment, i després vaig escriure un llibre que es diu 'Raval, del amor a los niños'. Això significa anar contracorrent? No. Això significa ocupar-se dels temes que un s’ha d’ocupar. Allà on un veu que la veritat està sotmesa a la humiliació, intervenir en la mesura de les meves possibilitats. Crec que aquesta és l’actitud pròpia de qualsevol periodista. És que ja és significatiu que a mi em plantegin sempre aquesta pregunta, perquè això vol dir que la resta de persones d’aquest país van a favor de la corrent.

Quin és el seu pronòstic respecte a les imputacions que afecten a hores d’ara Francisco Camps?

Pronòstic no en sé, però li diré una cosa que li agradarà més. Sobre el cas del Papa ja n'hem parlat, ja hem fet l’acudit, així que aquest el deixem. Parlem de la Fórmula 1, que és una mica més seriós, aparentment. La Fórmula 1, del que jo conec d’aquest cas, que és bastant, a excepció d’aquests 100.000 correus que encara he de llegir-me, revela un mètode de treball que és el propi d’aquest pobre fiscal que envia les seves traduccions a Google Translate perquè el senyor Ecclestone [màxim dirigent de la Fórmula 1] digui el contrari del que diu. El cas de la Fórmula 1 és una investigació que encara no té objecte, no se sap què és el que s’està jutjant. És una cas que donarà per escriure 'Un buen tío 2'. Però li vull dir una cosa: si el senyor Camps és processat per aquest cas, i ja no diguem, si fos condemnat, jo sentiria una profunda desmoralització. Però no pel senyor Camps, sinó, evidentment, i definitivament, per la justícia espanyola.

En el llibre vostè afirma que Rajoy traeix Camps.

No. 'Traeix' és una paraula massa... Rajoy i el PP utilitzen Camps, com és natural, perquè, a més, tenen l’obligació de fer-ho per arribar a La Moncloa. Camps és aquí un valor, és una persona potent i aquest és un territori electoral molt sòlid. Per guanyar unes eleccions generals s’ha de guanyar a la Comunitat Valenciana. Quan arriba a La Moncloa, Rajoy veu el cas Camps, en fi, com el que veu una cosa petita... És el moment en què Espanya està a punt de ser intervinguda... Ara, que això sigui un comportament lícit, no. Un comportament moral, no. És un comportament habitual, sí. Em consta que Rajoy manté un tènue fil de relació personal amb ell, que no s’ha trencat, però, evidentment, l’actitud del PP amb Camps va ser vergonyosa. La frase, que tinc preparada per a aquest moment de la conversa és: “L’esquerra va assassinar Camps i la dreta el va soterrar”.