Borja Ribera: "Durant la Transició, al País Valencià la dreta va emprar tàctiques colpistes"

ValènciaL’historiador Borja Ribera (València, 1987) és autor de l'obra Una historia de violencia. La Transición valenciana (1975-1982). L'estudi, publicat per l'editorial Tirant lo Blanch, analitza els més de 1.000 episodis de "violència política" que es van produir en aquest període al País Valencià, entre ells, alguns de molt coneguts, com les bombes a intel·lectuals com Joan Fuster o Manuel Sanchis Guarner. També s'inclouen els sistemàtics atacs a llibreries o l'assassinat del militant valencianista Miquel Grau. A més de fer un recompte detallat, l'autor reflexiona sobre com aquestes agressions tenien com a principal objectiu fixar els límits de la democratització del País Valencià i avortar qualsevol entesa amb Catalunya i les Illes Balears.

La Transició al País Valencià va ser especialment virulenta?

— No, però sí que va tindre uns trets específics com són la preeminència de l'extrema dreta i l'anticatalanisme que van ser responsables del 75% de l'activitat violenta. Un altre tret distintiu és com aquesta violència inclou agressions a autoritats polítiques com l'exalcalde de València [Ricard Pérez Casado] o l'expresident de la Diputació [de València Manuel Girona], agressions que van quedar impunes i que es feien davant de la policia, que no actuava.

La policia no feia res?

— Eren incapaços de detenir aquesta gent al mateix temps que mitjans de comunicació com Valencia Semanal o Interviú identificaven amb noms i cognoms i fotografies els autors. Aquest fet contrasta amb les primeres actuacions de Terra Lliure el 1981, quan de seguida es van produir detencions. Amb l'atemptat amb bomba a Joan Fuster es van obrir diligències per un delicte de danys i es va tancar en un mes.

Quin era l'objectiu de la violència?

— Tallar el procés de recuperació nacional i avortar una hipotètica convergència amb Catalunya i les Illes [Balears]. També es volia avortar la tendència del Partit Socialista de tenir certa sintonia amb els plantejaments valencianistes, posicions que el 1981 va deixar de costat. Hi hagué una dinàmica similar en el Partit Comunista.

Al llibre parla d'un moment clau, el Nou d'Octubre del 1979.

— Ricard Pérez Casado va dir que amb la revolta d'aquell any la dreta va fixar els límits i va marcar la pauta. I té tota la raó. Arran d'aquells incidents Josep Albinyana [president del preautonòmic Consell del País Valencià] va dimitir i la UCD va arribar a la presidència. Això és una situació anòmala, perquè estem parlant d'un partit que no va guanyar les eleccions. No sabem si hi havia una connexió directa entre grups tipus Fuerza Nueva i UCD, però sí en el cas del Grup d'Acció Valencianista, que anava a les llistes d'UCD.

Allò va ser un cop d'estat?

— Podem dir que la dreta i l'extrema dreta van emprar tàctiques colpistes. Van llevar als valencians la possibilitat de decidir sobre el seu propi estatut, aprovant-lo al País Valencià en una assemblea en la qual UCD estava sobrerepresentada, i al Congrés dels Diputats introduint moltes esmenes d'Aliança Popular, que no tenia representació al País Valencià.

La capacitat d'assenyalar el que es pot fer i el que no, ¿la manté la dreta actualment?

— Totalment. Molts aspectes de la identitat valenciana són tabús. Tenim l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, ¿de quina llengua? Amb el govern del Botànic [2015-2023] vam veure com cada vegada que calia fer alguna cosa amb Catalunya els tremolaven les cames. Les relacions amb Catalunya i les Balears estan totalment condicionades per com es va configurar la Transició. Tenim una esquerra que s'autocensura i una dreta totalment desacomplexada. Al llarg de la Transició l'esquerra va guanyar totes les eleccions i va desenvolupar l'autonomia, però sempre dins del marc que va instal·lar la dreta.

¿Els atacs durant la celebració del Nou d’Octubre del 2017 a València o al casal La Cosa Nostra de Castelló de la Plana d'enguany responen al mateix tipus de violència?

— És un romanent. No té la mateixa intensitat, però continua produint-se de manera impune. En l'actualitat tenim els grups d'extrema dreta, però no estan tan mobilitzats.

El diputat de Vox i excondemnat per violència masclista Carlos Flores va formar part de les llistes de Fuerza Nueva el 1982. ¿Vox és hereva de Fuerza Nueva?

— És evident que el corrent polític que va representar té una continuïtat ideològica en Vox.